El difícil camí per avortar lliurement

Varetes de paraigües, de penja-robes, agulles de fer mitja i julivert. Aquests són alguns dels mètodes que s’utilitzaven, o s’utilitzen, per interrompre un embaràs voluntàriament lluny dels hospitals. Procediments clandestins, fets en la penombra i solitud, per evitar ser castigades per la llei.

El control que regula els cossos de les dones apareix de la mà de l’estat modern. Al segle XIX ja es creen les primeres lleis antiabortives, en un context on l’Església ostenta una gran influència. A l’Estat espanyol, la primera llei que regula la interrupció de l’embaràs s’aprova durant la Segona República, encara que anys més tard, amb el franquisme, es va derogar. De fet, l’avortament no s’estableix com un dret del tot reconegut fins a l’any 2010.

Així i tot, avui en dia centenars de dones es veuen privades d’avortar a les seves localitats. La falta d’accessibilitat a la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) obliga moltes d’elles a desplaçar-se fora dels seus municipis de residència. Aquesta problemàtica s’estén arreu del territori, des del pla de Lleida fins a les Terres de l’Ebre, i afecta nombrosos hospitals de la xarxa pública. La derivació de casos per part d’aquests centres a ciutats com Barcelona o Tarragona podria respondre només a una falta de maquinària, però sovint els motius van més enllà.

Des del col·lectiu manresà Acció Lila interpel·len l’Institut Català de la Salut perquè “s’està desentenent del tema”

Avui dia existeixen dos procediments per avortar garantits per la sanitat pública. D’una banda, la interrupció voluntària farmacològica de l’embaràs, que es pot realitzar com a màxim fins a les nou setmanes de gestació. Aquest mètode requereix dos fàrmacs: el primer, que atura l’embaràs, i el segon, que provoca l’expulsió de les restes. En segon lloc, existeix l’avortament quirúrgic, és a dir, una aspiració del contingut de l’úter a través de la vagina. El protocol de Salut recomana fer-ho abans de les catorze setmanes de gestació perquè, altrament, els casos s’han de tractar mitjançant tècniques que comporten una major complicació.

Per interrompre l’embaràs s’ha de sol·licitar una consulta amb la llevadora, en la qual s’expliquen les diferents vies d’avortament. Després, es programa una visita per valorar el mètode contraceptiu, i es comproven les setmanes de gestació. Una vegada tramitada la interrupció voluntària de l’embaràs es donen tres dies per reflexionar sobre la seva decisió fins al moment de realitzar-la.

Tot i semblar un procés simple, avortar, per a algunes dones, s’acaba convertint en un repte. L’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius va concloure que l’any 2019 prop de 500 dones van haver de desplaçar-se de la seva pròpia comarca per avortar.

És el cas de Carlota (que fa servir un nom fictici), qui viu a la Catalunya central. Durant les proves dels primers mesos d’embaràs li comuniquen que el desenvolupament de l’embrió pot posar en risc la seva salut i la del fetus. És per això que els professionals l’adverteixen que, probablement, haurà de recórrer a un avortament quirúrgic. També li comuniquen que no podrà fer-ho en el seu hospital de referència i li recomanen viatjar fins a Barcelona: un camí per avortar que pot arribar a suposar un dur desgast físic i emocional.

Aquesta és una de les denúncies que recull l’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius
i que posa de manifest les desigualtats territorials per accedir a l’avortament. El cas de Carlota no és una excepció, sinó que forma part d’una estadística més àmplia de dones afectades per aquesta problemàtica.

Catalunya central: forat assistencial

L’Hospital General de Vic és l’únic centre de la regió sanitària de la Catalunya central on es pot realitzar un avortament quirúrgic. Tot i que la llei indica que es pot avortar fins a la catorzena setmana de gestació, el centre mèdic només garanteix les IVE quirúrgiques fins a la dotzena. Fonts del Departament de Ginecologia de l’hospital apunten que aquest fet respon a la “possible complicació del procediment en funció de la longitud del fetus, que pot variar molt entre les dues setmanes”. Davant d’aquesta situació les pacients són traslladades a una clínica especialitzada per realitzar l’IVE, la majoria concertades i situades a Barcelona i Tarragona.

