“El nostre esforç comú és, abans de tot, lluitar contra les màfies. Les màfies que trafiquen amb persones i posen la seva vida en perill. Vostès, els periodistes, han informat en els últims dies de les tràgiques morts en la mar de diversos migrants, persones que es troben en una situació de la qual s’aprofiten aquestes màfies. Per això un dels nostres principals objectius és la lluita contra les màfies”.
Així s’expressava, el novembre de 2020, davant la premsa internacional, el ministre espanyol de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Els ulls del món estaven posats en les illes Canàries. Catorze anys després de la crisi dels cayucos del 2006, l’arxipèlag espanyol havia tornat a convertir-se en la principal porta d’entrada de la migració clandestina a Europa. Les imatges del moll de la vergonya d’Arguineguín feien la volta al món. Les autoritats de Madrid i Brussel·les decideixen llavors que és hora de visitar les illes Canàries. Grande-Marlaska recorre l’arxipèlag amb la comissària europea Ylva Johansson, responsable comunitària de seguretat i migració. Després d’examinar de prop els focus de la crisi, convoquen una roda de premsa conjunta a Las Palmas de Gran Canaria.
En un discurs de poc més de vuit minuts, Grande-Marlaska utilitza onze vegades els conceptes “màfies” i “xarxes que trafiquen amb persones”. Un exemple clar d’allò que les ciències socials anomenen enquadrament: la forma com s’expliquen els conflictes i les temàtiques als mitjans de comunicació i els discursos públics té una gran influència en com són entesos per l’opinió pública. En aquest cas, el complex fenomen de la migració es redueix a un problema de seguretat, una batalla del bé contra el mal. El ministre dona la imatge de delinqüents sense escrúpols responsables de la mort de migrants vulnerables. La comissària europea Johansson emfasitza la importància de fer front a aquestes “xarxes delictives” de manera conjunta amb els estats membres.
Però com pensa fer-los front Europa? Proporcionant ajuda humana i material als “països de trànsit i origen”. Així, els equips fronterers espanyols estan treballant sobre el terreny amb els seus col·legues del Marroc, Mauritània, el Senegal i Gàmbia. Agents espanyols patrullen al costat de la policia i els guardacostes d’aquests països de l’Àfrica Occidental. Disposen de vaixells de patrulla, vehicles tot terreny, avions i helicòpters pagats per Europa.
Tots aquests esforços estan donant els seus fruits, segons el ministre espanyol. “La cooperació permet desarticular les xarxes dedicades al tràfic de persones”, va dir a Las Palmas de Gran Canaria. “Amb aquesta fórmula, l’any passat vam reduir un 50 % la immigració il·legal cap a Espanya a través del Mediterrani. Farem el mateix en la ruta migratòria cap a les illes Canàries”. El ministre estava convençut que aquest enfocament també funcionaria per a la via Atlàntica.
L’atenció a les xarxes criminals no és nova. Des del 2015, quan al voltant d’un milió de refugiades i de migrants van aconseguir entrar a Europa, el focus d’atenció sobre el paper de les màfies migratòries ha crescut amb força. En la política migratòria oficial de la UE, la lluita contra les xarxes de contraban de persones ocupa ara el primer lloc en l’agenda. En part, perquè “exploten els immigrants vulnerables”, en paraules del Consell Europeu.
En la política migratòria de la UE, la lluita contra les xarxes de contraban ocupa ara el primer lloc en l’agenda
En el debat sobre la qüestió, se cita sovint un informe conjunt d’Europol i Interpol, organismes internacionals de cooperació policial. Afirma que més del 90 % de les persones que migren cap a Europa utilitzen “serveis de facilitació”, que serien oferts i prestats per grups delictius en la seva majoria. “Entorn de la crisi migratòria sense precedents a Europa ha sorgit una xarxa complexa, despietada i multinacional de contraban de migrants” que “genera milers de milions d’euros per als grups criminals implicats”, conclou l’Europol.
