Cassandra viu a Atenes, a una casa gran al costat del que avui és l’Antic Palau Reial, amb la seua àvia Safo, la seua nina Flora, la cuinera Faní, els seus tiets i Petrus, el majordom i un dels llops d’aquesta història. Seguim la seua veu a les palpentes mentre desconfigura l’univers adult que l’envolta per mitjà d’una intermitència de records dels seus primers anys de vida, abans de començar l’escola.
El cau en el que hem entrat com si perseguírem un conill blanc esdevé de sobte un túnel per on caurem a tota velocitat mentre ens enxampen memòries desordenades –algunes d’elles esgarrifoses–, dissoltes, de vegades, fins i tot en to humorístic, entre elements fantàstics i cançons infantils, indesxifrables o indistingibles els uns de les altres, de manera que quan l’escoltem no podem establir un límit clar entre el que és real i el que és producte de la imaginació voraç de la protagonista.
En aquesta primera novel·la, publicada després de la caiguda de la junta militar d’extrema dreta que va governar Grècia entre 1967 i 1974, Margarita Karapanou ens obre una finestra perquè observem amb cautela escenes quotidianes de la vida d’una xiqueta, mentre dialoga a través d’aquest personatge, alhora càndid i sinistre, amb ella mateixa i amb el món, sobre la mort, la fe religiosa, els abusos sexuals –que viu en la seua pell–, la societat i la política, amb un llenguatge directe, però ple de sentits ocults d’una manera que només es pot descriure com horripilant.
A través de la mirada de Cassandra, l’autora construeix un relat fractal, a vegades translúcid, sobre un món violent i corrupte que es relata des de la innocència, amb una veu preescolar que, tanmateix, es llegeix esfereïdora amb ulls adults
Karapanou exposa sense remordiments les pulsions dels personatges, que combinen sobtadament l’anhel i el rebuig més absoluts, i les desplega amb un ritme més ferotge que qualsevol llop. Un exemple d’això és la relació de Cassandra amb sa mare, absent la major part del temps, amb qui s’escriu cartes que intercalen enyorança, rancor, ràbia i crueltat tot alhora i abans d’arribar al primer punt i seguit.
La Cassandra evadeix amb enginy les insistències de la seua àvia, que li demana que aprenga a ser una dona com Déu mana i, mentrestant, converteix el seu context immediat en un joc constant. En alguns passatges, deixa que les lectores decidim com volem completar aquestes vinyetes de supervivència amb les informacions tàcites sobre el que està ocorrent, per a, arribat el moment més inesperat, descriure despietadament escenes en què ella mateixa reprodueix també la violència i els abusos dels quals ha sigut víctima.
Així, a través de la mirada de Cassandra, l’autora construeix un relat fractal, a vegades translúcid, sobre un món violent i corrupte que es relata des de la innocència, amb una veu preescolar que, tanmateix, es llegeix esfereïdora amb ulls adults. Aquests desitjos fervents i eficaços dels adults, els animals i fins i tot els elements naturals que habiten el món de Cassandra, estructuren uns capítols breus, però tan precisos que després d’un parell d’hores de lectura assedegada fan dubtar a la lectora de si ha tornat a agafar aire des que va començar a llegir la primera frase.