De fet, a l’Hospital General de Vic s’hi deriven casos d’IVE quirúrgiques d’altres comarques centrals, com l’Anoia, on aquest tipus de pràctiques són inexistents. És el cas de l’Hospital Universitari d’Igualada, on només es practiquen avortaments farmacològics, per als quals el límit és de nou setmanes de gestació.

Un cas encara més restrictiu és el de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa, on no es permet cap mena d’avortament. El col·lectiu feminista Acció Lila hi va fer una encartellada l’any 2019 en la qual assenyalava els líders de la fundació Althaia, l’organització privada que gestiona el centre mèdic. “Volíem mostrar a la ciutadania qui són els responsables que impedeixen el dret a l’avortament a la Catalunya central”, expliquen.

El seu patronat està controlat tant per la Mútua Manresana com per l’Ajuntament de Manresa i l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu. Des d’Acció Lila es denuncia, precisament, que la participació d’aquesta institució catòlica “és el que realment està obstaculitzant el dret a l’avortament a Manresa i a la Catalunya central”.

L’hospital Verge de la Cinta de Tortosa només interromp l’embaràs quan suposa un risc per a la salut de la mare

Així doncs, a la capital bagenca només es pot avortar fins a les nou setmanes per la via farmacològica, a les unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) del CAP Bages. Les interrupcions voluntàries de l’embaràs quirúrgiques es redirigeixen a Barcelona.

Des de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, Sílvia Aldavert recalca l’important paper que juga l’Església catòlica en aquest cas. I és que, segons explica, l’Orde de Sant Joan de Déu fa constar en els seus estatuts el seu rebuig directe tant a practicar avortaments com a receptar píndoles abortives. Una “objecció de consciència institucional”, tal com l’anomenen des d’Acció Lila, que és il·legal.

“La llei que tenim –explica Aldavert– va regular que els professionals que fan els avortaments poguessin ser objectors. Però en cap cas s’hi pot acollir una institució”. A diferència dels centres privats, hospitals concertats com el de Manresa reben finançament del govern autonòmic. Segons Aldavert, “en casos com aquests, des del govern s’hauria d’imposar la garantia de l’accessibilitat a l’avortament, perquè els diners públics han de servir per assegurar aquest dret”.

El col·lectiu feminista de Manresa fa temps que ha volgut posar aquesta situació sobre la taula, presentant una moció al ple de l’Ajuntament i demanant que “es posicionessin a favor de garantir la interrupció voluntària de l’embaràs al territori”. De fet, l’alcalde de Manresa, Marc Aloy, i la regidora del consistori Maria Mercè Tarragó formen part del patronat de la fundació Althaia.

Des de Vaga Feminista Terres de l’Ebre denuncien que “no s’ha integrat l’avortament a la cartera pública”

Entre els punts de la moció, també es va demanar una reunió extraordinària amb els membres d’Althaia. “No hem rebut cap resposta i la institució no ens ha reconegut com a interlocutores”, afirmen des d’Acció Lila, que també denuncien una manca de transparència en les reunions del patronat. “Des del govern deien estar d’acord amb el dret de l’avortament, però alhora no feien res –assenyalen des del col·lectiu. Tenien moltes paraules, però amb aquest immobilisme no s’arriba enlloc”.

Tot i no dialogar amb el col·lectiu feminista directament, Althaia sí que es va pronunciar amb una carta oberta on afirmava haver-se engegat “un procés de reflexió”. Unes declaracions que des d’Acció Lila descriuen com “un exercici de retòrica per aconseguir rentar-se les mans”.

A més, Acció Lila també interpel·la a l’Institut Català de la Salut perquè “s’està desentenent del tema, tot i tenir la capacitat de millorar la situació de l’avortament a la Catalunya central”. “És evident que hi ha responsabilitat en l’àmbit local, però també n’hi ha en el nacional: amb només reconèixer formalment el dret no n’hi ha prou, se li ha de garantir l’accés a tothom”, afirmen des de l’agrupació feminista.

Per a la realització del reportatge hem contactat amb la fundació Althaia i l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Tot i que la gestió del centre és concertada, no se’ns va respondre i ens van remetre al Departament de Salut.

