Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El capitalisme devorant els seus fills

L'autor, membre del Seminari d'economia crítica Taifa, analitza el funcionament de les crisis econòmiques en el model capitalista, enteses com un mecanisme d'enfortiment del mateix model. Segons la seva anàlisi, "l'arribada d'una nova crisi no hauria de sorprendre ningú, més encara si es té en compte que la darrera amb prou feines va permetre restablir les condicions per a un nou cicle d'acumulació". Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Visual Omelette

No s’ha acabat de sortir de la darrera crisi que ja es pronostica l’arribada de la següent. Més que pronosticar-se, s’augura, cercant, a la superfície dels fenòmens, senyals de l’arribada del cataclisme: el Brexit, la presidència de Trump, la guerra comercial, el vol d’un dron a mitjanit… prenent per causes el que, generalment, són conseqüències. Si considerem, en canvi, que les crisis, lluny de ser elements exògens, resultat d’un cúmul de circumstàncies atzaroses, són consubstancials al capitalisme, analitzar-les no consistirà a jugar a la loteria d’endevinar-ne la data exacta, sinó en entendre el seu funcionament i el seu paper essencial dins el sistema capitalista. Per comprendre-les cal, doncs, que en distingim les causes, el funcionament del capitalisme, de les conseqüències, l’estafa per a les classes populars i l’oportunitat per als poderosos.

Històricament es pot constatar que les crisis es produeixen de forma reiterada des dels inicis del capitalisme, i que ho fan amb més assiduïtat a mesura que aquest es va desenvolupant, amb excepció de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, en les quals es va assolir un període d’aparent estabilitat d’una trentena d’anys, que va acabar, però, amb l’anomenada crisi del petroli dels anys 70, les seqüeles de la qual han portat a la situació en la qual es troba el sistema actualment.

La competència per esprémer al màxim la força de treball a la recerca de l’apropiació del major excedent possible condueix a engegar un procés sense control que acaba generant una catàstrofe per excés de capacitat productiva

Les causes de fons que condueixen a les recurrents crisis es troben, com dèiem, en el mateix funcionament del capitalisme. La competència per esprémer al màxim la força de treball a la recerca de l’apropiació del major excedent possible condueix el conjunt dels capitalistes, com l’aprenent de bruixot de la pel·lícula Fantasia, a engegar un procés sense control que acaba generant una catàstrofe per excés de capacitat productiva, que es manifesta en una dificultat creixent del mercat per absorbir la producció. Es tracta d’un excés productiu que no té a veure amb la satisfacció de necessitats -aquestes sovint queden sense cobrir tot i la possibilitat material de fer-ho, com és palès en sectors com l’habitatge, l’energia o l’alimentació-, sinó que es pot parlar de sobreproducció en el sentit d’una capacitat productiva que tendeix a incrementar-se a major velocitat que la possibilitat d’assolir la taxa de guany esperada, i en el capitalisme aquesta escassetat en el guany comporta, en darrer terme, la interrupció parcial o total de la producció.

Quan aquesta situació afecta els pilars de l’economia i es generalitza, esclata la crisi, és a dir, s’interromp el procés d’acumulació de capital. S’inicia un cicle de desinversió, de tancament d’empreses i d’aturada de línies de producció, que incrementa l’atur i encongeix la demanda, intensificant-se així el tancament d’empreses, en un efecte de bola de neu. Aquest cicle, que pot resultar ruïnós per a alguns capitalistes, és el que permet la continuïtat del sistema en conjunt, generant les condicions (pressió a la baixa dels salaris, deteriorament de les condicions laborals, caiguda generalitzada dels preus, decrement de la competència, …) perquè torni a donar-se una fase d’expansió del capital, que no serà més que el preludi d’una nova crisi.

En el cas de la darrera crisi, donades les difícils condicions amb les quals es trobava a l’economia productiva, el capital va ser desplaçat cap a l’economia financera que semblava un terreny molt més fèrtil

Cal tenir en compte, a més, la interacció entre l’economia real i la financera. En el cas de la darrera crisi, donades les difícils condicions amb les quals es trobava a l’economia productiva, el capital va ser desplaçat cap a l’economia financera que semblava un terreny molt més fèrtil. Aquests dos àmbits no són, però, compartiments estancs i independents, el creixement de l’àmbit financer ha d’estar suportat pel valor generat en l’anomenada economia real, de manera que l’ingent creixement del primer va generar fonamentalment capital fictici, un capital que no tenia aquest suport. Quan la desproporció entre el valor real i el financeritzat va resultar insostenible, la ficció es va posar de manifest amb la massiva destrucció d’aquest últim. És a dir, malgrat presentar l’aparença d’una crisi financera, el nucli del problema es trobava en l’economia real.

En plena tempesta, els estats, trencant un dels principals axiomes del neoliberalisme, van intervenir àmpliament en l’economia però, excusant-se en la concepció tergiversada de la crisi com un element exogen, no van atacar les causes de fons sinó que la seva intervenció va consistir fonamentalment a tapar algunes vies d’aigua per contribuir a la continuïtat del sistema, en resum, un rescat dels poderosos.

En aquesta línia, molts dels que havien mirat de fer negoci amb l’enginyeria financera no van patir els efectes de l’esfondrament general, sinó que, amb el transvasament de deute privat a públic (via rescat bancari, injecció de diners dels bancs centrals, compra de bons al mercat secundari…), van ser les classes populars les que van haver de suportar les principals conseqüències.
Aquest forçat creixement del deute públic va servir d’excusa als Estats per accelerar el progressiu desmantellament de l’Estat del Benestar i facilitar l’entrada del capital privat en els serveis públics, contribuint a l’arrencada d’un nou cicle d’obtenció de beneficis a costa de la reducció de drets. L’Estat espanyol, per la seva banda, va dur a terme una reforma laboral precaritzadora i va modificar la Constitució per prioritzar el pagament del deute respecte a altres partides. La crisi ha fet palès, doncs, que el capitalisme tendeix a privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues; és per això que les classes populars l’han viscuda com una estafa.

Per aquells que tenien prou poder i recursos per aprofitar-la, la crisi ha suposat una oportunitat, tant és així que la riquesa de les grans fortunes ha crescut a nivell mundial des del 2011 durant sis anys consecutius

A l’altra cara de la moneda, per aquells que tenien prou poder i recursos per aprofitar-la, la crisi ha suposat una oportunitat, tant és així que la riquesa de les grans fortunes ha crescut a nivell mundial des del 2011 durant sis anys consecutius (World Wealth Report 2018 de Capgemini). Pel que fa a l’Estat espanyol, segons publica el Banc d’Espanya a l’informe La desigualdad de la renta, el consumo y la riqueza (2018), el 10% més ric ha passat d’acumular el 44% de la riquesa a acumular-ne el 53%, i el nombre de milionaris s’ha incrementat en un 76% des de 2008 (Capgemini, 2019).

L’arribada d’una nova crisi no hauria de sorprendre ningú, més encara si es té en compte que la darrera amb prou feines va permetre restablir les condicions per a un nou cicle d’acumulació. El capitalisme, doncs, transmet senyals d’esgotament, la qual cosa no té per què ser, ni de bon tros, una bona notícia, ja que la manca de força de l’àmbit econòmic comportarà, previsiblement, una intensificació dels mecanismes extraeconòmics d’opressió per al sosteniment del sistema, l’ascens de l’extrema dreta i el feixisme, el desplegament de l’estat policial i la popularització de la demagògia d’ultradreta com a ideologia legitimadora, en són algunes mostres.