Segons el relat oficial, la migració clandestina cap a Europa està inextricablement lligada a la delinqüència organitzada. Per les autoritats europees, el problema no és tant la guerra, la pobresa, la falta de perspectives o l’opressió als països d’origen, sinó l’acció de les màfies i les xarxes criminals. Elles, i només elles, són les responsables de les nombroses morts i desaparicions en la perillosa ruta migratòria cap a les illes Canàries. Són delinqüents sense escrúpols. S’enriqueixen enganyant les seves víctimes i explotant la seva vulnerabilitat. Al mateix temps, són un element indispensable en la retòrica de la classe política. Sense les màfies, és probable que una proporció molt major de l’opinió pública s’hi torni contra la dura política migratòria d’Europa. I sense les màfies, la militarització de les fronteres exteriors seria molt més difícil de vendre.
L’Europol i la Interpol afirmen que més del 90 % de les persones que migren utilitzen “serveis de facilitació”
Per tant, segons el relat institucional, la lluita d’Europa contra la immigració no és contra les refugiades i les persones migrades, sinó contra aquestes màfies. “Si ens enfrontem a ells i protegim adequadament les nostres fronteres exteriors, el flux migratori s’assecarà”. Aquesta és la lògica europea. Grande-Marlaska ho ha dit, literalment: ho vam fer amb èxit al Mediterrani, i ara farem el mateix amb la ruta migratòria de l’Atlàntic cap a Europa.
En quina mesura és realista aquesta idea? Com funciona el procés de migració en la pràctica? Qui organitza els viatges? I fins a quin punt la migració clandestina d’Àfrica Occidental a les illes Canàries està en mans del crim organitzat? Hem anat al Senegal i Gàmbia per a esbrinar-ho. Des d’aquests països, es realitza la travessia més llarga d’aquesta ruta migratòria: entre 1.400 i 1.700 quilòmetres per a arribar a les illes Canàries.
Els motius del viatge
El discurs de les xarxes criminals de les responsables polítiques europees està molt allunyat de la realitat que es viu al Senegal i Gàmbia. El relat de les màfies migratòries no té base real. És un mite, almenys en aquesta part del món. Hem parlat amb unes cinquanta figures clau sobre el terreny. Entre elles es trobaven persones que volien migrar, persones retornades, organitzadores de viatges cap a Europa, pescadores, líders comunitàries, investigadores acadèmiques, policies, responsables polítiques i periodistes especialitzades. Coneixen el terreny i el tema de primera mà. I en conjunt, ofereixen un panorama que soscava un dels fonaments de la política migratòria europea: les xarxes criminals no juguen cap paper en aquesta ruta migratòria.
La gent vol sortir d’Àfrica Occidental motivada per tota una sèrie de raons, però no perquè una “complexa, despietada i multinacional xarxa de contraban de migrants” els doni la idea. La iniciativa gairebé sempre sorgeix de la persona que vol emprendre el viatge o del seu entorn més pròxim: família, amics, companys de treball o veïns. Tampoc necessiten recórrer a una màfia multinacional de contraban per dur a terme el seu pla. Ho fan elles mateixes. O, de nou, són persones del seu entorn immediat les que organitzen els viatges marítims.
La travessa des del Senegal i Gàmbia és la més llarga de la ‘via Canària’: entre 1.400 i 1.700 quilòmetres
Acostumen a ser pescadors. Tenen vaixells, experiència com a patrons i una bona raó per voler anar-se’n. Les seves captures han disminuït dràsticament en els últims anys. Ho escoltem per tot arreu al llarg de la costa del Senegal i de Gàmbia: “El nostre govern ha venut la mar als estrangers”. Els vaixells d’arrossegament industrial europeus i asiàtics estan buidant les aigües costaneres d’Àfrica Occidental, riques en captures. Per a les desenes de milers de pescadors artesanals locals, únicament queden les peces més petites. En molts casos, no són suficients per viure.
La sobrepesca d’arrossegament dels països rics no només amenaça l’existència dels pescadors locals i les seves famílies. L’economia de les zones costaneres del Senegal i Gàmbia depèn en gran manera de la pesca. Les xarxes de pesca buides estan escanyant l’economia local. I la població pateix les conseqüències de la creixent escassetat de peixos. La font més important de proteïnes en aquesta regió és cada vegada més inassequible. La crisi de la indústria pesquera local –provocada pels països rics o pels governs d’Àfrica Occidental que els atorguen les concessions de pesca– és, per tant, un gran incentiu per als viatges clandestins a les illes Canàries, tant pel que fa a l’oferta com a la demanda.