Les Terres de l’Ebre: moure’s 200 quilòmetres

“El primer pas per avortar aquí és passar per la llevadora”, explica la professional sanitària de l’Ebre, Olga Pérez. Un cop feta la visita amb la llevadora, la dona és redirigida al ginecòleg del CAP Baix Ebre de Tortosa per confirmar quantes setmanes porta embarassada i decidir quin procediment s’ha de seguir. “Si està per sota de les nou, se segueix el procés farmacològic i se li donen les pastilles, però si està per sobre, se l’ha de redirigir a una clínica acreditada”, detalla Pérez. “El que passa és que la clínica acreditada més propera a les Terres de l’Ebre està a Tarragona, i la resta a Barcelona. Aquí, al territori, no tenim cap centre que ofereixi la interrupció quirúrgica de l’embaràs”, afegeix.

L’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius va comptabilitzar 262 desplaçaments per poder interrompre l’embaràs voluntàriament a les Terres de l’Ebre l’any 2020. L’ASSIR del CAP Baix Ebre de Tortosa assumeix tots els avortaments farmacològics de les comarques de la zona: la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i el Montsià. Una situació que des del col·lectiu Vaga Feminista Terres de l’Ebre denuncien, ja que consideren que “es vulneren els drets de les dones”.

Pel que fa a les quirúrgiques, l’hospital de la ciutat, el Verge de la Cinta, només els practica quan l’embaràs suposa un risc per a la salut de la mare o el fetus té complicacions. En casos d’interrupció per voluntat de la mare, les pacients poden haver de desplaçar-se fins a 200 quilòmetres.

Lleida és l’única demarcació provincial que no disposa d’un centre acreditat que practiqui avortaments quirúrgics

És per això que les membres del col·lectiu feminista del territori han iniciat una campanya per reclamar que es pugui avortar quirúrgicament a les Terres de l’Ebre, i asseguren que “l’Hospital Verge de la Cinta té els recursos necessaris per practicar-ho”. “Ens vam reunir amb l’exdelegada de Salut a les Terres de l’Ebre i, tot i que no ens va facilitar les dades, ens va assegurar que l’objecció de consciència no era un problema, per tant, no entenem per què no se’n practiquen, d’avortaments”, afirmen.

Des de Vaga Feminista Terres de l’Ebre apunten que “el problema és el model sanitari: no s’ha integrat l’avortament a la cartera de serveis públics perquè, al final, les IVE quirúrgiques s’acaben delegant a la sanitat privada”.

En l’actualitat, Vaga Feminista Terres de l’Ebre està presentant mocions a diferents ajuntaments de les comarques de l’Ebre per aconseguir que “instin el govern de la Generalitat a complir les demandes fetes”.

Pla de Lleida: ni tan sols a la capital

El Grup de Dones de Lleida va començar a indagar la situació dels avortaments a Ponent arran de la COVID-19. Amb el temor que les dones no hi poguessin accedir, van sol·licitar informació a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova. D’aquesta forma, van confirmar que Lleida és l’única demarcació provincial de Catalunya que encara no disposa d’un centre acreditat que practiqui avortaments quirúrgics. Una situació que no va sorprendre el col·lectiu feminista perquè, en paraules d’una de les seves membres: “Jo mateixa he hagut d’acompanyar a diverses dones fins a Barcelona per avortar”.

Segons explica la coordinadora de llevadores de Lleida, Yolanda Florensa, les interrupcions d’embaràs per causa mèdica s’atenen a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova i les IVE farmacològiques a les unitats d’ASSIR, de la mateixa manera que passa a la regió sanitària de les Terres de l’Ebre. Pel que fa a les quirúrgiques, Florensa exposa que, quan es va convocar el concurs per practicar-les, cap centre ho va sol·licitar i les pacients es deriven a la capital catalana.

Fa poc s’ha anunciat un conveni amb una clínica privada a la ciutat de Lleida per garantir aquest servei. Segons va anunciar l’exconsellera de Salut, Alba Vergés, les intervencions començarien a principis d’aquest estiu.

L’any 2015, el 91 % dels professionals sanitaris de Lleida van al·legar objecció de consciència per no practicar avortaments

Tanmateix, hi ha un factor que fa encendre les alarmes: l’objecció de consciència. Segons va avançar Laura Aznar a Crític, entre un 42 % i un 46 % dels obstetraginecòlegs del sistema públic s’acullen a l’objecció de consciència. Les xifres es disparen a la demarcació de Lleida i el nombre de professionals que es van negar a practicar interrupcions voluntàries de l’embaràs l’any 2015 arriba al 91 %.

