Abans de començar aquest article llegia el darrer que vaig escriure tot just fa un mes: El març marceja. Aquell 2 de març, amb una primavera intensa i avançada, desitjava que plogués, refresqués i nevés el que no havia plogut, refrescat i nevat en un hivern que se m’havia fet curt per a la introspecció i el recolliment, necessari per poder envestir una nova temporada d’estiu massificada, plena d’excessos sense mesura que han caracteritzat les darreres temporades d’intensificació turística en una societat ja estragada. Aquest dijous matí, des de la terrassa de casa, veia el cim del Massanella blanc en un dia radiant. Una neu que ara no podem trepitjar però que, precedida de pluja i amb el fred que l’acompanya, ha fet realitat el primer que desitjava en aquell article per aquest març.
Mai hauria pensat quan vaig escriure que desitjava un març mogut, que una calma absoluta i mundial implicaria la major sacsejada a tot el sistema
També desitjava ara fa un mes que el març fos mogut des del punt de vista de la mobilització social, ecologista i feminista. I ara, tenim les inèrcies del capitalisme aturades en sec i les evidències de la importància de les cures i de posar la vida al centre que apareixen com una revelació immediata, urgent i clarificadora derivada de la crisi de la COVID-19. Mai hauria pensat quan vaig escriure que desitjava un març mogut, que una calma absoluta i mundial implicaria la major sacsejada a tot el sistema. Evidentment de tot el que ha sobrevingut, del que ha convertit aquest març en un mes sense precedents en la nostra història de vida, jo encara no n’intuïa res. Conscient de la duresa del que suposa socialment i econòmicament la situació que enfrontem globalment i localment, i de les històries i realitats cruels que en molts casos l’acompanyen i l’acompanyaran, val a dir que la vida ens ha obligat a aturar de cop, per reflexionar –entre altres coses– què entenem realment per “vida” i com volem que sigui viscuda.
Els articles, les opinions, les teories i les anàlisis no s’han fet esperar i ens omplen els dies de lectures interessants i pedagògiques sobre finances i economia mundials, sobre història econòmica, sobre antropologia social, sobre mesures anticrisi, sobre la militarització i el control social. Però també lectures des del feminisme i l’ecologisme social i polític que enfoquen cap a la part d’oportunitat que té aquesta situació per enfocar la nova etapa històrica del post-capitalisme neoliberal. Perquè aquesta és l’etapa que se’ns obri a davant. Precipitada. Sense haver estat planificada, però evident i necessària. Perquè l’etapa del capitalisme neoliberal ens ha deixat la vida al precipici, ecològicament i com a societats vulnerables en el que és essencial per garantir la vida.
I mentre llegim, reflexionam i ens situam en aquest escenari sobrevingut ple d’angoixes i oportunitats, organitzam els detalls d’una vida quotidiana trastocada i plena d’incertesa amb les nostres pròpies xarxes afectives, les de sempre i les noves, de suport mutu, que es van generant també aquí a Mallorca. De cop el sentiment de col·lectivitat i pertinença es fa present i ens permet organitzar-nos i trobar els espais per la provisió d’aliments, l’acompanyament, l’aproximació a situacions més vulnerables que la teva, per plorar la desesperança, compartir l’angoixa o les rialles ximples sobre coses sense importància que ens fan sentir que tenim algú amb qui fer-ho. I ens demostra que som capaços d’organitzar-nos, amb errors i encerts, per generar una altra manera de relacionar-nos, amb uns altres valors i unes altres perspectives compartides.
Si una cosa queda clara és que la producció d’aliments en equilibri amb la terra i la seva fertilitat, l’agroecologia, és una de les peces fonamentals per garantir el sosteniment de qualsevol societat
El que consideram essencial se’ns mostra clar, com mai abans, per la seva absència i pel que representa en el sosteniment de la vida. I començam a pensar en això com el principi de la transició cap a una nova societat que, des de la base, exigeixi aquest “posar la vida al centre”. En clau local, això vol dir, enfocar pressupostos cap a una economia resilient que no depengui ni dels turistes ni dels béns que ens vénen de fora per sobreviure. Que puguem relocalitzar la producció dels béns essencials per a la vida i això passa, necessàriament, per una re-ruralització. Perquè si una cosa queda clara és que la producció d’aliments en equilibri amb la terra i la seva fertilitat, l’agroecologia, és una de les peces fonamentals per garantir el sosteniment de qualsevol societat.
Relocalització i ruralització de les nostres societats i economies, produir i consumir local, el que fins ara dèiem –a tall d’eslògan– kilòmetre zero. Don voltes a si emprar en aquesta recepta instantània de dos ingredients, un tercer, el decreixement. Perquè com a concepte ens situa en el decreixement econòmic però dins de la lògica de l’acumulació de capital del capitalisme extractivista, biocida, racista i injust que ha marcat les nostres societats contemporànies. Crec que preferesc un altre concepte. No interessa baixar el ritme de l’economia tal com la coneixem, interessa reinventar-la. Tant de bo la sobirania dels territoris fos suficient per decidir com volem sortir de tot això, enfocant cap a la resiliència, l’equilibri amb la natura de la qual depenem, l’autosuficiència i l’autogestió.
Enfocant en un territori com Mallorca no és difícil d’imaginar. Però en un món globalitzat i de relacions econòmiques i de mercat que han duit la complexitat de les seves lògiques i entramats interrelacionats i globals fins a l’infinit, i que s’ha construït sobre opressions, injustícies i privilegis, costa pretendre tornar a la senzillesa del sentit comú i a les mesures que puguin ser universalitzables. Vides dignes per a tothom. Costa, és cert, però aquest, sens dubte, ha de ser l’objectiu.
