El 1486, els dominics Jacobo Sprenger i Enrique Institor van promulgar el Malleus maleficarum on s’estipulava que tota dona era susceptible de ser una bruixa i aquell que cregués en elles seria acusat de delinquir. Les bruixes eren dones que guardaven el patrimoni de remeis medicinals, bé per alleujar dolors, regular menstruacions o per interrompre embarassos; el cas és que eren elles les úniques que s’ocupaven dels mals propis, de les del seu sexe. Així doncs, es prohibia sota pena de foguera a qualsevol que s’acostés a elles, amb tal sort de resultats que, de nou milions de persones cremades a la foguera en aquell període de la Santa Inquisició, el 85 per cent eren dones.
Podem trobar testimoni d’una particular violència contra les dones en les lleis des de molt antic, sense haver-se extingit del nostre ordenament jurídic i menys encara del costum. La primera recopilació de lleis espanyoles datada al segle XIII, el Fuero Juzgo, establia que, per donar mort a una dona, encara que no fos sota la seva propietat, corresponia la meitat de la pena que si el mort era un home. Amb un lloable parèntesi, durant la Segona República, quan van promulgar lleis que atorgaven a les dones la seva capacitat de decidir, així com la seva responsabilitat volitiva o la igualtat de penes tant en qualitat de reu com sent d’igual valor penal que un home en el cas de ser víctima. No necessita profundes lectures descobrir que seguim rebent aquest missatge cultural quan, de forma acrítica, honorant el nostre passat recent, a Amar en Tiempos Revueltos o Acacias 38 podem observar seqüències en què una trobada més enllà de la salutació formal entre un home i una dona s’evita ostensiblement per tal de no donar motiu a les enraonies.
Seguim rebent aquest missatge cultural quan, de forma acrítica, a ‘Amar en Tiempos Revueltos’ o ‘Acacias 38’ podem observar seqüències en què una trobada més enllà de la salutació formal entre un home i una dona s’evita ostensiblement per tal de no donar motiu a les enraonies
Per a les més joves, sapigueu que aquest gest tenia un origen en la protecció de la seva decència, perquè l’honorabilitat era exclusiva d’ells, i no en poques ocasions salvaguardar-se d’una molt possible pena de presó, si no de la mort justificada a mans de l’home al qual s’hagués ofès, pare o marit o oncle o germà cap de família. Això que ara tant escandalitza els mitjans de comunicació que diuen que fan aquelles creences tan endarrerides i llunyanes. No només les lleis Sàliques van donar la primogenitura a l’home, naixés qui naixés abans, romanent fins avui a la monarquia dels Borbons. La “venjança de la sang” procedent del Dret gentilici romà, amb el qual l’home podia matar la seva dona, o la filla, a més de qui s’hagués ficat al llit amb qualsevol d’elles fora de contracte matrimonial, va romandre fins al 1963 en el Codi Penal espanyol i, creguin-me, es feia difícil demostrar no haver jagut amb home aliè si, havent estat denunciada per això, s’havia estat un parell d’hores a soles amb ell. A partir del 63, l’adulteri comès per dona quedaria només en pena de presó. Encara que si algun marit no es podia contenir – la vaig matar perquè era meva– i cometia el que venia a denominar-se un delicte passional, se l’acostumava a expulsar de la regió proveït amb una gran comprensió social.
Que qualsevol teoria(s) del Dret és el resultat del moment històric-polític-ideològic dominant (supremacista està més de moda) dels pròcers d’un sistema, és tan cert com que tot ordenament jurídic conté normes d’obligació, de prohibició i normes de permisos tant positius com negatius. Així com que, fins a on arriba al coneixement, persisteix l’androcèntric com a model individual, i també un etnocentrisme occidental i capitalista en el seu major grau, imperialista.
Avui, l’Article 510 del Codi Penal especifica que seran castigats amb penes de presó i multes els que públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l’odi, hostilitat, discriminació o violència, posseeixin amb la finalitat de distribuir, enalteixin o justifiquin per qualsevol mitjà d’expressió pública o de difusió els delictes que s’hagin comès contra un grup, una part d’ell mateix, o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, i aquells que lesionin la dignitat de les persones mitjançant accions que comportin humiliació, menyspreu o descrèdit per motius referents entre d’altres, a la seva ideologia, el seu sexe o raons de gènere.
La “venjança de la sang” procedent del Dret gentilici romà, amb el qual l’home podia matar la seva dona, o la filla, a més de qui s’hagués ficat al llit amb qualsevol d’elles fora de contracte matrimonial, va romandre fins al 1963 en el Codi Penal espanyol
Diu més coses després sobre la meitat superior o la meitat inferior de la pena inicial segons es donin atenuants, eximents, agreujants i altres; en definitiva, que serà aplicada la norma segons el criteri ideològic de qui imparteix i aplica la lletra de la Llei, funció del Poder Judicial, jutges i magistrats; perquè l’objectivitat és una entelèquia i la neutralitat sempre i en tot cas beneficia qui ostenta el poder de la força.
