Les violències dins del col·lectiu LGTBIQA+ existeixen, encara que sovint restin en silenci o passin desapercebudes. I no es limiten només a les relacions afectives i sexuals, sinó que també adopten formes estructurals i simbòliques, més subtils, però freqüents. No són casos aïllats, sinó el reflex incòmode del patriarcat i la cisheteronorma, de la qual no ens fa immunes el fet de ser marica, bollera o trans. Les respostes no poden ser parcials: cal entendre que les violències tenen múltiples cares i causes, i que, des d’espais compartits on puguem pensar-nos junts, és possible transformar-les.
Partim d’aquesta realitat i de la vivència de dinamitzar un grup d’homes GBTI per reflexionar sobre el poder del treball col·lectiu com a eina per repensar les masculinitats, reconèixer les violències que ens travessen i construir formes de cura i vinculació més conscients. Molts venim de trajectòries marcades per l’LGTBI-fòbia i hem crescut amb la idea que la dissidència ja ens convalida l’assignatura d’igualtat.
El nostre treball partia d’una absència: tot i que hi ha espais de trobada, festa, oci, atenció i formació per a col·lectius diversos, gairebé no n’hi ha que convidin els homes a pensar què vol dir i què comporta “ser home” des de la dissidència. En aquest buit, el treball grupal esdevé una eina poderosa per obrir preguntes, reconèixer vulnerabilitats i posar en comú experiències sovint invisibilitzades.
Les relacions mariques tenen llibertats que ens han permès habitar el desig, el plaer i l’afecte des de llocs més oberts i creatius, però també conviuen amb noves estratègies del sistema que perpetuen la normativitat. Allò que ens enorgulleix de la nostra manera de relacionar-nos conviu amb problemes crònics: relacions tòxiques, discriminacions, agressions sexuals, soledat, dependència, por al rebuig o angoixa per no encaixar en el que s’espera d’un home desitjable.
Des de la vulnerabilitat compartida emergeixen experiències que mostren fins a quin punt les violències viscudes i les exercides formen part d’un mateix aprenentatge social. Com per exemple, l’amor romàntic, que promet fusió i salvació, pot acabar convertint-se en una eina de control i validació, com ja fa temps que ens recorden les companyes feministes.
L’homonormativitat travessa també la manera com entenem el gènere dins del col·lectiu. El fet de tenir una expressió considerada dissident –el que en termes binaris es percebria com “femení”– pot convertir-se en motiu de rebuig o de pèrdua de valor i de poder simbòlic entre homes GBTI. Darrere d’aquests mecanismes opera una paraula incòmoda, però necessària: plumofòbia. La mateixa que molts jurem que no sentim i que s’arrela en la misogínia més profunda.
Competim en unes olimpíades de la masculinitat ideal, el cos és sotmès a un càsting permanent. És un terreny fèrtil per a les agressions i discriminacions
Aquesta normativitat també s’expressa a través del cos, convertit en un autèntic camp de batalla. Les xarxes socials, entre altres fenòmens, han transformat el desig en un mercat de cossos amb normes no escrites, però universalment conegudes: músculs en HD, joventut eterna, penis “de mida prèmium” i cap greix fora de lloc. Més que flirtejar, sembla que competim en unes olimpíades de la masculinitat ideal. Aquesta pressió constant no només exclou i jerarquitza, sinó que alimenta inseguretats, malestars i problemes de salut mental; és el terreny fèrtil on creixen agressions i discriminacions. En definitiva, el cos acaba sotmès a una mena de càsting permanent.
Aquestes dinàmiques no es limiten a la sexualitat o al gènere. Es filtren en altres eixos de poder i desigualtat –com l’edat, la situació administrativa o la discapacitat– i reprodueixen jerarquies internes que sovint passen desapercebudes, però que tenen efectes molt reals en les nostres relacions i comunitats.
Un dels temes que sovint ens apareix amb força és la manera com molts homes utilitzem el sexe, i també les drogues, com una forma de vincular-nos, de desestressar-nos, d’obtenir validació o de combatre la soledat. Dins del col·lectiu, aquestes pràctiques també contribueixen a sentir-nos validats i desitjats en una societat que encara ens situa als marges. El problema no rau en el fet d’utilitzar aquestes vies, sinó en el fet de no haver tingut, conegut o imaginat altres opcions possibles.
Aquesta experiència compartida, marcada per la socialització binària, mostra la importància de buscar i crear espais més enllà de la festa i del sexe, llocs on puguem explorar formes de vincle basades en l’afecte i la cura. Parlar-ne obertament permet posar nom a aquestes contradiccions i començar a repensar com volem relacionar-nos d’una manera més conscient i menys impulsiva.
El treball col·lectiu evidencia que el canvi no pot venir només de l’àmbit personal. Treballar les masculinitats implica entendre que no n’hi ha prou amb sentir-nos culpables pels malestars que vivim, sinó que cal assumir una responsabilitat compartida. Això vol dir reconèixer que tots formem part d’un mateix sistema i que només si ens comprometem col·lectivament podrem transformar les dinàmiques que el sostenen. És en aquest exercici de reconeixement mutu on comença la possibilitat real de canvi.
Quan el pensament es construeix en grup, es fa més fàcil arribar a llocs que difícilment assoliríem des de la intervenció individual. Els grups d’homes GBTI no fan teràpia ni són un taller d’autoajuda, sinó un espai per pensar-nos col·lectivament i reaprendre junts. Cada sessió parteix d’una dinàmica que convida a explorar sense pressa ni judici. Els dinamitzadors, també homes GBTI, hi participem des d’aquest mateix lloc, amb les nostres vivències i dubtes, tot i la nostra tasca professional. Aquesta metodologia, en el cas nostre desenvolupada des del Plural, Centre de Masculinitats (Fundació IRES) i el Centre LGTBI de Barcelona (Plataforma d’Entitats LGTBI), tots dos serveis municipals, trenca jerarquies i potencia un aprenentatge més horitzontal i real. En grup descobrim que allò que semblava una fragilitat individual és, en realitat, una experiència compartida i política. Perquè, entre iguals, la cura també és transformació.