“Quan tingui l’oportunitat, marxaré”. Alhagie Jallow (21 anys) n’està molt segur. A la platja de Tanji, un poble pesquer de 15.000 habitants en la costa atlàntica de Gàmbia, passa l’estona amb els seus amics Lamin Fofana (20) i Yaya Demba (18). “Si ara mateix hi hagués un vaixell que sortís cap a Espanya des d’aquesta platja, no dubtaria a marxar ni un moment. I no soc l’únic”.
Segons les xifres oficials, 23.000 persones van arribar per via marítima a l’arxipèlag espanyol el 2020
Jallow i els seus amics pugen a un vell vaixell de pesca que està varat a la platja. Hi ha grans forats en el casc de la canoa de fusta de cinquanta metres de llarg. Reparat o de nova construcció, aquest és el tipus de vaixell en el qual cada any milers d’africanes s’aventuren cap a les illes Canàries. Segons les xifres oficials, 23.000 persones van arribar per via marítima a l’arxipèlag espanyol el 2020, la segona xifra més alta de la història. El 2021 el flux es va mantenir gairebé igual: van ser 22.000, malgrat un gran desplegament policial de banda a banda de l’Atlàntic per evitar les arribades. I en els primers dos mesos de 2022 ja en són 5.500. És a dir, encara que les arribades a Canàries ja no capten l’atenció dels grans mitjans, la xifra s’ha multiplicat per 2,5 comparant-la amb el mateix període del 2021, i per cinc si es pren com a referència el 2020, l’any en què l’escalada migratòria a Canàries va ser portada mundial.
a Mbour (el Senegal) |Lex Rietman
Tanji és un dels punts de sortida de la ruta migratòria de l’Atlàntic. Des d’aquí, hi ha 1.700 quilòmetres en línia recta fins a les illes de Gran Canària i Tenerife. No cal alertar Jallow i els seus amics dels perills de la llarga travessia. Són fills de la mar, com gairebé tothom a Tanji. Les notícies de morts i desaparicions no són suficients per a dissuadir els tres joves.
Fofana i Demba també estan decidits a aprofitar la primera oportunitat per anar a Europa. “No tinc por”, diu Fofana. “Si vols sobreviure, has de córrer riscos. I és millor morir a la mar que asseure’s aquí i no fer res”. Els seus amics assenteixen amb el cap. “Aquí no hi ha feina, aquí no hi ha res”, diu Demba. “És molt frustrant veure als teus pares patir. Cada dia han de lluitar per a alimentar-te a tu i als teus germans, quan ja ets gran i no pots aportar res”. Fofana i Demba han abandonat l’escola abans d’acabar-la. Els seus pares havien de triar: pagar-los els estudis o menjar.
Des de la distància, el pescador Lamin Jarju (45) observa els nois en la barca. Els coneix: aquí tothom es coneix. “Aquestes són les barques de pesca més grans que tenim”, diu Jarju. “Hi caben més de 200 persones. Són els que usem per al backway”. Backway –com a sinònim de “per la porta de darrere”– és la paraula que han inventat a Gàmbia per a referir-se a l’emigració clandestina. És un terme poètic i eficaç: si Europa tanca la porta principal, es fa servir la porta del darrere. I aquesta porta principal tancada és la impossibilitat pràctica d’obtenir un visat europeu. A Àfrica Occidental, només una petita elit de persones acomodades pot accedir a aquesta via d’entrada.
Organització col·lectiva
Qui són les persones que organitzen els viatges a Tanji? Jarju no dubta ni un moment: les mateixes habitants. Qualsevol pot ser-ne organitzador. O “agent”, com se’n diu aquí. Agent de viatges. “Comença amb unes quantes persones que decideixen anar-se’n juntes. Solen ser pescadors. Normalment, hi ha algú entre ells que té un vaixell. Un altre és patró, amb experiència en alta mar,
i algú més sap fer servir els sistemes de navegació. I si no, són fàcils de trobar aquí”.
