eia uns mesos que m’havia divorciat. Així doncs, no me’n quedava una altra que assumir certes tasques que fins llavors havia esquivat al·legant una limitació derivada del meu gènere femení –limitació totalment inventada i en contra dels meus principis, però que em facilitava la vida sense que el meu orgull se’n ressentís gaire–, com ara canviar bombetes, utilitzar el filaberquí, traginar la botella de butà, destapar pots de vidre o enterrar al corral les ofrenes en forma de bestiola que de tant en tant em portava el meu moix. Res em resultà massa complicat ni em suposà cap trauma, excepte l’assumpte del sac de patates.
Succeí durant l’estiu. Mon pare, que d’ençà que s’havia jubilat tenia un hort que podria alimentar tot Roma, em dugué a casa un sac ben ple de patates. Li vaig dir que n’hi havia massa, que jo cuinava poc, i menys ara que ho havia de fer per mi sola. Mitja dotzena de patates em bastaven per una bona temporada. Ell no em feu cas –mai ho feia quan algú rebutjava quelcom del seu hort– i es limità a remarcar-me com era d’important que les deixés esteses a un lloc on no fes massa calor ni hi pegués el sol. Vaig acabar acceptant, no me’n quedava una altra, però ni les vaig estendre ni els hi vaig tornar a fer cas.
Va ser a finals d’estiu quan vaig començar a percebre els primers símptomes del que es coïa dintre d’aquell sac. Quan entrava al garatge notava certa olor àcida i espessa, mescla de fang, d’humitat i d’alguna cosa més que no vaig saber identificar. De cua d’ull també vaig veure que a sota del sac s’hi havia format una taca negra que, a poc a poc, s’estenia per les rajoles. Tot allò eren indicadors prou evidents del que estava succeint. Ho veien els meus ulls i ho ensumava el meu nas, però la informació quedava allí, guardada dintre la capseta que formen les meves dues conques, enganxada en les meves cavitats nasals com si fos un moc, i no acabava mai d’arribar al cervell. A hores d’ara encara no entenc per què vaig trigar tant a afrontar la situació.
Un dia vaig entrar al garatge i, sense voler, vaig trepitjar la taca negra. Frisava perquè arribava tard a la feina i no vaig tornar enrere per canviar-me les sandàlies. Tot el dia vaig portar la sola enganxifosa incomodant-me a l’hora de caminar i això em va fer pensar: estava tornant a repetir el mateix error que havia comès amb el Joaquim. Evitava els problemes i deixava passar el temps, com si amb la meva ignorància es pogués sanar el que ja estava podrit.
Estava tornant a repetir el mateix error que havia comès amb el Joaquim. Evitava els problemes i deixava passar el temps, com si amb la meva ignorància es pogués sanar el que ja estava podrit.
Fou un dissabte al matí quan em vaig aixecar amb la ferma intenció d’afrontar la situació. Ho vaig fer de manera innocent, com si tots aquells senyals, la pudor, la taca negra a les rajoles, no fossin evidència de res. Creia encara que me’n podria sortir amb un grapat de patates als fems i res més. Vaig aixecar una mica el sac amb una mà, suposo que pretenia sospesar-ho, i tot d’una vaig veure que a sota estava infestat de cucs. Vaig amollar el sac i vaig pegar un crit. Oiada, vaig sacsejar ambdues mans i vaig sortir fora del garatge. Respirant fondo, em vaig obligar a tornar a entrar. Recordo que, en aquell moment, una part de mi se sentí alleujada. Tot allò era fastigós, era un trauma, era una merda. Sí, però almanco ja no podia anar a pitjor, perquè res podia superar a aquelles larves anellades, grasses i marrons, de la mida d’una ametlla. Em vaig preguntar què coi eren, si eren cuc o larva, i vaig decidir que fossin el que fossin, d’allí no en podia sortir res. Eren podridura. Eren la decadència que un dia es menjà amb delit el meu matrimoni i que tot ho acaba engolint.
Si encara hagués estat casada, hauria fet el possible per no haver de fer front a tot allò. Una mica d’humiliació fingint que, pel fet de ser una dona, tenir major sensibilitat a l’hora d’enfrontar-me a l’exèrcit de larves no era pagat. Però ja no estava casada. Vaig llençar a terra una botella de lleixiu sencera esperant que es morissin. Em vaig calçar els guants de jardineria, em vaig tapar la boca amb dues mascaretes i vaig ficar així com vaig poder aquell sac de patates podrides dins de dues bosses de fems de plàstic. Les vaig fermar ben fort i les vaig treure a fora. Morta del fàstic, me’n vaig anar a dutxar mentre l’exèrcit de larves agonitzava en aquella piscina de fang i lleixiu.
Vaig escombrar l’endemà, quan la majoria de les larves ja eren mortes. No hauria pogut fer-ho d’altra manera. Em repugnava massa tocar-les si es movien. Aviat em vaig adonar que havia estat un error esperar tant, perquè moltes es van escampar pel garatge i van morir intoxicades pel lleixiu, sota capses de cartó o sota l’estanteria metàl·lica on guardava eines i pintures.
Somiava sempre amb la mateixa escena: era el matí quan el Joaquim i jo havíem decidit que no podíem continuar més temps junts, llavors jo li donava l’esquena i perdia l’equilibri, caient sobre l’exercit de larves, que s’aferraven a la meva pell i em xuclaven amb el seu moviment rítmic imparable
Durant molt de temps van aparèixer larves seques per diversos racons del garatge. Un dia vaig aixecar la gelera portàtil per anar a la platja i allí me n’aparegueren més de sis. Sota uns guants de jardineria que havien caigut a terra en vaig trobar tres o quatre. El moix també n’anava trobant i les rosegava tot content. Jo sentia el crec-crec que feia entre les dents i em moria de fàstic. Eren com aquells aperitius cruixents que s’ofereixen als turistes quan visiten els mercats de Tailàndia. En vaig trobar al carrer, com si el vent les hagués arrossegat, i també dintre de casa. Llavors agafava l’escombra i les llençava als fems, resignada.
Foren també un malson recurrent durant molt de temps. Somiava sempre amb la mateixa escena: era el matí quan el Joaquim i jo havíem decidit que no podíem continuar més temps junts, llavors jo li donava l’esquena i perdia l’equilibri, caient sobre l’exercit de larves, que s’aferraven a la meva pell i em xuclaven amb el seu moviment rítmic imparable.
Després, no sé com, amb el temps, vaig deixar de pensar-hi. Vaig deixar de somiar-hi. Ja no em sentia escarrufada. El meu moix continuà caçant llagosts, rates i dragons, però ja no rosegava cucs morts. Arribà un dia que fins i tot vaig deixar de témer trobar-ne cap en traginar trastos del garatge. Si a sota quedava alguna larva, ja s’havia convertit en pols.
