La periodista i documentalista Astrid Solé Jordà (Barcelona, 1979) recull, per primer cop, les veus de les protagonistes del grup d’acció llibertari dels anys setanta i vuitanta conegut com a OLLA (Organització de Lluita Armada), el nom amb què el va batejar la policia franquista. Ho fa a Segon homenatge a Catalunya: un combat de l’autonomia obrera (Editorial Descontrol), a través del qual repassa una història “molt orwelliana”.
D’on surt la idea de fer el llibre?
Va ser per casualitat. Vaig conèixer el Felip Solé [militant llibertari] per altres temes i, de tant en tant, quan acabàvem de parlar del que estàvem fent, ell m’explicava aquesta història. Va ser ell, que ho va parlar amb altres companys i van pensar que ja havia arribat el moment d’explicar la història, i em van preguntar si jo la volia escriure. Jo no havia fet mai res així, és la meva gran obra. Han sigut vuit anys i ha sigut bastant laboriós, perquè jo treballo i l’he fet en petits moments. No és fàcil trobar la gent i que vulgui parlar d’aquest tema, perquè hi ha gent que no n’havia parlat ni amb els seus familiars. Alguns no han volgut parlar, d’altres preguntaven qui soc, perquè potser ells feien una cosa i la resta ni ho sabia.
“Alguns no han volgut parlar, d’altres preguntaven qui soc, molts es quedaven sorpresos i jo els havia d’explicar que havia parlat amb aquesta persona i amb aquesta altra”
Em preguntaven com sé jo això que ells no sabien. Molts es quedaven sorpresos i jo els havia d’explicar que havia parlat amb aquesta persona i amb aquesta altra. A vegades, el Felip em diu que parli jo, que en sé més, perquè ell ho feia, però jo tinc la visió global. He intentat que sigui superamè, que algú que no estigui avesat a llegir coses de política pugui seguir la història sense saber què va ser, per exemple, el PSAN.
Quin paper ha jugat Felip Solé en la creació del llibre?
Tots els noms que apareixen al llibre són noms de guerra. Jo els preguntava si volien que hi sortís el seu nom o no. Alguns van dir que sí –ho consideraven important perquè li donava veracitat–, però altres no ho han volgut. El Felip és el que té més memòria. Per la seva feina, ha treballat molt la memòria i recorda moltes coses. Ell no n’era el líder i no li agrada aquesta paraula perquè no la feien servir. Però sí que és veritat que ell era qui connectava, qui feia més reunions amb altres grups. I és el fil conductor del llibre.
Has entrevistat moltes persones per fer el llibre?
Trenta membres del grup. Quasi tots, menys dos o tres, que o bé no els he trobat o ja estan morts o no han volgut parlar. A més, he entrevistat gent que hi ha estat relacionada, i al final he parlat amb cinquanta persones.
Has fet cerques en arxius o hemeroteques?
Sí, vam anar fins i tot a Salamanca, on hi ha la documentació del Tribunal d’Ordre Públic. Allà hi surten els noms reals, i això m’ajudava perquè molts d’ells, encara avui, es parlen pel nom de guerra.
Dius que has trobat errors i mentides sobre el grup en premsa i llibres. A què et refereixes?
És que ningú havia parlat amb ells. Primer, OLLA no és el seu nom real, mai es van dir així. La gent parla d’OLLA però en realitat no tenien nom. Per tant, no els agrada; però al final és el nom que tothom ha fet servir per referir-s’hi. Jo, de fet, l’utilitzo molt poques vegades. Eren un grup autònom sense nom, anònim. Després, com que no s’ha parlat gaire amb ells, perquè segurament ells tampoc tenien interès a parlar, moltes coses no són ben bé com apareixen publicades. Per exemple, a la Wikipedia posa que es van escindir del PSAN, i no, el van abandonar. O que després del MIL [Moviment Ibèric d’Alliberament] es van dir Resistència. No, això tampoc. Són aquells textos que es van repetint i copiant, però que ningú ha preguntat si era real.
Per què amb el nom del llibre fas la connexió amb George Orwell?
Ells sempre em deien que la seva era una història molt orwelliana, perquè ell era anticapitalista i va venir aquí a lluitar per la revolució i va fer el primer homenatge a tota aquesta gent que ho va intentar. Ells consideren que són el relleu d’aquella revolució social del 36, dels maquis, del Maig del 68. Consideren que són l’herència de tot això i que tot això els va esperonar a començar a lluitar. Això em servia a mi per fer-los un homenatge a ells, que van intentar fer un canvi social. I d’aquí ve l’Orwell. També em servia per fer un diàleg amb algú, perquè ells m’ho estaven explicant a mi i em servia que George Orwell fos el meu interlocutor i que jo l’hi expliqués a ell, i ell era el món.
