Avui el futbol femení està en boca de molta gent que segurament fa deu anys no sabia ni que existia. Ara se’n parla, la gent el coneix, inclús es comença a criticar. Però, se’n parla prou? Si cometem l’error de comparar-lo amb el futbol masculí, no estarem mai a l’altura, perquè aquest esport atrau gran part de l’atenció de tots els mitjans de comunicació, però ara sembla que el seu homònim femení està a l’ordre del dia.
El que cal destacar és tot el treball que hi ha hagut darrere de l’auge del futbol femení, moltíssima gent que és desconeguda ha treballat perquè estigui on està. Tinc la sensació que està creixent,
i és un fet que ha crescut, però que ha arribat a un punt on tota la gent amb poder (la majoria homes, a qui molesta el futbol femení) està controlant si aquest esport està o no està a on li pertoca.
És a dir, que ha crescut perquè amb l’època que vivim on l’empoderament femení està molt present a totes les institucions, el futbol no es podia quedar endarrere, i sembla que hagi de créixer, però fins a un punt que no tapi el que és l’esport del país, que és el futbol masculí. Com si els molestés o els llevés seguidors, perquè avui en dia encara és habitual la frase que molts haureu sentit: “El futbol femení no és futbol ni és femení”. Podríem estar debatent moltíssima estona sobre aquesta barbaritat, perquè és futbol en el moment que té les mateixes regles i és femení en el moment que el practiquen dones.
Em sap greu que pensin que no és femení perquè no es juga amb faldilles i amb samarretes ajustades al gust d’un consumidor masculí que vindria únicament a veure el cos de les dones mentre juguen, com si fos una espècie de guerra de fang.
Però el que no sap tota aquesta gent és que no ha crescut ara com si fos un suflé, sinó que ha vingut per quedar-se, que ara cada vegada hi ha més nenes que el volen practicar, més noies que volen ser jugadores, més dones que volen ser entrenadores, àrbitres, directives, directores tècniques i tots els càrrecs de poder que hi ha darrere de tots els esports.
Ha crescut perquè amb l’època que vivim on l’empoderament femení està molt present a les institucions, el futbol no podia quedar endarrere, i sembla que hagi de créixer, però fins a un punt que no tapi el que és l’esport del país, que és el futbol masculí, com si molestés o els llevés seguidors
I sabeu per què? Doncs perquè ara, al segle XXI, aquest, com molts altres esports femenins, tenen referents. Fa uns anys no hi eren i costava molt més poder accedir a practicar-los, però avui els nens i les nenes tenen referents femenins: per a ells, per veure amb normalitat que una nena pugui jugar a futbol; i per a elles, per voler arribar a ser futbolista com Alèxia Putellas, Aitana Bonmatí, Mapi León o Sandra Paños, entre d’altres, hi ha moltíssimes referents que les poden encoratjar a practicar un esport que fa uns anys era mal vist. I ara, de cop i volta i, amb molta que gent segurament no ho voldrà, ja no hi ha marxa endarrere i, per molts bastons a les rodes que hi vulguin posar el futbol femení ja és una realitat.
I les nenes, noies i dones continuaran lluitant per tenir unes condicions cada vegada més dignes i més justes, cada vegada hi haurà més seguidors i tot aquest creixement no es pot aturar, és real. Només espero que la frase que ens ha llastrat durant tants anys ara faci un gir de 180 graus i que per les noves generacions que venen la frase de referència sigui “el futbol és futbol, tant femení com masculí”. Que quedi molt clar que en cap cas volem que sigui exclusivament nostre aquest esport, és per tots i totes les que vulguin practicar-lo.