Alguns operadors jurídics es relaxaven amb nosaltres perquè vam assistir a moltes audiències públiques de causes del penal, la meva amiga perquè estava escrivint una novel·la i jo per demanar dades empíriques amb què buscar-li la volta al sistema judicial per apropar-lo, familiaritzar-lo, a les víctimes de violència de gènere que passarien per aquelles sales, a fi d’evitar o pal·liar, almenys, la seva victimització secundària. Així que quan cabia un descans entre actes formals, teníem oportunitat de conversar amb ells i no en poques ocasions escoltar frases com la que obre el paràgraf, perles dignes d’atresorar com aquesta que deia un membre del Ministeri Fiscal; “Una cosa ha de quedar clara, aquí no es fa justícia, aquí s’administren lleis”.
Fins a arribar fins als #metoo o #Cuéntalo, el punt violeta, passant pels lobbies de professionals feministes, fins i tot alguna cosa del gènere en l’agenda política de partits i sindicats, hi ha hagut un llarg procés de conquestes formals, esperant que alguna cosa quedés en l’imaginari col·lectiu per seguir pugnant per incidir sobre el concepte de subjecte de dret.
El 1976, quan es va conèixer el primer cas de les dues últimes acusades per adulteri, la politització de les causes al costat de les mobilitzacions als carrers va posar en relleu l’exclusió de les dones, una altra vegada, del renovat contracte reformista cap a una democràcia liberal: la Constitució del 78. El moviment feminista tornava a ser imparable entre les dones que mai havien deixat la resistència i una emergent generació de filles que no podien creure que hi hagués lleis contra la llibertat sexual -de la qual elles seguien sent, de facto, les veritables damnificades. Seguien en el seu afany per donar visibilitat a la violència masclista, el que ha estat reconegut com una de les principals aportacions a la disciplina de la Victimologia.
L’últim cas d’acusació d’adulteri, mediàtic, seria el de Badalona, en què el lletrat Enric Leira defensaria María Ángeles Muñoz fins a aconseguir un acord amb l’altra part, la d’un marit homosexual que l’havia abandonat feia anys, acabada de néixer la filla comuna, per anar-se’n a viure amb el seu nou xicot.
Hi ha col·lectius humans que no tindran accés a la justícia mentre romanguin fora dels àmbits de poder, del poder dir el seu significat, del poder fer amb mida instrument al servei d’uns o altres interessos segons la conjuntura
Del penúltim -i primer a presentar-se com un judici polític- puc donar fe en primera persona. Immaculada Benito, acusada després de la denúncia d’un marit de qui feia temps s’havia separat de fet -fins al 1981 no hi va haver forma legal de divorciar-se- però que aprofitava la llei per als seus particulars espuris interessos. Va ser finalment la recentment llicenciada Glòria Benito va acceptar la defensa d’Inmaculada, després que uns quants advocats la rebutgessin. Va ser així com el que fins llavors es considerava un simple cas judicial es va convertir en una qüestió política de primer ordre. Amb l’Associació Democràtica de la Dona Aragonesa al capdavant del moviment feminista que es va aixecar, ja no es van poder posar portes a les manifestacions als carrers ni als debats que es van generar tant en l’espai del que és públic com del privat. I van seguir les mobilitzacions i campanyes militants, fins a deixar en ridícul l’adulteri com a delicte a aquelles alçades de la història europea.
Aquest episodi va despertar la consciència d’uns i obria finestres airejant la injustícia viscuda íntimament per les altres fins llavors. Un record inesborrable. Jo compraria el meu primer llibre en una fira feminista als voltants de campus de la Universitat de Saragossa, del psiquiatre Carlos Castillo del Pino: Cuatro ensayos sobre la mujer. És un llibre petit i podia assumir el preu, es tractava d’ajudar al feminisme autogestionat. Bé, és que l’autogestió no és un invent postmodern, ni del 15M, ho sento, però sí que té una estreta relació amb l’experiència i la història de les dones en plural.
Encara amb tot, la dona continua sent l’altre, pres com a subjecte de dret i polític de referència, en el sentit aristotèlic, al (ciutadà) home. La justícia és un concepte abstracte a què s’apel·la segons el mateix anhel, però a la que col·lectius humans no tindran accés mentre romanguin fora dels àmbits de poder, del poder dir el seu significat, del poder fer amb mida instrument al servei d’uns o altres interessos segons la conjuntura. I és la conjuntura el que podem dominar des de l’altre costat, des del marge d’aquest centre de poder llardós al qual es queden enganxats els assimilats, els que van cantar en altre temps la insubstancial “una altra forma de fer política és possible”.
