Les jornades feministes de Catalunya que se celebraran en menys d’un any, a la Fabra i Coats de Barcelona, estan en plena cocció. Farà cinquanta anys de la trobada del moviment que es reconeix com el “germen del pensament feminista que ha anat evolucionant, fins avui, a Catalunya”, remarca Sílvia Aldavert, activista de la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït.
Era el 1976 quan una cita sense precedents va reunir 4.000 dones, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, en les Jornades Catalanes de la Dona. “Si en mires les conclusions, veus que s’hi demana la lluna. Els límits ja van venir després”, recorda Mireia Bofill, històrica activista del moviment, present des de llavors en la gestació de totes les grans trobades del feminisme al país.
Natàlia Càmara, activista vinculada al col·lectiu lesbofeminista La SAL, només ha assistit a la darrera, la que va tenir lloc el 2016. Just acabava de fer vint anys. Confia que la trobada vinent suposi una nova oportunitat davant un repte que detecta: ampliar les dones que fan el salt “del consum de feminisme a l’organització feminista”. L’embraviment reaccionari ho fa urgent, coincideixen a assenyalar les tres activistes, part de la Xarxa Feminista. Un espai nascut amb les jornades feministes de Catalunya del 1996 , a través del qual, des de llavors, conflueixen milers de dones, de centenars de col·lectius d’arreu del territori, amb l’objectiu “d’enfortir els vincles, el funcionament en xarxa i servir d’espai de resistència”.
Quin valor atribuïu a fer memòria, a mirar, l’organització feminista de fa mig segle a Catalunya?
Sílvia Aldavert: Elles són dones referents i dones refugi per les que venim en els anys següents. Jo em sento amb la responsabilitat del relleu que han anat passant i de fer una recuperació constant de la genealogia feminista, una de les més invisibilitzades històricament. Són les que ens han ensenyat que hi ha maneres de viure molt diverses, i que totes estan bé mentre la decideixis tu. Quan descobreixes el feminisme ja no pots tornar enrere; a partir d’aquí ho transforma tot: el pensament, les relacions… Ens trobem en un moment en què els seus aprenentatges, i el que van construir, és vital, perquè venen del que ens tornarem a trobar, d’una manera o altra.
Natàlia Càmara: Una cosa que jo he après de vosaltres [mirant Mireia Bofill]; de la generació de les més grans, és el compromís sostingut en el temps de la militància feminista. Les “batalletes” no són batalletes, sinó aprenentatge de quins debats van servir, què va servir per resoldre’n… És una sort poder preguntar qüestions que tenen a veure amb el present a dones que fa més de cinquanta anys que estan organitzades en el feminisme autònom, no mixt; que et diuen què els va servir en altres moments.
“Ens trobem en un moment en què els seus aprenentatges, i el que van construir, és vital, perquè venen del que ens tornarem a trobar, d’una manera o altra”
Conèixer dones grans que han tingut altes formes de viure que no són les de la meva àvia, ha estat molt important; conèixer dones grans lesbianes, altres formes de maternitat, experiències vitals compromeses amb la militància… per mi ha estat molt important. Aquí Ca la dona he après la frase que diu [l’activista] Mercè Otero de “ni les primeres, ni les úniques ni les últimes”, que m’encanta. I una altra cosa important és l’exercici de mostrar que no només som rellevants quan som joves. La Mireia [Bofill] continua tenint els seus posicionaments davant les coses que passen. La seva generació no només van ser unes cracs fa cinquanta anys, quan van muntar les primeres jornades. Ho continuen sent, muntant-ne més i transformant el pensament. S’han anat relacionant i dialogant amb un munt de col·lectius diferents feministes, i ens hem anat sumant les unes a les altres.
El context en què prepareu les del 2026 és molt diferent del context en què organitzeu les jornades del 76
Mireia Bofill: Ens trobem en un moment que és el contrari al de fa cinquanta anys. Justament les jornades de la dona es van fer en un moment en què semblava que tot era possible; que era difícil, és clar, però alhora semblava que podíem pensar que tot era possible. Ara, l’experiència és que el feminisme, en aquest moment, som un dels punts de mira que ataquen, i a poc a poc tot comença a trontollar; està amenaçat.
Fa quasi deu anys, quan van tenir lloc les darreres grans jornades feministes a Catalunya, vivíem un temps de creixent expansió i permeabilitat de les mirades feministes. Les del 2026 seran previsiblement en el context d’auge reaccionari, en què estem a hores d’ara immerses. Què ha passat?
N.C.: És una resposta al desbordament feminista, que, alhora, és important no perdre de vista que no té marxa enrere. L’extrema dreta governi o no governi la funció que té és dretanitzar el nostre pensament. Però malgrat el context de dretanització ideològica tinc confiança total en la capacitat transformadora del moviment feminista. Malgrat, fins i tot, les postures reaccionàries en espais que no són d’extrema dreta. Cal repensar com entomem l’embat, i com ens organitzem millor; què fem quan les polítiques, que molts cops no sabem si exigir o no, s’acaben; què passa amb drets reconeguts que, de cop i volta, ja no hi són. Moltes de nosaltres ens veiem defensant qüestions legislatives que fa un temps no imaginàvem estar defensant com una llei formal. Però la defenso, en veure que la llei és millor que ens reconegui que no pas que ens vagi en contra. Penso en la llei del només sí és sí, en la llei de l’avortament o la llei trans; legislacions que tenen a veure amb el dret al propi cos.
