El Centre d’Art La Panera de Lleida acull la mostra “Respiració i altres sons” de la performer feminista Itziar Okariz des del passat octubre i fins al 6 de gener. L’artista, que s’autoidentifica com a “dona i euskalduna”, reflexiona en aquesta mostra sobre el llenguatge a la vegada que intenta atomitzar-lo en les quatre peces exposades a la planta baixa del centre.
La Panera és el centre d’art contemporani de Lleida, construït a una antiga llotja del segle XII de la qual es conserven alguns trets arquitectònics. Des de la seva inauguració, de la mà de Glòria Picazo l’any 2003, el centre ha intentat aplegar una col·lecció pròpia i donar suport els artistes ilerdenc. Avui dia, Cèlia del Diego està al capdavant de La Panera, un centre liderat exclusivament per dones des de la seva inauguració.
La mostra inclou únicament quatre obres que s’integren en l’espai com a nodes d’una mateixa xarxa creant un lloc on submergir-se
Del Diego ha estat la responsable de comissariar l’exposició d’Okariz. La mostra inclou únicament quatre obres que s’integren en l’espai com a nodes d’una mateixa xarxa creant un lloc on submergir-se. Segons la comissària, l’artista “es resisteix a la normativització i a les convencions pròpies del llenguatge, experimenta amb la seva desarticulació a la recerca d’unitats de significació mínimes: sons, paraules, crits, gestos, són aïllats, descentrats, fragmentats, amplificats i repetits, una vegada, i una altra, i una altra, i una altra”.
Okariz ha treballat durant molts anys amb l’anàlisi de les conductes socials normalitzades per estructures opressives amb subjectivitats concretes. En aquesta línia, es podria mencionar la seva sèrie recentment adquirida pel MACBA Mear en espacios públicos o privados (2000-2004) on l’artista orinava en espais públics o privats com a forma de qüestionar els rols de gènere. En els últims anys, però, Okariz ha estat treballant en la investigació del llenguatge en accions com Baron Ashler (2017), Diario de sueños (2017) i les mateixes peces presentades a l’exposició de La Panera.
La primera peça amb què ens topem en entrar a l’exposició és Contrarywise (2010), on l’artista reprodueix una discussió d’ella amb si mateixa mitjançant dos altaveus enfrontats físicament, recolzats en unes columnes
La primera peça amb què ens topem en entrar a l’exposició és Contrarywise (2010), on l’artista reprodueix una discussió d’ella amb si mateixa mitjançant dos altaveus enfrontats físicament, recolzats en unes columnes. En bucle, un dels altaveus reprodueix el sí i simultàniament, l’altre reprodueix el no. Tanmateix, lluny de resultar una reproducció monòtona, les veus van variant en intensitat, entonació i ritme, donant així la sensació d’un estrany baix continu que acompanya l’exposició. Entre les dues columnes sobre les quals es recolzen els altaveus, es pot veure uns metres més enllà una pantalla on es projecta una imatge quieta, borrosa i callada del que sembla un cap. És la peça Irrintzi (2007) en la que l’artista llença un irrintzi -el tradicional crit agut basc- que entén com una forma no verbal de representar la seva identitat basca. Aquesta peça es reprodueix cada poc, irrompent a la sala i sobreposant-se a Contrarywise i Un, dos , tres, pajarito inglés (2018), que reprodueix constantment el so del mar mitjançant les respiracions d’un grup de ioga. L’última de les peces és Las estatuas (2018), on tres monitors connectats a Raspberries Pi reprodueixen arxius de vídeo de l’artista parlant amb tres bustos de tres períodes diferents de la Història de l’Art. L’espectadora, però, no pot sentir aquestes converses que queden silenciades pel so ambient del museu i la resta d’obres.
Amb tot això, l’exposició acaba sent una mena de peça musical composta per àtoms del llenguatge, on Okariz esmicola el llenguatge i Del Diego troba unitats sonores amb les quuals treballar a partir d’aquest ensorrament. Així, entre les dues, han creat un espai on refugiar-se una estoneta de la boira lleidatana abans no acabi l’any. La Panera acollirà l’exposició d’Okariz fins al pròxim 6 de gener.
