Hem sentit a parlar de 12.000 catalans, fervents republicans que volen lluitar contra l’autoritarisme bismarknià de l’imperi alemany. Però, realment eren 12.000? D’on surt aquesta xifra astronòmica? Contestem aquesta pregunta. No. No eren 12.000 per una qüestió matemàtica. Els voluntaris catalans estaven integrats al Regiment de Marxa núm. 1 de la Legió Estrangera Francesa, format per 2.700 soldats. Amb 12.000 soldats es pot formar una divisió (entre 10.000 i 15.000 efectius), i és altament improbable que l’exèrcit francès (tot i que el conflicte va acabar amb milions de baixes) permetés, com a mínim tres vegades, la pèrdua de tot un mateix regiment.
Un altre argument que podria desmuntar aquesta xifra és el fet que trobem catalans a la Legió, un cos militar basat en l’admisió de tot voluntari independentment de la seva procedència o passat. Si un contingent tan gran de voluntaris s’hagués allistat a l’exèrcit francès, no hauria estat incorporat a la Legió sinó a qualsevol altra unitat militar d’infanteria regular. Per què? Doncs perquè a la Legió hi havia fins a quatre Regiments de Marxa; i cap d’aquests s’agrupava en divisions.
Anem a les proves. Segons Joan Esculies i David Martínez Fiol, autors del llibre 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, s’han pogut xifrar uns 954 voluntaris gràcies al registre del doctor Joan Solé i Pla, promotor del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, on avui en dia encara s’hi conserva un detallat recull de cartes. D’entre aquests, 546 serien nascuts a Catalunya, 48 del Rosselló, 41 pancatalans i 289 que no s’han pogut identificar, tot i que 270 d’aquests podrien ser catalans. Tanmateix, aquest recull de cartes del fons documental Solé i Pla no és del tot fiable a l’hora de xifrar els voluntaris.
La majoria d’extractes de cartes d’aquest fons són epístoles on qui redacta la carta diu que és català, sigui cert o no. Quin interès podrien tenir combatents no catalans per fer-se passar per catalans? Ras i curt. El Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans enviava paquets amb tota mena de pertinences als voluntaris (menjar, roba, estris d’higiene personal…). La pregunta ara canvia. I a una trinxera (entenent el què comporta una trinxera al nord de França: fang, rates, cadàvers, infeccions de tota classe, humitat constant, sense latrines…), qui no es faria passar per català per tal d’aconseguir un parell de mitjons secs, una màquina d’afaitar o una xocolatina?
Segons els historiadors Joan Esculies i David Martínez Fiol, s’han pogut xifrar uns 954 voluntaris gràcies al registre del doctor Joan Solé i Pla, promotor del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans
Per tal d’acotar la xifra cal fer una nova garbellada: quants catalans ja estaven a la Legió abans del conflicte? Quan un voluntari entra a la Legió (ja fos a finals del segle XIX o avui en dia) signa un contracte de cinc anys; i a la Legió s’hi allisten desemparats, pròfugs o, fins i tot, aventurers. Martínez Fiol és partidari d’aquesta idea. Molts catalans que lluiten a la Primera Guerra Mundial eren integrants de la Legió abans que esclatés el conflicte i, a causa de l’arribada de voluntaris catalans moguts pel republicanisme, aquests legionaris es posen en contacte amb el Comitè.
I finalment, quants eren aquests fervents republicans? Segons Matínez Fiol, vint de ben segur, tot i que podrien ser més. D’aquests vint en destaquen sis. Apol·linar Lisa, Daniel Domingo, Pere Ferrés-Costa, Camil Campanyà, Josep Vidal Sardà i Josep Miracle. I amb això podem contestar les dues últimes preguntes de qui i per què.
Per què lluiten? La resposta la trobem a la situació política, tant catalana com castellana, del moment. El què mou a aquests joves és la francofília: el fet d’entendre la guerra des de la visió de les classes mitjanes d’esquerres; com un conflicte d’ideologies estatals: idealisme republicà francès envers l’autoritarisme alemany.
S’hi enrolen també degut a la propaganda profrancesa, la qual alimenta la creença que si guanya la Triple Entesa (França, Anglaterra, Rússia i posteriorment els Estats Units i Itàlia) s’iniciarà a L’Estat espanyol una onada revolucionària que hi instaurarà una república.
Aquesta francofília no només és causada pel fet d’entendre un conflicte determinat d’una forma determinada, sinó que també cal tenir en compte el romanticisme despertat pel record de la Comuna de París de 1871. L’últim cop que Alemanya i França es varen batre al camp de batalla havia estat a la guerra francoprussiana de 1870 on, gràcies a la captura de l’emperador Napoleó III per les tropes prussianes, es pren el control de la ciutat de París per part d’un moviment republicà socialista.