Van tenir una manera d’organitzar-se original?
Em deien que els grups que hi havia estaven militaritzats, en el sentit de grup polític. A ells no els agradava tot això, les jerarquies, els dogmes… ho rebutjaven. I hi havia altres grups autònoms a Barcelona, però ells es van inventar un funcionament en què tres persones formaven un rogle i cada rogle era totalment autònom. Si volen fer accions, saben quina és la ideologia, doncs que les facin, no cal que ho consultin als altres rogles. Cada rogle s’autoorganitzava. Que necessitaven més gent? Doncs feien una acció conjunta. Van aconseguir una infraestructura i una capacitat brutals, que no tenia ningú més: comprar armes a Suïssa, l’expropiació de la Pedrera… Van arribar a tenir pisos i pisos plens de munició i dinamita. És l’únic grup que tenia això aquí.
“Van aconseguir una infraestructura i una capacitat brutals, que no tenia ningú més. Van arribar a tenir pisos i pisos plens de munició i dinamita. És l’únic grup que tenia això aquí”
Ells s’ho van inventar. Si tres funcionen, doncs no cal res més. Com que també volien ser anònims i no parlar amb gaire gent, doncs no calia conèixer tot el grup, parlaven només amb tres persones i, si calia, el Felip feia de connexió amb més gent. Menys gent que es conegui, més seguretat. Al final, els funcionava. També van innovar pel que fa a la lluita. Quan van anar a França, els temes es van diversificar moltíssim: cap a l’ecologia, contra l’energia nuclear, a favor de la dona, la casa de Moià, etc.
Van ser precursors, també, en aquests temes?
Com que jo no he estudiat els altres grups tampoc t’ho sabria dir, però sí que és veritat que, com que tenien un grup a França, la internacionalització els va obrir molt la ment. Coneixien gent molt important de la cultura francesa, alemanya i de tot arreu. Per exemple, coneixien revistes de sexe, de natura i de plantes medicinals, que eren coses en què aquí no s’estava tan avançat, però a Europa sí. I ells ho portaven cap aquí. Tenien aquesta facilitat perquè tenien un rogle a França.
Quin va ser el paper de les dones en el grup?
Ells sempre m’han dit que als altres grups les dones eren les “companyes de”, que eren molt progres però la dona feia coses d’intendència. Aquí no, aquí elles feien accions, feien el mateix, portaven armes i anaven i feien i decidien. Quan parles amb elles, et diuen que no ho veien tan diferent, però se li ha de donar importància. Elles diuen que en el seu cas no hi havia masclisme, però també s’hauria de veure si no hi havia masclisme. Al final, el que vius tu no ho veus; en aquella època no ho devien veure i ara tampoc ho veuen com a res fora de lloc. Però sí que ho era: les dones realment van tenir un paper important perquè eren iguals. Era feminisme total. No veien la diferència entre homes i dones; som persones, podem fer el mateix. Que ho veiessin en aquella època és important perquè ara encara s’està reclamant. Elles no li donen importància. A vegades les dones no veiem la importància de les coses que fem i realment tenen molt valor, i més en aquella època.
El grup deia que no feien lluita armada, sinó agitació armada. Quina és la diferència?
Ells diferencien molt el que és lluita armada de l’agitació armada. Per ells, l’agitació armada és utilitzar les armes com a mètode d’intimidació i defensa, o sigui, per fer una expropiació necessites un cotxe per entrar i sortir, necessites armes perquè et facin cas i necessites una bossa per agafar els diners: l’arma era una eina més. Ells no la utilitzaven, la utilitzarien si calia. Si t’apunten, doncs la utilitzarien, evidentment, però no anaven a disparar.
“Van decidir fer agitació armada. És l’única manera que van trobar d’anar a totes. Després van canviar, però a l’inici era l’única manera que van trobar”
Aquesta és la diferència. Per ells terrorisme és el que feia l’Estat. L’Estat era terrorista, l’Estat t’atemoria, t’agafava, et feia por, et torturava, et portava a la presó. Això era terrorisme. Ells no feien tot això, al contrari, utilitzaven armes com una altra cosa que haguessin pogut utilitzar per atacar el sistema, era l’única manera. Ells volien anar a totes. Tirar octavetes pel carrer no canviava les coses, anar a manifestacions no canviava les coses. Què podien fer? Doncs van decidir fer agitació armada. És l’única manera que van trobar d’anar a totes. Després van canviar, però a l’inici era l’única manera que van trobar.