El Grup Feminista de Ponent va sol·licitar la mateixa informació l’any 2020 al Col·legi de Metges de Lleida i, en canvi, els van comunicar que només tenien constància d’un sol objector. “Hi ha moltes coses que no entenem: si n’hi hagués tants, a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, no s’estaria garantint tampoc avortar farmacològicament”, afirma Anna Ariño, membre del col·lectiu.

Tot i no acabar de comprendre per què Lleida es troba en aquesta situació, Ariño apunta a una falta de voluntat, amb certa reminiscència “de la ideologia del passat influenciada per la religió”. Però la membre del col·lectiu no sap a qui s’ha d’atribuir la responsabilitat perquè “si parles individualment amb els professionals, et mostren que estan a favor dels avortaments. Llavors, és qüestió de la gerència?”. Hem contactat amb la gerent territorial de Sanitat a Lleida, Divina Farreny, però ha declinat participar en aquest reportatge.

L’Alt Pirineu i Aran: topar amb el bisbat de la Seu

Gairebé 200 quilòmetres són els que separen les dones de la Seu d’Urgell de l’hospital on poden avortar quirúrgicament i més de cent quilòmetres per fer-ho farmacològicament. “En el millor dels casos, hi poden arribar amb vehicle propi i per carretera. Això sí, s’ho han de pagar de la seva butxaca”, assenyalen les membres del Col·lectiu Feminista de l’Alt Urgell.

L’hospital de referència de la població no ofereix cap mena d’interrupció voluntària, ni farmacològica ni quirúrgica, i el conveni establert obliga les dones a viatjar fins a Balaguer per seguir la via farmacològica, i fins a Barcelona per l’instrumental.

Davant d’aquesta situació, la CUP, en nom del col·lectiu feminista, va presentar una moció a l’Ajuntament perquè es respectés el dret a l’avortament al territori. La proposta es va aprovar per unanimitat i se’ls garantia que, en un termini de quatre mesos, es podria interrompre voluntàriament un embaràs farmacològicament a la Seu d’Urgell.

Ara, mesos més tard, el grup feminista assegura que no s’ha fet cap pas per aconseguir-ho, “quan aquest procediment no necessita una gran despesa econòmica ni d’infraestructura”.

“La nostra situació és complicada: l’hospital el gestiona un patronat en el qual participa l’Església”, exposa una de les membres del grup feminista. El bisbat d’Urgell té una forta influència al territori i l’hospital n’és un exemple. Segons el grup feminista, “els professionals han de ser molt conscients del que diuen i a qui li diuen perquè hi poden haver conseqüències. Al final, aquí ens coneixem tots”.

En presentar la moció a l’Ajuntament, el Col·lectiu Feminista de l’Alt Urgell explica que l’Església va dir que si s’aprovava, abandonaria el patronat. El bisbat, però, continua formant part de la gestió del centre hospitalari, el qual en dos o tres anys hauria de passar a ser de gestió pública.

Les dones de la Seu han de pagar un viatge fins a Barcelona si volen interrompre l’embaràs abans de la catorzena setmana

A banda de la institució religiosa, en el patronat de la Fundació Sant Hospital de la Seu d’Urgell també hi figuren l’alcalde, Jordi Fàbrega, i la gerent territorial de Sanitat de Lleida, Divina Farreny. És per això que des de l’organització també els apunten com a responsables “perquè no han portat el debat més enllà”. De fet, segons expliquen des del Col·lectiu Feminista de l’Alt Urgell, “un membre del patronat amb qui tenim afinitat ens ha confirmat de primera mà que Divina Farreny no ha tret ni una sola vegada a debat el tema de l’avortament”.

A l’altre hospital de referència de la zona, l’Hospital Comarcal del Pallars, en canvi, sí que s’ha aprovat practicar l’IVE farmacològica. Des del mes de març, el centre pot fer-ho gràcies a l’autorització del Departament de Salut. Això s’ha aconseguit gràcies a les reivindicacions dels diferents grups feministes de la regió sanitària.

