Com cada any, la sala CineBaix (Sant Feliu del Llobregat) obre una finestra excepcional als audiovisuals provinents del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient: el Festival de Cinema de la Mediterrània i el Llevant. Enguany, projectarà quinze llargmetratges i sis curtmetratges provinents de dotze països diferents durant la primera quinzena de novembre. Egipte, Palestina i Turquia són les úniques cinematografies que compten amb dos llargmetratges entre la programació, que també inclourà produccions de l’Estat Espanyol, l’Iran, el Kurdistan, el Regne Unit i Tunísia.
Dues de les pel·lícules del festival destaquen per posar en primer terme el present i el passat del jovent dels països àrabs. Souad és un film egipci amb aires de retrat d’una generació que creix en un nou context de relacions interpersonals molt marcat per l’ús de les xarxes socials. La realitzadora Ayten Amin ofereix un tríptic amb les històries creuades o encavalcades de Souad, una jove frustrada i una mica capritxosa en la seva cerca d’una felicitat esquiva, la seva germana petita i el seu flirt virtual Ahmed. Amin proposa una mirada ambivalent a l’ús de les comunicacions virtuals. Les representa com un mitjà per assolir uns certs espais de llibertat, per assajar algunes escapatòries petites i imperfectes dins d’una societat molt rígida en la concepció de les relacions interpersonals. Alhora, sembla advertir que potencien les possibles dinàmiques d’egocentrismes i sentiments de desarrelament que poden sentir uns joves immersos en els seus processos personals d’autodescobriment.
Dues de les pel·lícules del festival destaquen per posar en primer terme el present i el passat del jovent dels països àrabs
La jove que dona títol a l’obra –el seu món interior turbulent i no del tot explicat– exerceix una capacitat d’atracció que potser es difumina quan altres personatges prenen el relleu d’una protagonista que continua sobrevolant les imatges com un fantasma. En tot cas, el plantejament narratiu prefereix obrir la porta a una certa coralitat. I el dispositiu visual acompanya coherentment els personatges: l’aposta és dimensionar la proximitat vers Souad, Rabab, Ahmed i companyia. Sovintegen els enquadraments molt propers amb una càmera inquieta i observadora que es mou per l’escena, que s’aproxima a la cerca de capturar detalls.
Les històries de joventut també poden mirar al passat, com en el cas de Cigare a miel. Kamir Aïnouz, germana del realitzador Karim Aïnouz (Madame Sata, La vida invisible d’Eurídice Gusmão), debuta en la direcció de llargmetratges amb un retrat agredolç de la conflictiva iniciació a la vida adulta de Selma, una jove francoalgeriana al París de mitjans dels anys noranta del segle passat. El despertar de la seva sexualitat arriba enrarit pels conflictes amb la família pròpia i pels desencaixaments entre cultures i sensibilitats.
Drames amb emocions contrarellotge
Mi mejor amigo és una de les triomfadores de l’Atlàntida Film Fest (on va rebre el premi de la crítica) i del festival Cinema Jove de València (guardó a la millor pel·lícula i premi del públic). La proposta pot recordar els clàssics del cinema iranià d’Abbas Kiarostami i altres mestres del cinema, on la mirada infantil servia de porta d’entrada als funcionaments i malfuncionaments de la societat. Yusuf és un alumne d’una escola precària ubicada en una regió muntanyosa de Turquia. Quan un amic seu emmalalteix, Yusuf ha d’insistir per aconseguir que l’atenguin. Els engranatges de la institució es comencen a moure, però el clima acaba de complicar les coses.
El director i guionista Ferit Karahan signa una narració molt astuta. Estimula l’empatia vers el protagonista i defineix amb pocs traços un grup de personatges secundaris sempre dotats d’alguna característica definitòria. També juga la carta de les accions contrarellotge i un xic desesperades, a mesura que la condició del nen es fa més preocupant, per acabar d’arrossegar l’audiència. Entre línies, es pot llegir una crítica a un sistema social que persegueix el control per mitjà d’unes dinàmiques disciplinàries orientades al càstig i a la cerca de culpables. La recepta es retrata com contraproduent, perquè empeny a l’ocultació d’informació.