El vaixell s’omple sol. L’únic problema a l’hora de buscar gent interessada a viatjar és que s’ha de fer de manera discreta. En part per la pressió d’Europa, la policia està intensificant la seva vigilància. “Quan s’assabenten que surt un vaixell, la policia es presenta amb un gran desplegament”, relata Jarju. “Arresten tothom. Tanmateix, per nosaltres, la migració no és un delicte. Els organitzadors no són delinqüents, sinó pescadors comuns i corrents, els mateixos habitants de Tanji. Els patrons de les embarcacions formen part de la comunitat local. La gent els diu: ‘Els nostres fills volen viatjar i tu tens un vaixell. Si us plau, ajuda’ns, et pagarem per això’. No els importa pagar els 300 o 400 euros del viatge”.
Una organització a escala local, per iniciativa pròpia de qui migra (gairebé sempre s’anomenen “viatgers” a Àfrica Occidental), trajectes arranjats per “gent de carrer” i no xarxes criminals, i una imatge sorprenentment positiva dels contrabandistes o “traficants”: són elements que es repeteixen constantment en les nostres converses amb persones expertes, implicades i afectades en els principals ports de sortida a Gàmbia i el Senegal.
Una d’elles és Khady Ndoye (40). És periodista especialitzada en migracions i reportera judicial a Mbour, una ciutat senegalesa situada a vuitanta quilòmetres de Dakar. “Els organitzadors dels viatges són persones de la comunitat local”, diu. “Des del punt de vista legal, són delinqüents, però per a la societat no ho són. Qui comet un delicte aquí és aïllat per la seva família. Si ets un convoyeur [la manera senegalesa de designar els organitzadors de viatges clandestins], això no ocorre. Això demostra que no se’ls considera delinqüents”.
Moltes de les migrades han vist com ha desaparegut la seva forma de vida, vinculada a la pesca
La idea d’anar-se’n sorgeix quan els joves es troben, no tenen res a fer i llavors decideixen buscar un vaixell, confirma Ndoye. Per tant, no es pot parlar d’organitzacions en sentit estricte. “Gairebé tots els viatges els planifiquen persones que ja es coneixien: amics, familiars, col·legues. Es posen en contacte amb un conegut que és mariner i sap quan l’oceà està en calma”.
Bubacarr Fatty és economista i cap de recerca del Management and Development Institute (MDI, Institut de Gestió i Desenvolupament) de Kanifing, una de les principals institucions universitàries de Gàmbia. Fatty ha realitzat estudis sobre els motius pels quals la gent opta pel backway. No ha trobat proves que sustentin el discurs europeu del migrant com a víctima passiva de les xarxes migratòries criminals. De les seves recerques es conclou que la iniciativa la pren qui vol anar-se’n, no els contrabandistes.
“Des de la perspectiva d’Àfrica Occidental, la migració no és un procés que es regeixi per la lògica del supply-push”, afirma. “La migració és demand-pull, és a dir, la demanda d’oportunitats de viatge crea l’oferta, i no a l’inrevés. Comença amb la població local sentint la necessitat d’anar-se’n. Per la raó que sigui: per les condicions socials, econòmiques o polítiques, o impulsada per altres factors com el canvi climàtic. Els agents simplement responen a aquesta necessitat”.
Les idees d’anar-se’n sorgeixen quan el jovent es troba, no té res a fer i llavors decideix buscar un vaixell
Els estudis de l’equip de Fatty revelen un altre factor del qual rares vegades o mai parlen els experts a Europa: les migrants gaudeixen d’una gran consideració social. “L’entorn social valora molt més els esforços dels migrants que els dels qui lluiten per arribar a fi de mes aquí”, diu Fatty. “Això suposa un impuls social de primera magnitud. És un factor més fort que qualsevol altre”. Entre el jovent existeix la idea que es pot fer molt més per la família en cinc anys a Europa que en trenta anys a Àfrica Occidental. La recerca de Fatty demostra que no únicament els joves pensen així. Quan algú trepitja sòl europeu, la família als països d’origen ho celebra efusivament.
