Si la pandèmia ens ho permetera, el 2021 hauria de ser recordat com l’any en què els permisos igualitaris per naixement i adopció es van fer efectius: per fi, i dos anys després de la publicació de la llei, les dues persones progenitores tenen un permís de setze setmanes. El Reial decret llei 6/2019, a banda del que significa pel canvi dels permisos a un paradigma inclusiu de tot tipus de famílies, és un dels molts passos que cal fer de manera decidida per eliminar part de les discriminacions en el món del treball que per les dones representa ser mares.
Sembla increïble que al segle XXI encara n’hàgem de parlar, però un fet tan imprescindible per a la supervivència de l’espècie com portar una criatura al món segueix sent vist com un gravamen laboral per a la mare. De manera conscient o inconscient, haurà de triar entre el seu desenvolupament professional i la maternitat. Això en el millor dels casos, ja que en d’altres, simplement, no serà contractada en una empresa privada per la por que té la patronal a tindre una treballadora amb menys productivitat. La reproducció continua estant, en el món capitalista i patriarcal, molt per sota de la producció.
Des del sindicalisme feminista i de classe, la lluita per l’alliberament de la classe treballadora sempre ha partit d’una base ferma: una societat no pot ser lliure si les seues dones no ho són. Açò implica que tota reivindicació obrera ha de ser necessàriament feminista, ja que si obviem la meitat de la ciutadania, ens tapem un ull: ni analitzarem ni solucionarem els problemes del tot. I amb els permisos per naixement i adopció sempre s’han fet una anàlisi i una llei a mitges.
Només si els homes s’impliquen en les cures de manera directa i sistemàtica, podrem fer que les dones deixem de sentir-nos culpables de voler gaudir d’una vida professional en les mateixes condicions que ells
Quan examinem la situació laboral de les dones, és ben evident que trobem dificultats en l’accés, les condicions i la remuneració. A pesar d’estar més ben qualificades, tenim taxes d’ocupació molt més baixes i taxes d’atur més elevades. Quan trobem feina, és molt probable que siga a temps parcial o en una feina de les anomenades “no qualificades”, o fins i tot sense contracte. A l’hora de cobrar el salari, el tenim reduït i, per tant, la nostra pensió també està escurçada. I la principal causa de totes aquestes discriminacions és el pes que el patriarcat ha dipositat a les nostres esquenes: les cures, eixes tasques tan essencials per a la vida però al mateix temps tan ínfimament valorades. Com és possible que, ni tan sols després d’una pandèmia, encara hi haja qui no veu que, si no ens cuidem, netegem, alimentem, nodrim i curem, és impossible subsistir? I com és possible que eixes feines que fem les dones no es reconeguen, es dignifiquen, es compartisquen i es redistribuïsquen?
És en aquest marc en què, des del meu punt de vista, cal pensar els permisos per naixement i adopció iguals i intransferibles: en corresponsabilitzar totes les famílies i totes les persones de la cura que cal tindre les unes de les altres; en què puguen tindre el temps que la criatura necessita d’atenció, sense que això siga una motxilla feixuga que carregue una de les dues parts; en què una dona jove puga buscar feina sense que li pregunten sobre la seua vida privada. Només si els homes s’impliquen en les cures de manera directa i sistemàtica, podrem fer que les dones deixem de sentir-nos culpables de voler gaudir d’una vida professional en les mateixes condicions que ells.
Encara ens queda molt de camí, perquè els permisos no són obligatoris i quatre mesos es queden curts. Però són un bon inici per ensenyar que les cures són responsabilitat de totes… i tots.