La relació amb el MIL va ser molt intensa?
Es coneixien. De fet, tenien la intenció de fusionar-se. Oriol Solé i Salvador Puig Antich parlaven molt amb ells de fusionar els dos grups, però sempre que el MIL abandonés les sigles, perquè ells eren anònims i no volien sigles. De fet, diuen –tot i que no està documentat– que quan es va autodissoldre el MIL era per això, també, per abandonar les sigles i formar aquest grup autònom, fer un rogle més amb la gent del MIL. Van fer dues expropiacions junts, les dues primeres que van fer ells, els van deixar armes i les van fer. Llavors, just quan estaven parlant de la fusió, van agafar els membres del MIL, entre altres el Salvador, acusat de matar un policia. Van veure que realment tindria una pena molt dura i van crear el Comitè de Solidaritat amb els Presos del MIL. A aquest comitè s’hi va afegir altra gent i es coordinaven amb altres comitès de solidaritat de tota Europa per fer accions. Llavors, explotava una bomba a Toulouse, una a París i una Barcelona el mateix dia.
La condemna de Puig Antich va canviar la vida del grup?
Va ser un punt d’inflexió brutal. Des que van agafar els membres del MIL, van créixer moltíssim; en infraestructura, en armament i en tot. Tota aquesta infraestructura la van fer per intentar salvar la vida al Salvador –que no ho van aconseguir– i, quan va acabar, van dir: ara què fem amb tot això? Nosaltres volíem ser un grup autònom de suport de la lluita obrera. Ara que tenim tanta cosa no ens cal. Volíem ser anònims, doncs tornem enrere, tornem al que volíem ser.
“Des que van agafar els membres del MIL, van créixer moltíssim. Tota aquesta infraestructura la van fer per intentar salvar la vida al Salvador”
El que passa és que llavors van començar algunes detencions d’ells i es van exiliar. Va ser un punt d’inflexió per tot el que van fer i perquè, arran d’això, a l’abril hi va haver les primeres detencions i llavors ja es va desencadenar una altra cosa. Pensa que, per la campanya del Puig Antich, van fer el Dossier MIL i anaven porta per porta explicant què era el MIL. Anar amb cotxe fins a França per parlar amb gent, a Alemanya, a Brussel·les, coordinar accions, tornar, que els polis no t’agafin, un dia per anar, un dia per tornar, hores i hores sense dormir… Van fer una feina brutal. Agafar els advocats i portar-los a fer un tour perquè expliquin el judici. S’hi van deixar la pell per res, però ho van intentar.
Tenien moltes connexions internacionals?
Quan hi va haver les detencions aquestes i es van exiliar, van conèixer a tothom. Llavors van diversificar moltíssim. Van fer molt de cinema, per exemple. Hi havia un rogle de cinema. A França van conèixer més gent i van ampliar molt aquest ventall. Als anys vuitanta va entrar el món de la cultura underground aquí, llavors també van tocar molt aquest tema. El tema ecològic també. S’unien amb altres grups de tot arreu per fer coses, per fer accions. Feien l’acció i tornaven a la seva. Era simplement col·laboració. O passar-se informació o ajudar-se. Necessites documentació? Jo tinc una impremta clandestina. Necessites cinquanta DNI o permisos de conduir? Té. De França? De França. D’Alemanya? D’Alemanya. Això ara és impossible. En aquella època no estava controlat, tu agafaves aquí un avió i arribaves allà i donaves un altre passaport i ningú sabia que havies passat la frontera. Divises: ningú controlava que tu passaves vuit milions d’un cantó a l’altre, ningú t’ho mirava. Per exemple, em deien que anaven amb 50 passaports i a cadascú n’hi ensenyaven un de diferent. Les fotos eren de mala qualitat, tot hi ajudava. És clar, quan la cosa tecnològica va millorar, tot era més difícil, havien de fer-ho tot millor. Eren uns grans impressors. Sempre em diuen que les seves falsificacions eren perfectes, que tothom ens deia que eren boníssims.
La falsificació de xecs de viatge també va ser un gran èxit del grup?
Sí. Era fer el mateix que amb les expropiacions però sense armes. Anaves a un banc, ensenyaves un xec de viatge i et donaven diners.
Com funcionava això?