“Cal repensar com ens organitzem millor; què fem quan les polítiques s’acaben; què passa amb drets reconeguts que, de cop i volta, ja no hi són”
S.A.: La sobirania corporal és la diana del que ataquen. El fonamentalisme, l’ultraconservadorisme, està en contra de l’avortament perquè dona capacitat de decidir sobre el teu cos i la teva vida; dona capacitat de pensament crític per generar altres sobiranies. Igual que l’autodeterminació de gènere. Són sobiranies que et suposen entendre sobiranies que van més enllà de les individuals; que són col·lectives. El feminisme és el moviment polític i social més transformador, i el que fa més por, perquè va al moll de l’os: s’orienta a canviar estructures, que tenen a veure amb els fonaments del sistema econòmic. Per això enfada tant, i per això ens venen a buscar els reaccionaris.
M.B.: Va haver-hi un temps en què dèiem que la política de les dones és “La” política; la política total. El feminisme parteix de tu, del teu cos, del que tu sents; del més privat, i ho fa política. Les dones tenim el coneixement d’allò que ha estat expulsat de l’àmbit públic, les cures, i per això fem una política que ho engloba tot, amb els matisos que calgui.
A les jornades del 76, les participants demanaren “la lluna”, comentava fa un moment Mireia. De les demandes de fa vora mig segle, quines es mantenen vigents? Hi ha drets que eren reptes i ara estan consolidats?
M.B.: Consolidat, consolidat… jo diria que quasi cap. Quan el 96 es van fer les jornades feministes, al cap de vint anys de les primeres, vam fer balanç, i el que vam concloure és que havíem après molt. És a dir, el desig de canvi estava allà, però havíem après que les coses no eren tan senzilles… Pel que fa al treball, per exemple, nosaltres en aquell moment reivindicàvem l’abolició del treball domèstic i serveis públics. I amb el temps hem anat veient que potser el que hem de reivindicar és no estar tot el dia amb el treball productiu, i ara reivindiquem, a més de serveis públics de qualitat, que no caldria dedicar tantes hores al treball productiu. Aquella visió productivista era absurda.
“Ara reivindiquem, a més de serveis públics de qualitat, que no caldria dedicar tantes hores al treball productiu”
Quant a l’educació, reivindicàvem les escoles mixtes, perquè eren segregades en aquell moment, però no n’hi ha prou per fer-les coeducadores. L’androcentrisme no desapareix de l’educació en les aules mixtes. Davant el binarisme de gènere, també hem anat canviant. El subjecte del feminisme ja no és les dones com una entitat constituïda, sinó que és anar en contra del binarisme de gènere; obrir les opcions. Hem anat descobrint capes, i capes, i capes… Per això, a les jornades del 2006, el lema va ser “Les dones sabem fer, i fem saber”, que no deixa de ser una manera de plantejar quantes coses hem anat aprenent a còpia d’anar reivindicant.
S.A.: Qüestions com la despenalització de l’avortament, que ja demanaven llavors, no està aconseguida. Tampoc l’anticoncepció gratuïta i l’educació sexual a les escoles. Són reivindicacions sostingudes al llarg del temps. Hem evolucionat molts els discursos i s’ha anat incorporant la complexitat de la realitat. La intersecció de moviments també ha tingut lloc. El canvi global que reivindiquem el reivindica també l’ecologisme, per exemple.
N.C.: El contínuum dels darrers cinquanta anys, penso que no és tant mirar què s’ha aconseguit quant a polítiques públiques feministes, sinó el moviment feminista, l’organització política. Això és el que es manté: com a mínim fa cinquanta anys que a Catalunya hi ha dones, lesbianes i trans que decideixen dedicar temps de la seva vida a organitzar-se de manera autònoma. Penso que les jornades periòdiques del moviment que es van organitzant des del 76 serveixen per abordar col·lectivament allò que abordem de maneres molt més aïllades, cadascuna en els seus espais.
Compartir, i marcar, l’agenda?
N.C.: Sí, les jornades tenen un paper molt important en el fet de trobar temàtiques compartides, problemàtiques compartides, i abordar-les col·lectivament, a partir de posar-les en diàleg i veure què podem fer plegades, i enfortir l’organització feminista. Un dels objectius és que puguin venir moltes companyes que no estan organitzades i que surtin amb ganes d’estar-ho.
M.B.: Fer-ho té molt a veure amb els vincles. Des de les primeres jornades ha estat així, que van passar d’una manera espontània…
No esperàveu reunir tantes dones?