Des del Maestrat fins a València

L’any 2018, l’associació feminista Femme Força Vinaròs va alertar públicament sobre la situació de l’avortament al País Valencià. Després de recollir 5.000 signatures van exigir un augment del servei de ginecologia a la capital del Baix Maestrat i la possibilitat d’interrompre l’embaràs voluntàriament. Tres anys després, però, amb prou feines s’hi ha produït cap canvi.

“Un dels esculls amb el qual ens trobem és la dificultat a l’hora d’obtenir dades”, asseguren des de l’organització. “El fet que la poca informació que es publiqui estigui extremadament desglossada ens impedeix donar xifres absolutes sobre un dels temes que més ens preocupa: la derivació dels casos d’IVE a clíniques concertades”. I és que des de Femme Força Vinaròs creuen que les dades de dones que s’han de desplaçar fora de la seva localitat per avortar “són altíssimes”.

Tot i la recerca realitzada per part de l’associació vinarossenca, les úniques dades d’IVE al País Valencià de les que disposen són de fa més de deu anys. Allà s’hi especificava que l’any 2008, 11.590 dones havien avortat. El moviment feminista apunta que “avui en dia ja no es poden tenir en comptes aquestes xifres” i exigeixen un canvi en la política de presentació de dades del govern valencià.

L’associació feminista Femme Força Vinaròs va recollir 5.000 signatures per augmentar el servei de ginecologia

Una de les integrants de Femme Força Vinaròs va haver de sotmetre’s fa un parell d’anys a una interrupció voluntària de l’embaràs. En el seu cas van haver de derivar-la fins a un centre concertat de València per practicar-li una IVE farmacològica. “Però no només la van fer viatjar els 130 quilòmetres que la separaven de la capital, sinó que després va rebre un tracte del tot vergonyós”, expliquen. “Des de la brutícia que hi havia a la mateixa clínica fins a la manca d’acompanyament total dels professionals. Li van donar les pastilles i la van enviar cap a casa”.

De la mateixa manera que passa a Catalunya, des de Femme Força Vinaròs creuen que l’Església juga un paper fonamental a l’hora d’estancar la situació de l’avortament al seu territori. “S’estan lucrant amb els diners de la ciutadania i a imposició de polítiques privades en l’avortament, que hauria de ser un dret per totes les dones, garantit de manera pública”. A més, el moviment feminista també assenyala la Conselleria de Sanitat: “Estan realitzant una gestió que és completament opaca, si no es publiquen bé les dades ni es fan canvis és perquè no interessa”.

Un 80 % de les dones desconeixien que es pot avortar de forma gratuïta i lliurement l’any 2017, segons un qüestionari publicat pel Diari de la Sanitat. L’avortament ha estat “sempre una pràctica estigmatitzada, castigada i amagada sota el pes d’una moral que l’ha convertit en tabú”. Una afirmació acompanyada de dades que amb contundència expressa l’Associació de Drets Sexuals
i Reproductius.

Fa poc, l’Associació ha presentat una pàgina web (vullavortar.org), on s’inclouen des de qüestions més genèriques fins a aspectes més concrets de la interrupció voluntària de l’embaràs en funció del cas personal de cada dona. La creació s’ha fet gràcies a una campanya de finançament col·lectiu impulsada per desenes d’entitats.

L’Associació fa més de trenta anys que acompanya milers de dones en el procés d’interrompre l’embaràs. La coordinadora de l’entitat, Sílvia Aldavert, explica que la informació és un aspecte “clau” dins la complexitat abortiva i, en aquest sentit, és “la barrera més important a revocar”.

“Estem veient com accedir a la informació per avortar no és fàcil i, al cap i a la fi, prendre decisions sense tenir-ho tot a l’abast és complicat”, assenyala Aldavert. A això, s’hi suma que “en cap moment s’inclou una perspectiva feminista”. La coordinadora considera que és necessària una voluntat política que estigui disposada a situar l’avortament com a dret per acabar amb l’estigma, i confia que la creació d’un Departament d’Igualtat i Feminismes “reverteixi la situació de desinformació actual”.

En els últims anys, la lluita feminista s’ha involucrat a combatre aquesta desinformació. Per mitjà de campanyes, accions de denúncia i diferents actes, s’ha donat veu a una situació moltes vegades oblidada. Tal com assegura una membre del col·lectiu Acció Lila: “No deixarem de visibilitzar-nos i conscienciar-nos. Estarem sempre a peu de canó”.