Vas a una agència, canvies diners per xecs de viatge i, amb aquests xecs, vas a França i et donen diners. Simplement havies d’anar a un banc, ensenyar un DNI que correspongués amb el nom que hi havia al xec i et donaven diners. Van veure que això funcionava. I sense armes! Si t’agafaven, la pena era molt més baixa. És molt diferent que t’agafin amb una arma que que t’agafin amb un xec. Anaven parelles per tota Europa, en diferents ciutats, el mateix dia. Era una manera de destrossar el capital, perquè estafaves els bancs; però també era una manera de donar feina a gent que no volia treballar, una altra manera de viure. Alguns deien: “Són delinqüents”, però ells ho veien com una altra societat. Per què hem d’anar a treballar si tenim diners?
Però ells treballaven…
Exacte, la lluita era un a més a més. Perquè no era que ells canviessin els xecs; ells els imprimien i la gent que feia la feina eren amics o coneguts, gent que els ho demanava. Una part dels diners se la quedava la persona que ho feia per fer-ne el que volgués, i l’altra part era per al grup.
Van conèixer antics maquis?
Alguns em diuen que havien parlat amb ells aquí a Catalunya i que els coneixien. Quan es van exiliar, a Perpinyà, allà sí; allà hi havia tots els que havien marxat de la guerra. Allà era diferent, tot era molt més obert. França no era clandestina, allà podien parlar i discutir al mig del carrer, aquí no. Ells sempre deien que havien parlat amb maquis i els havien explicat la seva lluita, però no sabria dir-te on ni amb qui. Al MIL sí que li agradava molt anar a les muntanyes, aquesta influència més de maquis.
“Ells sempre deien que havien parlat amb maquis i els havien explicat la seva lluita, però no sabria dir-te on ni amb qui”
Ells deien que eren més dels tupamaros, de la ciutat. Vivien i treballaven a la ciutat, no volien anar a la muntanya, no estaven tan influenciats per això. El MIL parlava molt dels obrers, però fins a quin punt estaven relacionats amb els obrers? Ells no és que estiguessin relacionats amb els obrers, és que eren obrers. El MIL no va treballar. Sempre em deien que no entenien per què treballaven si el que volien era no treballar i viure l’aventura. Però ells deien que eren obrers de ciutat, llavors és guerrilla urbana. Les muntanyes sí, però per anar-hi d’excursió. La cosa aquesta de viure amagats a les muntanyes no la veien tant per a ells.
Què va ser l’espai contracultural de Moià?
Tampoc està explicat enlloc i és superxulo. La Tys tenia una padrina i van falsificar el testament, i, quan la senyora va morir, van tenir una casa, que era una masia. Una part del grup havien viscut a Formentera i havien vist que hi ha una altra manera de viure, molt més lliure, molt més hippy. Van intentar exportar això aquí i ho van aconseguir. Aquesta masia es va utilitzar per fer contracultura; els agradava molt el cinema i l’art, i van conèixer tot aquest món underground barceloní: La Fura dels Baus quan començaven, l’Ocaña, el Nazario, el Pau Riba, etc.
“La masia de Moià es va utilitzar per fer contracultura; els agradava molt el cinema i l’art, i van conèixer tot aquest món ‘underground’ barceloní: La Fura dels Baus quan començaven, l’Ocaña, el Nazario, el Pau Riba…”
Una part del grup vivia a la masia i aquests anaven passant i s’hi quedaven setmanes. Sabien que allà hi havia un espai de refugi i que podien anar-hi i es quedaven allà un temps per crear. Era col·laboratiu, una altra manera de viure: autogestió, tenien un hort, es feien el menjar, tints amb plantes… Per exemple, el Guardans, un científic que treballava a la universitat, va endollar un ordinador al televisor i escoltaven el soroll de les balenes i dels ratpenats, i un d’aquests fragments va sortir al primer espectacle de La Fura dels Baus. També hi van passar Els Joglars abans de ser Els Joglars.
Quan va morir Franco van continuar lluitant?
Sí; això m’ho deien molt, perquè eren antifranquistes, però sobretot eren anticapitalistes. Que tenien el franquisme, doncs antifranquistes; però, si haguessin tingut socialistes, jo crec que també haurien sigut antisocialistes, perquè ells el que volien era canviar el sistema, volien viure en un altre món, un món més lliure, més alegre. Evidentment, el franquisme hi va ajudar, perquè la repressió era brutal, però quan va acabar ells van continuar lluitant perquè el capitalisme encara hi era i ells eren anticapitalistes a mort. Al final, els partits polítics van venir i van fer aquesta transició, que tampoc els agradava, així que van lluitar contra aquesta transició. Llavors eren lluites ja més concretes. Ells mai es van definir amb una ideologia. Si la societat, els obrers, la gent deien que això no els agradava i ells també ho pensaven, doncs era això, un grup de suport de la lluita obrera, de la lluita social. Donaven suport a les lluites que creien que eren necessàries per avançar cap a una societat millor. Les lluites van continuar i encara continuen ara. Si ara existissin, segurament donarien suport a la lluita per l’habitatge o a organitzacions que encara estan lluitant avui dia. Serà que no hi ha temes… Es lluita per canviar la societat, el sistema. És molt més que no pas el franquisme. Ells no eren només antifranquistes, volien lluitar contra el sistema, el volien canviar.