Les classes mitjanes d’esquerres (quan esclata el conflicte més devastador del segle XX amb un total de 37 milions de baixes en 4 anys) no conserven el record d’un conflicte de 40 anys enrere, sinó el record d’un moviment polític que instaura la III República Francesa.
S’hi enrolen degut a la propaganda profrancesa, que alimenta la creença que si guanya la Triple Entesa (França, Anglaterra, Rússia) s’iniciarà a L’Estat espanyol una onada revolucionària que hi instaurarà una república
Si més no hem d’evitar caure en generalitzacions. La Primera Guerra Mundial no va ser un conflicte d’ideologies. Tot al contrari. És cert que, durant les primeres setmanes de guerra, els soldats eren entusiastes fins al punt de creure que seria una guerra curta (com les que hi havia hagut fins al moment) i fàcil. Tal com defensa David Ballester, la mentalitat dels expedicionaris anglesos era: “Per Nadal a casa… i havent guanyat!”. Aquesta mentalitat canvia radicalment després de veure que s’ha derivat d’una guerra de posicions (com al segle XIX) a una guerra de trinxeres (un conflicte de segle XX) que s’allargarà indefinidament.
Però no ens desviem de la qüestió. Si no és un conflicte d’ideologies, què coi és? Doncs de 1914 a 1917 una guerra de desgast que ningú sap com gestionar. De 1917 a 1918 una guerra amb motius plenament econòmics. Els Estats Units entren a la guerra per tal de salvaguardar els beneficis que poden generar tots els crèdits concedits al Regne Unit i a França i, això, és el que farà que els Estats Units siguin els grans guanyadors del conflicte.
I els nostres amics catalans de les trinxeres… n’eren conscients de qui tallava el bacallà? I tant! Com? Ho entendrem contestant l’última pregunta del principi: Qui.
Com hem dit, hi ha alguns noms que han quedat gravats en la memòria (tant catalana com francesa). D’aquests, n’hem esmentat sis, però parlarem de quatre . El primer és Pere Ferrés-Costa, el qual ha transcendit per ser el primer català caigut per França, cosa que fa que sigui el primer català que tingui el nom gravat al Panteó de París. El segon, Camil Campanyà, col·laborador incansable de la revista Ibèria, un setmanari francofílic on es publicaven escrits de teòrics catalans que es trobaven a les trinxeres. Campanyà va escriure la seva última carta a Solé i Pla el dia 1 de juliol de 1916. Va morir tres dies després, durant l’assalt per recuperar un poble anomenat Belloy-en-Santerre. En el mateix assalt va caure Josep Vidal i Sardà, un altre col·laborador d’Ibèria. Tots dos tenen el nom gravat al Panteó d’Homes Il·lustres de París per les seves publicacions i poesies de guerra.
I el quart nom que podem destacar (i unir amb la pregunta plantejada línies amunt de si els combatents sabien qui era el que remenava les cireres) és Daniel Domingo i Montserrat. Domingo Montserrat és qui edita un setmanari anomenat La Trinxera Catalana on, després de la guerra, publica diferents articles amb les demandes que es volen presentar al president dels Estats Units, Woodrow Wilson. Lògicament, no es presentarien aquestes demandes a Wilson si no se sabés que ell era qui realment tenia la influència necessària sobre les potències europees.
Finalment, van transcendir les demandes catalanes? No. Van ser un fracàs rotund. I què va passar amb Domingo Montserrat? Doncs després de la Gran Guerra, com que al ser legionari tenia encara tres anys de contracte pendents amb l’Estat francès, va ser mobilitzat per anar a Rússia a combatre el bolxevisme; però mai va arribar a combatre a Rússia, ja que va al·legar que s’havia allistat per la Gran Guerra i va poder retornar a Catalunya.
Un dels voluntaris, Domingo Montserrat, edita el setmanari ‘La Trinxera Catalana i, després de la guerra, publica diferents articles amb les demandes que es volen presentar al president dels Estats Units, Woodrow Wilson
Tot i el romanticisme que pot despertar el coratge de catalans que van anar a lluitar a les trinxeres franceses, no hem d’elogiar-los en excés. Cal recordar que els romàntics de veritat no van ser ni 12.000, ni 1.000, sinó una escassa vintena que, segurament, a Catalunya no haguessin destacat mai per la seva intel·lectualitat. Per exemple, Martínez Fiol descriu Domingo Montserrat com “un intel·lectual matat i mitinero que en tornar de França corre per Estat Català i Esquerra però…”, i Josep Vidal Sardà i Camil Campanyà com “algú que havia escrit alguna cosa, però res més enllà”.
La història, a vegades heroica, a vegades trista o fins i tot execrable, s’ha d’explicar tal com és: heroica, trista o execrable. I la dels voluntaris catalans no és heroica; però mai no haurà estat trista i, ni de lluny, execrable. Segurament sigui encoratjadora, sense deixar de ser història.
