Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El dia que Catalunya i Madrid van tornar a cridar juntes "No passaran!"

Desenes de milers manifestants se sumen a la manifestació sota el lema “L’autodeterminació no és delicte; Democràcia és decidir” al passeig del Prado de Madrid que rep l’escalf d’un centenar d’entitats de la ciutat. Massiva peregrinació des de Catalunya i nodrides comitives des del País Basc, el País Valencià, Galícia o Andalusia

 

Jesús Rodríguez | @albertmartnez
Fotos de Freddy Davies | @FreddyDU_photo

Des de primera hora de la matinada de dissabte un veritable formiguer d’autobusos van començar la peregrinació cap a Madrid. La Cerdanya, Vigo, Altsasu, Sevilla o Xàtiva es van anar unint sobre el mapa de la Península per acabar trobant-se a Madrid. Més de 520 autobusos, una quinzena de trens d’alta velocitat ampliats a disset vagons, reforç de les línies ordinàries d’autobusos, el Pont Aeri Barcelona-Madrid ple a vessar, autocaravanes, cotxes, furgonetes de lloguer o motos, omplien les calçades i s’anaven trobant a les àrees de servei. L’estampa de col·lapse de l’àrea de servei d’Alfajarín (a prop de Saragossa) a quarts d’onze del matí n’és un bon exemple. “Això mai ho havia vist així”, exclamava un dels cambrers que s’afanyava a recollir muntanyes de tasses, plats i coberts de les taules per poder servir a la següent marabunta de comensals. Alguns vehicles van patir retard per la mala fortuna d’haver estat els escollits pels aleatoris controls de la Guàrdia Civil a l’altura de Pina de Ebro. Algun conductor es va haver de discutir més de mitja hora amb els agents sobre si havia trepitjat o no la línia discontinua, per acabar finalment multat.

L’entrada a la capital de l’Estat es va fer en comptagotes a partir de l’hora de dinar, quan els restaurants i bars de la Castellana, el barri de Salamanca, Colón o Atocha van fer literalment l’agost. Mentrestant, algunes manifestants aprofitaven per fer-se selfies amb estelada sota el pal de la més gran bandera espanyola que existeix al planeta Terra, la de la plaça Colón.

A partir de les quatre de la tarda va quedar establert, mitjançant dotacions policials, el perímetre de la manifestació: plaça de Cibeles, font de Neptuno i l’estació d’Atocha | Freddy Davies

 

Un despistat pare de família, veí de l’adinerat barri de Salamanca, se sorprenia en veure una catifa d’estelades al carrer Serrano. “Però aquests que hi fan aquí?”, es deia mentre treia el mòbil de la butxaca per immortalitzar el moment. A partir d’aleshores vam poder copsar les reaccions a un primer contacte visual entre madrilenys i independentistes. En general una actitud de respecte, malgrat que uns pocs individus es van endinsar en les columnes de manifestants mentre onejaven l’estanquera, en un clar intent de provocació que no va tenir resposta.

En general hi va haver una actitud de respecte de la gent de Madrid, malgrat que uns pocs individus es van endinsar en les columnes de manifestants mentre onejaven l’estanquera, en un clar intent de provocació que no va tenir resposta

A partir de les quatre de la tarda va quedar establert, mitjançant dotacions policials, el perímetre de la manifestació: plaça de Cibeles, font de Neptuno i l’estació d’Atocha, amb camions del Cos Nacional de Policia espanyola i de la Guardia Urbana de Madrid –de les unitats de cavalleria i de comandament– encreuats enmig de les principals artèries viàries, i furgons de les Unitats d’Intervenció Policial (UIP) –els mateixos que van assaltar les escoles l’1 d’octubre– distribuïts per tot el perímetre. L’actitud de molts antiavalots va ser xulesca i intimidatòria, amb alguns vehicles decorats per la part interior amb la bandera espanyola –acció contrària al reglament intern del cos– i amb les llums blaves enceses. L’únic punt de tensió amb la policia es va viure a la cua de la marxa, quan un dels equips d’antiavalots de la UIP I, el que habitualment intervé a Madrid, va assenyalar amb el dit un membre del servei de seguretat de la marxa i integrant del grup antifeixista de seguidors del Rayo Vallecano Bukaneros per després escorcollar-lo i procedir-ne a la identificació. La cosa no va passar d’aquí.

A aquella hora ja s’anaven congregant centenars de manifestants amb banderes castellanes, gallegues, andaluses i basques davant l’edifici de La Ingobernable, un actiu centre social antifeixista, feminista i republicà en ple cor de Madrid. En paral·lel, s’anava configurant la capçalera, amb un primer perímetre de seguretat on hi havia el president de la Generalitat de Catalunya Quim Torra i un ampli ventall de representants polítics i socials. Desenes d’agents de policia de paisà vigilaven en tot moment.