I el 1988 es van autodissoldre. Per què?
Com que tenien tants contactes, van veure que a Europa molts grups s’estaven dissolent. Van veure que a la societat ja estaven entrant moltes entitats, que ja eren legals, que ajudaven la gent. Totes les coses veïnals, el feminisme, la cosa ecològica eren entitats legals que funcionaven bé. Llavors van parlar-ho, van fer moltes reunions i van decidir que no calia continuar d’aquesta manera. Es va dissoldre el grup com a tal, però van continuar lluitant individualment, cadascú de la seva manera.
Creus que aquest grup ha sigut referent per a altres grups?
Si veiem la societat d’avui dia, la gent continua lluitant; però ells sempre han sigut anònims, perquè ningú els coneixia fins ara. Aleshores, ells, com a referents, no ho crec, però la lluita continua, perquè la societat és inconformista i demana moviment, i tothom té la seva manera de lluitar.
Creus que l’agitació armada és legítima avui dia?
Jo estic en contra de les armes, per mi no. Hi ha altres maneres de lluitar. Jo no estic a favor ni de les guerres ni de les armes. Que s’ha de lluitar? Sí. Que s’ha de ser més contundent que algunes coses que fem nosaltres avui dia? També. Però, evidentment, no estic a favor de les armes.
“Que s’ha de lluitar? Sí. Que s’ha de ser més contundent que algunes coses que fem nosaltres avui dia? També. Però, evidentment, no estic a favor de les armes. No puc parlar per ells, perquè ells sempre diuen que és un altre context, una altra època”
No puc parlar per ells ni tampoc vull opinar sobre què farien ara, perquè ells sempre diuen que és un altre context, una altra època, que al final tot s’ha de situar en el seu moment, que ells van actuar en aquella època, als setanta i vuitanta, i que ara, als dos mil, no saben què farien si s’ho trobessin.
I creus que és factible?
Segurament no seria factible. Ara els bancs estan superprotegits. Ara tu vas a un banc i no veus la caixa forta amb la porta oberta amb els diners dintre, això és impensable. Per això cal situar-ho en el context que era, en què la informàtica no estava bé, les fotocòpies eren les que eren, la policia no estava tan preparada, a les persecucions parlaven per les ràdios dels cotxes i ells tenien una ràdio amb què els podien sentir. Tal com ho van fer, ara seria impossible. Per això ara ha de ser una lluita diferent. Ara seria impossible, per temes d’informàtica, tots els carrers tenen càmeres, etc.
Què en treus d’haver fet aquest llibre? Quines conclusions n’extreus?
Quan l’estava fent, hi havia dies que m’estancava. Pensava que no acabaria sortint, però al final pensava que, si trobava una editorial que el publiqués… I Descontrol han sigut molt valents per fer-ho. Ara, si la gent vol saber qui és aquest grup autònom, que no tingui només aquelles quatre línies, perquè són setze anys de lluita. Que quedi per a la posteritat: aquí està la història d’aquest grup, bastant exhaustiva. Jo he après molt, he conegut molta gent que no hagués conegut mai de cap altra manera, he après molt del sentiment de solidaritat entre ells. Realment lluitaven per una causa i ho van intentar, i moltes coses les van aconseguir. Conèixer aquest tipus de gent t’aixeca els ànims. Realment es poden fer coses i es poden canviar. Doncs intentem-ho, per què no? Si algú se’l llegeix i diu: “Vinga, va, intentem-ho”. A vegades necessites una influència. A ells també els va passar: els del 36 ho van intentar, els del Maig del 68 ho van intentar, doncs intentem-ho nosaltres. És el que van fer ells. Doncs és això, una història que et pot ajudar per intentar alguna cosa. És també el meu granet de sorra: aquesta història estava quedant oblidada, doncs ara ja hi és. Ara que serveixi perquè altra gent que es pugui sentir inspirada, o no. A vegades només cal això: abans no ho sabíem i ara ja ho sabem.
