Ni el Ministeri d’Interior espanyol ni el Cos Nacional de Policia (CNP) han contestat les preguntes de la Directa en relació amb el cas de l’agent de policia infiltrat en el moviment popular i antifeixista de la ciutat de València. Per escrit, des d’Interior han comunicat que no realitzaran “comentaris sobre aquests suposats fets” i des del Gabinet de Premsa de la Direcció General de la Policia han argumentat que no disposen d’informació del cas. A més, el Ministeri espanyol ha defensat que les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat “actuen en tot moment des de l’estricte compliment de la llei, amb la màxima professionalitat i amb plena subjecció als valors constitucionals”.
Cal recordar que el policia infiltrat sota la identitat falsa de Ramón Martínez Hernàndez va liderar accions de sabotatge a València, uns fets que, segons fonts jurídiques consultades, només serien legals –i, així i tot, amb limitacions– si la figura fos la d’un agent encobert supervisat per l’autoritat judicial.
Malgrat la manca de resposta a les peticions, d’ençà que aquest mitjà va publicar el primer cas d’espionatge policial als moviments socials dels Països Catalans, el juny de 2022, el ministre Fernando Grande-Marlaska ha fet declaracions públiques al respecte. El mes de setembre passat, en resposta a la demanda que Òmnium Cultural havia presentat davant l’Audiència Nacional espanyola i que va acabar arxivada, el ministre va reconèixer l’existència “d’agents d’intel·ligència” dins “l’independentisme” per a la “captació d’informació d’interès per a l’ordre i la seguretat pública en els mateixos entorns en què es mouen els individus radicals o compromesos amb projectes secessionistes il·legals”.
Marlaska va assenyalar que aquest tipus d’actuacions policials s’enfoquen cap a “objectius singularitzats sobre els quals hi ha sospites fundades que puguin estar relacionats amb la comissió d’il·lícits penals”
Més tard, però sobre el mateix primer cas destapat, i aleshores en resposta a les preguntes registrades pel diputat d’EH Bildu, Jon Iñarritu, Marlaska va assenyalar que aquest tipus d’actuacions policials s’enfoquen cap a “objectius singularitzats sobre els quals hi ha sospites fundades que puguin estar relacionats amb la comissió d’il·lícits penals”. A més, va defensar que, sota les ordres de la Comissaria General d’Informació, són operacions “declarades secretes” d’acord amb l’”Acord reiterat del Consell de Ministres de 16 de febrer de 1996″.
En aquesta línia, i després de publicar el segon cas d’infiltració el passat 30 de gener, el ministre va defensar al Senat espanyol el “bon nom” dels agents i ha explicitat que “no es persegueixen les ideologies, les idees, es persegueixen fets”.
Fins ara, doncs, la reacció oficiosa del Ministeri de l’Interior espanyol ha estat assegurar que els dos agents descoberts a Barcelona no necessitaven una autorització judicial perquè eren “agents d’intel·ligència” sota les ordres de la Comissaria General d’Informació, i no pas agents encoberts. Recollida i reglamentada a la Llei d’Enjudiciament Criminal, la figura d’agent encobert estableix que el jutge d’instrucció competent, o el Ministeri fiscal, “podran autoritzar funcionaris de la policia judicial, mitjançant resolució fundada, a actuar sota identitat suposada i a adquirir i transportar els objectes, efectes i instruments del delicte i diferir-ne la confiscació”.