A partir de les sis de la tarda tot el recorregut previst ja era ple | Freddy Davies

 

Un cert grau d’alerta planava sobre l’ambient després que a les xarxes socials s’haguessin difós missatges amenaçadors des de comptes de militants de Vox i altres grupuscles de l’extrema dreta. A partir de les sis de la tarda tot el recorregut previst ja era ple. En total ocupava una superfície d’uns 44.000 metres quadrats i, segons el nostre recompte, sumaven uns 92.000 manifestants. La Delegació del Govern espanyol a Madrid ho va voler reduir a 18.000 assistents –sorprenent dada tenint en compte que eren més de 30.000 les places d’autocar reservades– i l’organització ho va xifrar en 120.000. Des d’aquell moment i fins a les vuit del vespre s’extremava el blindatge de la zona, fins al punt que tot l’entorn de la plaça de la Villa de París, on hi ha la seu del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional espanyola, es tancava a pany i forrellat amb tanques de dos metres d’alçada i cordons policials.

A partir de les sis de la tarda tot el recorregut previst ja era ple. En total ocupava una superfície d’uns 44.000 metres quadrats i, segons el nostre recompte, sumaven uns 92.000 manifestants

I arribaven els parlaments des de l’escenari i els moments més emotius de la mobilització. Elisenda Paluzié, presidenta de l’ANC i Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium, llançaven missatges de solidaritat i posaven la pilota a la teulada del govern espanyol. “Insti a l’Advocacía de l’Estat a retirar els càrrecs contra els presos polítics, aposti pel diàleg i per una solució al conflicte que doni resposta a la voluntat del 80% de la societat catalana”, li deia Mauri a Pedro Sánchez. Tot seguit agafava el micròfon un dels familiars dels joves empresonats d’Altsasu: “Quan es tracta de defensar la justícia i els drets fonamentals, s’hi ha de participar, perquè hi va la democràcia. Solidaritat, dignitat, llibertat!”.

Tot l’entorn de la plaça de la Villa de París, on hi ha la seu del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional espanyola, es tancava a pany i forrellat amb tanques de dos metres d’alçada i cordons policials | Freddy Davies

 

Per últim parlava Jaime Pastor, membre de Madrilenys pel Dret de Decidir, en nom de les entitats madrilenyes que van donar suport a la mobilització al centre de la capital del Regne espanyol: “La desobediència civil no es pot equiparar amb les accions criminals, per això exigim la llibertat de totes les preses polítiques i el retorn de les exiliades. Ho volem decidir tot, no només la sobirania dels pobles sinó també volem conquerir la sobirania popular davant de les expropiacions de drets fonamentals, polítics, civils i socials que s’estan imposant des d’un neoliberalisme cada cop més reaccionari”. El seu parlament es va interrompre des del públic al crit de “No passaran, no passaran, no passaran!”. Un dels comentaris de la tarda va ser l’absència entre la platea dels primeres espases de Podemos. Hi van assistir Diego Cañamero i Miguel Urban –dels sectors més crítics– i Gerardo Pisarello de Barcelona en Comú, però Pablo Iglesias, Iñigo Errejón, Irene Montero o Manuela Carmena van voler marcar-hi distàncies.

Es van comptabilitzar mitja dotzena de petites agressions contra vianants i, el que és més greu, dos atacs premeditats amb pedres contra els vidres de dos autobusos vinguts des de Catalunya i les rodes punxades d’altres cinc

L’escena final fou la interpretació del “Canto a la Libertad” de José Antonio Labordeta i d’una versió enllaunada de “L’Estaca” de Lluís Llach, però cantada a viva veu per bona part de l’assistència, amb l’encesa generalitzada de les llanternes dels telèfons mòbils que van dibuixar una postal màgica a la plaça de la Cibeles, sota una façana de l’edifici de l’Ajuntament de Madrid també il·luminada amb llums de colors. La periodista del diari Público Patrícia López enviava el missatge final de desconvocatòria de l’acte i demanava a tothom que tornés a casa.

Es respirava una certa tensió ambiental que feia preveure alguna agressió a grups petits que abandonessin el perímetre de la mobilització. I així va ser. Es van comptabilitzar mitja dotzena de petites agressions contra vianants i, el que és més greu, dos atacs premeditats amb pedres contra els vidres de dos autobusos vinguts des de Catalunya i les rodes punxades d’altres cinc vehicles mitjançant claus de ferro posats a la calçada i perforació del neumàtic amb navalles. Tot i el retard d’aquests grups en l’horari de retorn als seus punts d’origen la jornada es va poder cloure sense incidents de gravetat.