La cineasta Kamir Aïnouz debuta en la realització de llargmetratges amb un interessant i conflictiu retrat d’una jove francoalgeriana que ha de créixer al París dels anys noranta del segle passat. Selma ha de conviure entre estímuls i patrons de conducta tan diversos que desperten una confusió afegida a les crisis d’identitat adolescents. Perquè dir que la protagonista de Cigare au miel viu entre dues cultures seria simplificar massa les coses. Les contradiccions comencen a casa, amb uns progenitors cultivats, amb formació universitària, liberals en la superfície, però que pateixen desencaixaments diversos amb l’entorn, entre ells mateixos i amb les decisions de la seva filla.
Potser amb l’objectiu que la narració respiri i no sembli massa quadriculada, Aïnouz i el coguionista Marc Syrigas no reserven uns papers molt tancats als personatges centrals. Selma és la nineta dels ulls del pare, mentre la mare l’observa amb una certa frustració, però també és la font possible de deshonor del patriarca contingudament masclista quan arriba el moment dels nois i les cites. Aleshores, la mare li farà costat… mentre la noia mateixa viu de manera tensa un despertar de la sexualitat que no se sap fins a quin punt neix d’un desig propi tènue, condicionat per una educació en una certa repressió, o de les inèrcies d’un entorn sexualment desimbolt on vol *integrar-se. Quan la jove vol aproximar-se de nou a la família, les suposades certeses (coartadores de sobiranies) del matrimoni concertat no equivaldran ni de lluny a un refugi segur.
Cigare au miel arriba a ser adequadament incòmoda. La càmera d’Aïnouz sosté la mirada a les discussions, a algunes realitats tan íntimes que resulten quasi impúdiques, i també a una escena notòriament traumàtica. Tot i les cicatrius psicològiques d’aquesta turbulenta experiència de maduració, tot i el cicle d’atemptats a l’Algèria de l’època que esquitxa la convivència familiar, Cigare au miel projecta un cert esperit d’obra sobre les superacions (en plural, en femení) de l’adversitat. Alguns asteriscos i algunes renúncies pragmàtiques ens allunyen del relat heroic, modèlic, ideal, per traslladar-nos a una certa realitat: la protagonista és conscient dels terrenys fràgils que trepitja i de les conseqüències feixugues que cadascuna de les seves eleccions pot comportar.