M.B.: Fent una mica de memòria, val la pena tenir present que van poder tenir lloc perquè les Nacions Unides van convocar l’any internacional de la dona, per primera vegada. Això permetia, en un moment en què estava tot prohibit, donar un paraigua per organitzar-nos. Dones vinculades a sindicats i partits polítics, en la clandestinitat, van convocar una trobada, i hi van anar moltes més dones de les que estaven organitzades. Ja estava a l’aire la necessitat. Les vocalies de dones a les associacions de veïnat van permetre anar fent un procés previ a les jornades. Les ponències es van dur als barris i als pobles, abans de celebrar-les. Es van explicar i discutir. I això va fer que les jornades fossin molt importants.
“Dones vinculades a sindicats i partits polítics, en la clandestinitat, van convocar la trobada i hi van anar moltes més dones de les que estaven organitzades. La necessitat estava a l’aire”
Ara mires el Paranimf de la UB i és petit, però penseu que era un moment en què les reunions de més de cinc persones estaven prohibides. Quan feies una conferència, hi havia un policia agafant notes del que deies. Havies de demanar permís per fer fins i tot una xerrada, com les que fem aquí en qualsevol moment! Veure el Paranimf tot ple de dones… Hi ha dones que s’hi van acostar perquè ho havien sentit a la ràdio.
Quina necessitat vau veure, concretament, que hi havia?
M.B.: Necessitat d’un espai que no fos de llançar consignes polítiques i tal… Va ser un espai en què el cap va fer “plim”: et va canviar coses el fet de veure que tenies en comú coses amb altres dones; algunes, a priori, llunyíssim de tu. Vam parlar del dret al propi cos, de la sexualitat, de les relacions… va ser un moment de canvi. A mi m’ha quedat la fantasia que les jornades feministes, que es van celebrant, també ho puguin ser per a moltes. Està molt bé que, amb els nostres contrastos i divergències, ens trobem i no siguem illes separades. I que donem espai al conflicte. D’espurnes en van saltar també a les primeres jornades del 76! Són dies de trobar-se, de veure’s, de conèixer altres, de visualitzar-se… una mani en què som moltes està molt bé també però no té la mateixa funció. És una estona i no et veus tant, només amb les del costat.
“Vam parlar del dret al propi cos, de la sexualitat, de les relacions… va ser un moment de canvi. A mi m’ha quedat la fantasia que les jornades feministes, que es van celebrant, també ho puguin ser per a moltes més dones”
N.C.: El conflicte és important, i ens fa molta por. Hi ha un biaix de gènere fort en això; en trencar amb el fet de ser amables, simpàtiques, no massa fermes en les nostres idees… Una jornada feminista no mixta és tot el contrari.
La tranquil·litat amb el fet de discrepar, fins i tot profundament, contrasta amb el relat que més recentment predomina en mostrar, informativament, el moment del moviment feminista
N.C.: Hi ha un interès gran en preguntar constantment si estem dividides, enfadades entre nosaltres… Mai se li ha preguntat al moviment obrer si està dividit! Els últims 8 de març, tots els mitjans pregunten si anem dividides. La trajectòria del feminisme català té una genealogia pròpia i penso que s’ha de continuar defensant, més enllà que en alguns moments estem més d’acord, o no, i anem juntes o separades. En tot cas, que no se’ns infantilitzi.
S.A.: L’estereotip, per dir-ho fluix, que les dones quan som tres ens barallem, no pot ser més patriarcal i més arrelat.
Us preocupa arribar a les dones més joves? Pot afectar, a diferència de les jornades d’una dècada enrere, una lectura del feminisme com a “institucional” o “menys trencador”?
N.C.: Cada vegada que es fan jornades, hi ha uns reptes cap a la joventut del moment que cal trencar. Jo soc profe de secundària i trobo que el feminisme interpel·la molt les noies. Les adolescents estan a tot gas amb qüestions que tenen a veure amb el feminisme. El repte que crec que tenim és com ho fem per fer passar del consum de feminisme a l’organització feminista. És a dir, de mirar pelis i instagramers amb contingut feminista a anar a una assemblea feminista. Penso que pot passar perfectament que una noia de 16 o 17 anys, que no té vincles amb espais organitzats, per primer cop entri en contacte amb l’espai de possibilitats que suposen les jornades feministes.
“Soc profe de secundària i trobo que el feminisme interpel·la molt les noies. Les adolescents estan a tot gas”
S.A.: Ens mourem per arribar a les més joves. Per sort, entre altres, hi ha moltes profes feministes. Les jornades que anem celebrant el moviment són un punt de trobada que necessitem. Un espai de poder parlar i permetre’ns el diàleg, sense por, i dissentir des de les diversitats. I també un espai per poder dir que seguim aquí. Té molta importància sostenir dècades de moviment, i passi el que passi, continuarem aquí. I qui vulgui entrar, portes obertes.
M.B.: És molt important poder estar en un mateix espai. Sempre hem buscat que quan fem les jornades hi hagi espai per passejar, veure’t i trobar-te en la diversitat. Perquè el que aporta el feminisme és un coneixement que interpel·la en primera persona i que duu a l’acció. Hi ha un moment en què dius “ara, jo també”.
