Del llatí scribere. Un traç sobre la rugosa paret d’una cova, un símbol rudimentari per contenir una porció de la ment, una idea, una intenció. El reflex de la realitat. L’ésser humà, per captar temps i memòria, va inventar l’escriptura. Amb això va començar a cisellar les vores de la història, però també, més tard, els mites i els desitjos més profunds de la raça humana. Escriure va passar a ser, en cert sentit, crear i descriure. De scribere a describere, a copiar amb detall la realitat. Però, i si l’escriptura pogués contenir el tot, l’univers sencer? Des del primer traç, la recerca d’una escriptura que capturi la totalitat ja va prefigurar l’evolució: un procés que, més enllà del paper, ha conduït l’home cap a una era on la tecnologia pretén ser l’eina descodificadora i formadora del món sensible.
Com un cant de sirena per a lingüistes, han estat molts els que han somiat amb la llengua perfecta, encara que s’hagi fet des de perspectives oposades pel que fa a la realitat en si. Llenguatges filosòfics com el de Leibniz o intents contemporanis d’intercalar llengües per mitjà de la lògica, com el Iojban, parteixen de la idea que la llengua es pot construir i usar com a eina objectivadora i intersubjectiva de la realitat. No obstant això, per Wittgenstein (“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”), la realitat és alguna cosa més centrada en l’experiència individual. Però, i si s’aconseguís portar alguna d’aquestes idees a l’extrem? Què passaria si algú intentés escriure el món en una sola paraula? Ens ajudaria això a entendre la força conformadora del llenguatge?
Imaginem un lingüista obsés, un individu de conviccions arrelades per mitjà de l’obstinació. Per ell, la vida en societat és una agonia, perquè qualsevol llengua natural li resulta defectuosa, incompleta. Comunicar li resulta dolorós, es perd informació. Anhela la mai viscuda escalfor de la transmissió perfecta. Per tot això, inicia el seu projecte demencial: construir la llengua perfecta per mitjà de l’ideograma, un símbol únic que contingui totes les relacions, matisos i dimensions possibles de la realitat. Sota la llum de la seva raó immutable, fa gargots incessantment, un rere l’altre. Paraules amb sentit, però sense connexió. Fins que, exhaust, arriba a comprendre una ínfima porció de la realitat. Comença primer amb ideogrames de traços simples, als quals afegeix, de manera progressiva, significats subtils amb poètiques línies circumdants a la imatge principal. Els traços que orbiten al voltant de la paraula genuïna són vaporosos i bells. Precisen idees i modifiquen la seva essència. Tot es torna més pristí.
No és més perfecta la llengua que tot ho diu, sinó la que es forma des de l’acceptació del seu propi ús de l’espai buit. L’essència de l’humà es presenta en el silenci entre paraules
Aviat, els ideogrames comencen a entrellaçar-se entre ells per mitjà dels seus matisos, teixint la realitat sencera. Però aquesta realitat ja no li cap en cap paper, i acaba entenent que la llengua perfecta necessita espai. Quant ocupa la realitat? Ara hi cau. La realitat no és bidimensional. La llengua perfecta ha de contemplar la tridimensionalitat! Necessita conceptes escalables i fidels a l’essència de la paraula, a la seva profunditat. Imaginem que, per mitjà d’algun enginy hologràfic, pogués continuar amb la seva idea, escrivint en un suport tridimensional. Tot tindria més sentit! Així, les seves paraules i els seus matisos comencen a perfilar-se amb profunditat espacial. Fins que arriba a la darrera revelació. Si la llengua ha de ser com la realitat, cada paraula ha de ser influenciada per la vibració del passat i canviarà el seu significat futur. Mitjançant la programació, el lingüista demiürg afegeix un filtre temporal al seu holograma. La seva llengua tridimensional, ara, s’actualitza amb el temps. Creu haver-ho aconseguit: s’ha convertit en el lingüista demiürg. Ha creat l’univers escrit.
Aquest exemple no representa una idea tan aliena. Els idiomes, com a estructura, estan sotmesos tant a l’evolució com als mecanismes de significació que els adapten al món que descriuen. L’escriptura xinesa, per exemple, és capaç de condensar la realitat a uns nivells incomprensibles per a moltes llengües occidentals. D’altra banda, la poesia també és, a la seva manera, un intent d’abastar l’experiència amb menys paraules. Però hi ha un marge de buit, un espai que és impossible omplir amb l’expressió. Jorge Luis Borges, en el seu relat “La biblioteca de Babel” (inclòs en el recull Ficciones, del 1944), ens parla d’una biblioteca infinita on, per combinatòria, tot acaba essent escrit. Enmig de la immensitat potencial, el significat en si és inabastable, es perd.
Però el nostre lingüista demiürg desconeix aquesta limitació. A mesura que afegeix dimensions extra al seu llenguatge, aquest ha deixat ja de ser un conjunt de símbols per esdevenir un mecanisme viu, una estructura que harmonitza amb l’ésser
i el temps: el Tot. No és ell, en realitat, un Déu? En tot cas, ha pecat d’hybris. Un cop escriu el traç definitiu, aquell que fixa l’Univers de manera irreversible, la visió de la seva mà apergaminada i dèbil li transmet la veritat: la seva vida, en tant que també forma part de l’ideograma, ha estat absorbida per ell. El demiürg s’ha convertit en la paraula que volia escriure. La seva energia s’ha consumit. Com en l’habitació xinesa de John Searle, la seva realitat s’ha dissolt en el codi. Amb tot, estem davant d’un problema epistemològic, fins i tot ontològic. En quin moment deixem de produir coneixement i passem a perpetuar estructures autoreferencials? No és això el que passa avui en dia amb la tecnologia?
El nostre demiürg ha evolucionat. El seu objectiu és crear un sistema autònom i autosuficient de configuració de la realitat per mitjà de la llengua gràcies a la tecnologia. En un camí similar al del lingüista demiürg primigeni: mitjançant la recerca d’algoritmes que capturen la realitat més enllà del que és humanament comprensible, busca produir models predictius que no només descriguin realitat, sinó que la creïn. Ho fa amb un càlcul inaccessible de potencialitats lingüístiques com a agents de creació de contingut. En sentit estructuralista, busca un llenguatge que es generi i perpetuï a si mateix. El problema és que, com el demiürg primigeni, el digital corre el risc de caure en una autoreferencialitat perniciosa, on queda absorbit pel seu sistema. Sobretot per culpa de biaixos algorítmics i manipulacions informatives, corre el risc d’absorbir-se a ell mateix en una voràgine de llenguatge pur.
Aquest és el veritable perill del llenguatge, però també la seva bellesa. Pot absorbir-nos i, així i tot, és l’única eina per descriure el que som. Si el llenguatge acaba sent autoreferencial, confonent mapa amb territori, es produirà la paradoxa: la realitat es dissoldrà en el codi, tal com li ha passat al demiürg amb la seva pròpia creació. Potser aquesta és la clau. No és més perfecta la llengua que tot ho diu, sinó la que es forma des de l’acceptació del seu propi límit amb l’ús de l’espai buit, d’allò que no es pot dir. Aquí es preserva l’essència del que és humà, en el silenci entre paraules.
