La veritat és que era una feinada, però a mi m’agradava per dos motius: el primer era que recuperàvem (ni que fos per un dia) un tros d’espai públic que se’ns havia usurpat per fer-hi un aparador turístic.
El segon era que hi havia instaurats una sèrie de rituals que repetíem cada any: menjàvem falàfels del carrer d’Escudellers (a un lloc que ens deien que va ser el primer restaurant de shawarmes que va obrir a Barcelona), ens permetíem estones per poder visitar i saludar les altres parades, les amistats entraven i sortien a la llibreria ambulant que ens muntàvem i, damunt les sis o les set de l’horabaixa, anàvem a comprar una brioixeria industrial molt concreta per gaudir de la darrera estirada del dia amb molt de sucre i greixos saturats dins els cossets, cansats però contents. Fa de 2019 que no ho hem tornat a fer, perquè ens quedam al barri i perquè Sant Jordi ara és una altra cosa.
M’al·lucina i alhora m’atemoreix com els ajuntaments de les ciutats juguen amb l’espai públic com més els convé: per la Rambla hi poden passar milions de turistes durant tot l’any i comprar-se tres-cents tipus de gelats, creps i gofres, però que hi passi molta gent un dia a l’any per mirar i comprar llibres és un desgavell perquè s’han de tallar carrers i posar la Guàrdia Urbana a fer feina. Molt millor fer-ho al carrer comercial més car (i més ample, segons la Viquipèdia) de la ciutat.
Quan editorials i llibreries advoquen per un Sant Jordi popular ho fan per posar en evidència que s’està caminant cap a un model en què només es tenen en compte criteris lucratius
Si a això hi afegim que no tothom pot participar en igualtat de condicions perquè no tothom vol o pot pagar la quota d’estructures privades a les quals s’ha delegat la gestió del dia D, la batalla està servida. Na Clara Asín i n’Eloi Latorre us ho expliquen a la Directa d’aquest mes amb més rigor i menys ressentiment que jo, per cert.
Sant Jordi no només és nostre, i amb nostre vull dir de les persones que formam part de la cadena del llibre (en quin moment ens hem pensat que les persones lectores no en formen part, també?). Quan editorials i llibreries advoquen per un Sant Jordi popular ho fan precisament per posar en evidència que s’està caminant cap a un model en què només es tenen en compte criteris econòmics i lucratius. D’això també van els rànquings, els titulars i les dades amb què ens bombardegen.
D’això també va el mite que les llibreries viuen tot l’any d’aquell dia, quan tothom hauria de ser conscient que la immensa majoria fan una tasca constant i permanent durant tot l’any per sobreviure (sense negar, perquè seria absurd, que el mes d’abril és el millor mes de l’any). D’això també va que es consideri una amenaça la meteorologia o certs intrusismes i que, en canvi, no sigui un problema —campi qui pugui i que cadascú se salvi el cul de manera individual— alimentar col·lectivament un model que camina cap a la concentració i que ja ha començat a ser excloent i certament competitiu.
És un disgust que la diada dels llibres per excel·lència s’hagi convertit en un dia amb una màxima molt tendenciosa: tot per als llibres però sense els llibres, que passen a un pla gairebé invisible
Aquest 23 d’abril us podreu comprar un llibre mentre a pocs metres es venen bosses i sabates de milers d’euros, però no hi trobareu moltes llibreries, editorials i col·lectius. És una pena —i és injust— pensar que qui no vulgui formar part de certes estructures privades com els gremis no ha de tenir els mateixos avantatges i drets que la resta. És una llàstima que s’inverteixin esforços i energies en espais que no representen a tothom i justificar decisions que ens atomitzen i ens aïllen.
I, sobretot, és un disgust que el dia D, la diada dels llibres per excel·lència, s’hagi convertit en un dia amb una màxima molt tendenciosa: tot per als llibres però sense els llibres, que passen a un pla gairebé invisible. L’única solució que se m’ocorre és que, per ventura, podríem aprofitar tot l’any que tenim al davant per articular i pensar en escenaris més inclusius, oberts i diversos per no haver de reviure un conte que ja fa olor de ranci.