Ebo Town és un dels molts llocs on es pot veure el perquè. En aquest polsegós barri popular de Serrekunda, la ciutat més gran de Gàmbia, s’observa una gran quantitat de cases en construcció en modestos terrenys familiars. Quan es pregunta el motiu, sempre s’obté la mateixa resposta: “tenim un fill o filla a Europa que ens envia diners”.
Fora de la ciutat, la situació no és diferent. L’investigador Bubacarr Fatty calcula que en les zones rurals entre el 60 % i el 70 % dels nous habitatges es construeixen amb diners remesos per familiars des d’Europa. “Més enllà del perillós viatge, la societat no veu res dolent en la migració clandestina”, diu Fatty. “Proporciona als membres de la família que es queden oportunitats que mai haurien tingut d’una altra manera. Per descomptat, això no t’ho diran els polítics. Però la gent del carrer diu que no hi ha absolutament res de dolent en el backway. Tot el contrari!”.
Les persones que organitzen els viatges cap a les illes Canàries són vistes predominantment per la societat com a benefactores o fins i tot com a bons samaritans. Ens ho expliquen diverses fonts, com el politòleg Adama Mbengue en la capital senegalesa, Dakar. “Posen menjar en la taula de moltes famílies”, diu.
“La demanda d’oportunitats de viatge crea l’oferta, i no a l’inrevés”, explica l’economista Bubacarr Fatty
Per descomptat, hi ha crítiques també. Alguns passeurs (“barquers”) et cobren el viatge i desapareixen sense deixar rastre”, diu Badou Ndoye (82), un pescador retirat i líder comunitari de Mbour. Aquestes estafes ocorren sobretot quan l’organitzador no procedeix de la comunitat local. Són casos excepcionals. En general, els passeurs o agents compleixen els acords. Segons aquest testimoni, en cas contrari, es farien la vida impossible en la comunitat.
També ocorre que els agents omplen massa l’embarcació, a vegades amb conseqüències fatals. Hem trobat un cas a Barra (Gàmbia), on l’agent en qüestió va haver de fugir de la ira de la seva conciutadania. Finalment, va ser localitzat i processat pels tribunals.
Els organitzadors dels viatges guanyen molts diners. La quantitat exacta és difícil de calcular. Tant al Senegal com a Gàmbia, la clientela paga uns 400 euros i, com a màxim, 800 euros. A més, en cada expedició hi ha una sèrie de persones que no paguen: els patrons i la seva tripulació, familiars pròxims o amics de l’organitzador. Uns altres obtenen un descompte perquè estan desesperades i no poden reunir els diners.
Segons la grandària de l’embarcació, els ingressos bruts per viatge oscil·len entre 40.000 i 80.000 euros
Segons la grandària de l’embarcació, els ingressos bruts oscil·len entre 40.000 i 80.000 euros. Després de deduir les despeses –vaixell, motors forabord, sistema de navegació, combustible, provisions–, queda un benefici d’entre 20.000 i 40.000 euros per viatge. Així ho estima Mountaga Kane, un experimentat periodista de Mbour que ha realitzat nombrosos reportatges sobre la migració clandestina. El benefici es reparteix entre els organitzadors i els seus ajudants. El seu número pot arribar a deu persones o més. Això suposa entre 2.000 i 4.000 euros per persona i expedició. Per aquesta quantitat, s’arrisquen a diversos anys de presó.
Segons el Banc Mundial, la renda per càpita anual és de 1.430 dòlars al Senegal i de 750 a Gàmbia. Per tant, segons els estàndards d’Àfrica Occidental, els contrabandistes obtenen un gran benefici. Però probablement no són sumes que convencin una “complexa, despietada i multinacional xarxa de traficants de migrants”. Tret que una única gran màfia migratòria controlés tota la costa d’Àfrica Occidental. Evidentment, no és el cas.