Entre línies de Mi mejor amigo, es pot llegir una crítica a un sistema social que persegueix el control per mitjà d’unes dinàmiques disciplinàries orientades al càstig i a la cerca de culpables
Entre dos amaneceres també incorpora dosis d’incertesa i emoció en una proposta dramàtica amb connotacions de denúncia social. El també turc Selman Nacar, debutant en l’àmbit del llargmetratge, vesteix de narració contrarellotge l’accelerada maduració forçosa de Kadir, fill petit d’un industrial del tèxtil que ha crescut amb la tranquil·litat de donar per bo el retrat autocomplaent que la família fa d’ella mateixa. L’accident laboral d’un treballador engega una cadena d’esdeveniments que revelaran que la seva dinastia no és tan modèlica ni exemplar com semblava. Després d’una vida de privilegis sota una ignorància protectora, el protagonista haurà d’escollir si actua d’alguna manera, amb conseqüències completament imprevisibles, o si continua assumint les decisions alienes.
Des de Palestina arriba un altre drama amb components de denúncia política que opta per posar en tensió els personatges (i l’audiència) a través d’emergències mèdiques. 200 meters tracta de les complicacions vitals de Mustafa, un home palestí que es nega a rebre un document d’identitat de l’Estat israelià. Per aquest motiu, ha de viure separat de la seva dona i els seus fills: amb les mesures de control de moviments i accessos que caracteritzen les polítiques d’apartheid sionistes, 200 metres es converteixen en un abisme. Quan un cotxe atropella el seu fill, el protagonista no pot superar el corresponent checkpoint. Així que decideix creuar il·legalment el mur de Cisjordània. L’acompanyen altres treballadores, un jove que intenta arribar a un casament i una documentalista alemanya que filma el viatge del noi.
Com altres pel·lícules de la Mostra, la pel·lícula de Nayfeh planteja algunes preguntes sobre les maneres possibles d’exercir la solidaritat. A L’homme qui a vendu sa peau, un artista milionari i cínic té molta més capacitat per canviar la vida d’un exiliat sirià que unes organitzacions de defensa dels drets humans que resulten més aviat molestes: pretenen preservar la dignitat del protagonista, quan la sortida més ràpida de la qual disposa és llogar-la a canvi de molts diners. En el cas de 200 meters, els gestos activistes del jove visitant i la voracitat documentadora de la cineasta que l’acompanya suposen un risc per les vides futures d’uns companys de viatge que hauran de seguir dins de la gàbia quotidiana palestina. A través d’aquestes situacions, sembla que l’autor de la pel·lícula qüestioni els límits de la incidència positiva del turisme solidari i de denúncia, o dels audiovisuals amb ànims de conscienciació. Alhora, el mateix projecte mostra el compromís del cineasta amb el cinema de denúncia: Nayfeh va trigar anys a aconseguir finançament pel film i va arriscar la seva seguretat i la del seu equip durant les filmacions.
Memorial de crims i abusos
Bîr, un corprenedor documental signat per Veysi Altay, explica els intents d’esclarir la perllongadíssima desaparició de set habitants de Kerboran durant la campanya d’assassinats militars i paramilitars al Kurdistan turc de mitjans dels anys noranta del segle passat. El cas concret serveix de manera d’aproximar-se a una història terriblement col·lectiva. I de fer-ho amb les veus i els rostres d’unes famílies que, vint anys després, continuen mobilitzant-se perquè es localitzin les restes dels seus éssers estimats.
Tot i la brevetat del film, el seu visionament resulta duríssim. No pot ser d’una altra manera: s’aborden les tortures i assassinats de menors, inclòs un nen de dotze anys, l’ocultació perdurable dels seus cadàvers o el descobriment de fosses amb restes humanes. Altay inclou moments de ruptura emocional i desesperació extrema dels familiars.
Més contingut emocionalment és el documental polític Fedayin, la lluita de Georges Abdallah. El col·lectiu Vacarmes Films signa una denúncia del llarguíssim empresonament d’aquest revolucionari libanès, comunista i propalestí, vinculat a les accions violentes de les Fraccions Armades Revolucionàries Libaneses. Abdallah exerceix de protagonista absent d’una història col·lectiva de la resistència palestina i dels moviments revolucionaris dels anys setanta i vuitanta als països àrabs i també a Europa. A diferència de Bîr, una obra més curta i més centrada en un moment concret de la història, Fedayin sí que incorpora una tasca de contextualització amb components divulgatius.
