Ja està. Europa va dir “prou” als trucs comptables de de Guindos i el Partit Popular. “Això no és un banc públic” ja no cola. Ahir l’Eurostat va incloure el deute del banc dolent en el deute públic espanyol. De cop i volta, devem altres 35.000 milions d’euros que se sumen al nostre deute públic. Passem del 117% al 120% del PIB. Bé, de cop no ha estat. Això es veia venir i molts ho hem denunciat repetides vegades.
Per posar en situació, la Sareb es va crear per poder comprar actius immobiliaris als bancs i netejar els seus balanços als ulls d’Europa, de les auditories comptables i dels inversors/accionistes. Havien de mostrar que eren entitats saludables i quina millor manera que socialitzar les pèrdues un cop més. El truc de triler inventat per l’actual vicepresident del BCE va ser el de crear una empresa on gran part dels diners fos pública, però que no fos comptabilitzat com a públic. Va intentar enganyar Europa i ens va intentar enganyar a les i els espanyols. Finalment, Europa ha dit “prou” i, enmig d’una nova crisi i amb el deute públic en màxims històrics, ens fiquen d’una tacada un deute més gran que els fons europeus per a la reconstrucció que rebrem aquest any.
D’on ve el forat?
La trampa consisteix en el fet que perquè una empresa sigui considerada pública, més de la meitat del seu capital ha de ser públic. Si no ho és, no ha d’aparèixer en els comptes públics, els seus deutes no han de considerar-se públics i les seves pèrdues no són comptabilitzades com a dèficits de l’Estat. Tot perfecte en uns anys en què els homes de negre no apartaven la vista d’Espanya i el sacrosant dèficit era més important que la sanitat o els milers de famílies desnonades.
Si ja hem tornat 15.000 milions i ens han carregat altres 35.000 més en el nostre deute, i el 55% és responsabilitat dels bancs privats, per què no el paguen ells?
El truc de triler de de Guindos va ser “convèncer” a uns quants bancs que aquests posessin el 55% de capital inicial. D’aquesta manera, els forats del banc dolent no comptabilitzaven com públics als ulls del protocol de dèficit excessiu europeu; és a dir, els forats públics no es consideraven públics i Mariano Rajoy podia maquillar els seus comptes davant de Brussel·les. El “convèncer”, el poso entre cometes perquè convèncer uns bancs que posin la meitat dels diners per a després autocomprar-se la seva pròpia brossa financera i immobiliària no crec que li costés molt a l’aleshores ministre d’Economia del Partit Popular.
Però el truc no acaba aquí. Els 4.800 milions de capital que es van posar (1.200 milions de capital i 3.600 de deute subordinat), dels quals el 45% el van posar les arques públiques i el 55% les privades, no eren suficients per a escometre la compra de tots els actius tòxics dels bancs. Va ser en aquest moment quan la Sareb va emetre 50.781.000 d’euros en bons, vint vegades més del que havien posat els bancs privats. Però per a aquest préstec, aquell percentatge de capital inicial en què el que és públic era minoritari sembla que se li va oblidar al senyor de Guindos i va ser l’Estat qui va avalar completament aquests bons. Si la Sareb fa fallida i no pot tornar aquests deutes, els bancs que han posat el 55% del capital no tenen cap mena de responsabilitat. La banca sempre guanya … Sobretot amb el Partit Popular.
Els bancs no voldran pagar la factura i l’Estat no molestarà els bancs i els fons, com ja hem vist recentment
Amb aquests deutes a l’esquena, la Sareb ja comptava amb gairebé 55.000 milions d’euros. Els 4.800 inicials van volar amb les despeses i amb un SWAP, un derivat financer en què dues parts acorden intercanviar els beneficis futurs de dos productes. Els altres 50.000 és el que ens hem gastat en comprar totes aquestes escombraries immobiliàries, sòl i crèdits de dubtós cobrament que els bancs tenien. Però els bancs privats, que controlaven més de la meitat, només n’han posat uns 2.500. Només “perdran” 2.500 milions després de netejar els seus balanços i ingressar els 50.000 milions. Un altre rescat més.
Pèrdues que són dèficit
I el forat no finalitza aquí. Les pèrdues de la Sareb, que es porten acumulant any rere any perquè el banc dolent mai ha donat beneficis, han arribat fins als 7.000 milions. Xifra que ara Europa obliga Espanya a considerar com un dèficit públic. Els excessos dels banquers que han controlat el banc dolent, les vendes de blocs sencers d’edificis a fons voltor a preus de ganga, el gran negoci d’especulació del lloguer que han fet les socimi amb el parc d’habitatges que han comprat –socimi que en moltes ocasions estan participades pels mateixos bancs que es van deslliurar d’aquests actius venent-los a la Sareb–… Tot això, d’un sol cop, ens ho acabem de menjar en forma de dèficit i deute públic. Quan els homes de negre tornin a reclamar retallades per quadrar els nostres comptes, ens recordarem molt d’aquest dèficit.
I què passa si la Sareb fa fallida? Que aquests 35.000 milions s’hauran d’executar. És a dir, haurem de pagar dels pressupostos generals de l’Estat o refinançar aquesta quantitat. Haurem de desemborsar la quarta part del que ens correspon dels fons europeus per sortir de la crisi de la COVID-19.