El benefici es reparteix entre els organitzadors i els seus ajudants, que poden ser més de deu persones
Les institucions europees i les organitzacions policials com l’Europol solen utilitzar els guanys bruts dels organitzadors dels viatges com a prova que formen part d’organitzacions criminals. Potser obliden que aquests beneficis estan condicionats pel grau de vigilància de la costa d’Àfrica Occidental, a instàncies i a càrrec d’Europa. D’aquesta manera, un viatge clandestí amb vaixell des del Sàhara Occidental fins a les illes Canàries costa 2.000 euros per un recorregut de cent quilòmetres. És una distància quinze vegades menor que des del Senegal. En canvi, el preu és cinc vegades superior, perquè és molt més fàcil ser detingut en el trajecte per aquest territori ocupat pel Marroc. Per tant, la política europea està augmentant la rendibilitat dels contrabandistes.
Una opció de futur popular
Segons una idea molt estesa a Europa, les persones que marxen d’Àfrica no pertanyen als sectors més pobres del seu país: “Mira quant paguen a les màfies!”, és la típica expressió d’aquesta idea. Hi ha una part de veritat en això. Tanmateix, en la pràctica, moltes famílies pobres del Senegal i Gàmbia aconsegueixen posar sobre la taula els 400 euros que sol costar el viatge. Venen les seves possessions, les seves terres i el seu bestiar per a poder enviar a un dels seus fills a Europa. Una inversió familiar, amb l’esperança que les futures remeses de diners recompensin l’esforç conjunt.
Famílies pobres del Senegal i Gàmbia aconsegueixen posar sobre la taula els 400 euros que sol costar el viatge
I si no tens res a vendre, sempre queden agents com Adama a Bakau, Gàmbia. Juntament amb el seu cosí, Adama –nom fictici– organitza una vegada a l’any un viatge a les illes Canàries. És pescador, músic i des de fa cinc anys també agent. S’enorgulleix que els seus vaixells hagin arribat sempre sans i estalvis. Mostra un vídeo de l’últim viatge, enviat des de Gran Canària. El vaixell no està massa ple, la gent està cuinant, cantant i rient. Gairebé tothom és amic i conegut del barri. La resta són de països veïns com Mali, Guinea i la Costa d’Ivori. Quaranta de les cent persones que omplien la barca no van poder pagar, però se’ls va permetre entrar de totes maneres. “Aquí tots som pobres, ens ajudem els uns als altres”, diu Adama. “Els que no van poder pagar i després tenen sort a Europa, potser ens compensaran una mica en el futur. Així és com ho fem”.
Les persones que pugen a un vaixell cap a les illes Canàries no se senten pas víctimes. Potser se senten víctimes de les seves circumstàncies socioeconòmiques o de l’estricta política europea de visats, però no dels contrabandistes. Són precisament ells els que els ofereixen la possibilitat d’un futur millor. “Alguns veuen els passeurs com a aprofitats i explotadors”, diu Mountaga Kane. “Especialment després d’alguns accidents notoris en la mar. No obstant això, la majoria de la població els veu com a persones que ajuden a les famílies pobres”.
A Saint-Louis, la ciutat portuària i colonial del nord del Senegal, ens trobem amb la comprensió cap als organitzadors dels viatges per part d’un protagonista inesperat. El coronel Souleymane Cissé és el cap de la Gendarmeria Nacional Senegalesa a la regió nord del país. És responsable del control de les fronteres i de la guàrdia costanera i, per tant, també de la lluita contra la migració il·legal. L’assisteix un equip permanent de deu agents espanyols de la Guàrdia Civil. L’any passat van interceptar tretze vaixells amb 2.600 migrants a bord. La majoria, joves sense treball a causa de la crisi de la pesca, diu Cissé.
Com veu aquest representant policial els que ajuden a aquests joves sortir en un vaixell cap a Europa? “Depèn d’on estàs”, diu el coronel Cissé. “Si estàs a Europa pots veure’ls com a gent dolenta. Però si ets aquí és diferent”. I què opina del fet que els líders europeus diguin que no lluiten contra persones migrades i refugiades, sinó contra les màfies migratòries i les seves xarxes criminals? “Porto l’uniforme”, diu somrient, “així que no tinc opinió”.
Durant la tardor de 2020, Madrid va iniciar una ofensiva diplomàtica a Àfrica Occidental, coincidint amb el creixement sense precedents del flux de migrants cap a les Illes Canàries El novembre d’aquell any, la llavors ministra d’Afers exteriors, Arancha González Laya, i la seva secretària d’Estat, Cristina Gallach, van viatjar al Senegal, Gàmbia i altres cinc països a la regió. L’objectiu del viatge era intensificar la cooperació que l’Estat espanyol va establir amb els governs d’Àfrica Occidental l’any 2006 per posar fi a l’anomenada crisi dels cayucos, quan 32.000 migrants va arribar a les Illes Canàries, una xifra rècord.
L’abril de l’any passat, el Senegal tornà a rebre una visita de l’Estat espanyol, aquesta vegada del president del govern Pedro Sánchez. La lluita contra les “màfies” –o “xarxes d’immigració il·legal”, com se les denomina en els comunicats de premsa oficials– era en totes aquestes visites el primer punt en l’agenda. Això es traduïa en més diners i més ajuda material per al control de les fronteres a Àfrica Occidental. El 2021, Gàmbia va rebre 39 milions d’euros del Fons d’Emergència per a Àfrica de la UE. El Senegal, 171. Una part important d’aquests diners es destina a la “gestió de la migració”.
Manding Saidykhan és el responsable de les polítiques migratòries en el Ministeri de l’Interior de Gàmbia. Es va asseure a la taula amb les delegacions d’Europa per a tractar el tema. “Els líders europeus venen aquí amb una agenda molt particular”, diu des del seu despatx. “Volen parlar sobretot de repatriació i deportació de gambians. I volen que vigilem la frontera. Ja ho estàvem fent, per descomptat. Però és impossible detenir totes les persones que intenten marxar. La migració no pot detenir-se. Aquesta és la realitat. És una cosa inevitable. Sabem que per a la majoria de la gent és pràcticament impossible aconseguir un visat per a Europa. Per això opten pel backway”. Quan se li pregunta què pensa de l’èmfasi que posa Europa en el paper de les màfies i les xarxes criminals de la migració clandestina, Saidykhan vacil·la un moment. “No ho sé”, diu. “Aquí als organitzadors els diuen agents. Tal vegada formen una xarxa. Però no són delinqüents”.
Grande-Marlaska no ha complert la seva promesa del 2020. En prendre mesures contra les “màfies de la immigració”, el ministre de l’Interior espanyol va prometre reduir el nombre d’arribades a les illes Canàries a la meitat. La realitat ha estat molt diferent. El 2021 van arribar gairebé tants migrants i refugiats com l’any anterior. I des de principi d’enguany, les xifres són entre dos i cinc vegades superiors.
L’ONG Caminando Fronteras ha documentat 4.016 morts i desaparicions durant el 2021
El nombre de morts en la ruta de l’Atlàntic ha augmentat encara més. L’ONG Caminando Fronteras ha documentat 4.016 morts i desaparicions durant el 2021, més del doble que l’any anterior (1.851). Si creuem les dades de morts de l’ONG amb les xifres oficials d’arribades del ministeri d’Interior espanyol, observem que el 2021 el 15,2 % de les persones que van fer la travessia van perdre la vida, mentre que l’any anterior només fou un 7,4 %.
Mentrestant, no s’ha desarticulat cap màfia migratòria ni cap xarxa multinacional de contraban. Almenys no en aquesta ruta. No perquè policia i guardacostes no disposin de recursos, sinó simplement perquè aquestes màfies no existeixen. Segons l’Institut Danès d’Estudis Internacionals (DIIS), hi ha nombroses dades que evidencien que també en altres rutes migratòries cap a Europa la “facilitació de la migració irregular” no és en absolut domini exclusiu de “xarxes delictives transnacionals”. Cada vegada més, són grups locals a petita escala: persones que s’ajuden entre elles, familiars, amics. Els seus beneficis són limitats
i s’inverteixen gairebé immediatament en la comunitat local. “La política de la UE en matèria de migració és eurocèntrica i sovint basada en les perspectives d’un petit grup específic de tertulians i analistes”, afirma Gabriella Sánchez del DIIS. “Com han demostrat molts estudiosos, això porta a repetir les explicacions i teories existents sobre el contraban”.
