Bàrbara Ramajo (1964) fa molts anys que milita en espais feministes i de lesbianes, i també teoritzant. Forma part del col·lectiu Bollos en Teoria i és doctora en Gènere, Diferència i Alteritat, amb una tesi que ha donat lloc al llibre El fantasma lesbiano (Bellaterra, 2023). El text parteix d’una genealogia del pensament lesbianofeminista per acabar desgranant les “violències fantasmes” que operen a la vista de tothom. Amb motiu del dia de la visibilitat lèsbica, conversem amb ella per esbrinar com es persegueix el fantasma lesbià.
Què és una lesbiana?
[Riu.] Què és una dona? Què és un home? Què és ser català? Les identitats ho són precisament perquè no hi ha límits tancats i barrats que defineixen què és ser què. Dins del lesbianofeminisme hi ha moltes formes de ser lesbiana, hi ha qui ho és per opció política i no hi ha tingut res a veure el desig sexual, i n’hi ha moltes amb molt de desig sexual que mai s’anomenaran lesbianes tot i que tinguin vides lesbianíssimes. És la pregunta del milió, però hem de fer un esforç per contestar-la des de l’agència política. Una lesbiana és qui vol ser lesbiana.
Però en el llibre reculls els debats dins el pensament lesbianofeminista al voltant d’aquesta qüestió.
Jo volia fer teoria lesbiana, i per això calia fer una genealogia lesbiana al voltant de dues formes d’entendre el lesbianisme des de final dels anys seixanta. D’una banda, la idea de les lesbianes com una identitat, un subjecte i un cos propis, que deriva del pensament de Monique Wittig, amb la famosa frase que diu que les lesbianes no som dones. De l’altra, hi ha totes aquelles que s’han considerat lesbianes pel fet de ser dones que estimen altres dones, i aquí trobem el contínuum lesbià de l’Adrienne Rich, que és una altra forma d’entendre el lesbianisme molt vinculada al subjecte i al cos de la dona. Tan vinculada, que al final aquesta forma d’entendre el lesbianisme és la fantasmalitat en el feminisme, i és un fantasma que ha perseguit el moviment feminista tots aquests anys.
En què consisteix aquesta fantasmalitat de les lesbianes dins els feminismes?
“L’espai lesbià només existeix en l’àmbit privat del feminisme, perquè quan vas als discursos públics, el lesbianisme mai hi és”
Com a gènere hem estat construïdes en l’àmbit privat i fora del focus d’atenció, i allà, en la fantasmalitat, ens reproduïm súper bé. Hi ha armaris col·lectius, que són armaris que ens han servit, com el moviment feminista, en què hi ha lesbianes, no lesbianes, bis, de tot, però allà estàs en un grup feminista, en un grup de dones, on no cal una identitat lesbiana perquè totes som dones desobedients al patriarcat. És molt còmode, molt engrescador, i allà hem estat, passant-ho bé i pensant que teníem un espai lesbià. Però és un espai lesbià que només existeix en l’àmbit privat del feminisme, perquè quan vas als discursos públics del feminisme, el lesbianisme mai hi és. Va començar a ser-hi quan des de les lesbianes feministes i des del transfeminisme vam començar a dir “dones, lesbianes i trans”, a interrogar el subjecte dona. Llegeixes textos des del començament del moviment feminista i aquesta interrogació del subjecte unitari “dona” sempre hi ha estat, per part de les lesbianes, les dones i lesbianes racialitzades, les dones i lesbianes trans… Però en les genealogies només es dona rellevància als discursos més oficials i més públics, que no són necessàriament els discursos propis del moviment feminista. Dins les fronteres del feminisme sempre hi ha hagut un munt de lesbianes que s’expressen dins de l’àmbit privat, però quan això es tradueix al discurs públic i els interessos generals dels feminismes, les lesbianes desapareixem. I desapareixem de la mà de les mateixes lesbianes, no és que les heteros s’oblidin de nosaltres, és que hi ha molta lesbofòbia interioritzada també dins el moviment. Per mi el moviment feminista ha estat un dels armaris més grans i més còmodes que hem viscut les lesbianes, i hi seguim sent.
En quin sentit?
Entenem els armaris com llocs on ens hem vist forçades a viure, però també com a petits forats, tombes de recuperació vampírica. Ens passem la vida obrint forats socials, sortint i dient “som aquí”, però estar sempre fora requereix una energia increïble i no tothom pot fer-ho. Segons les circumstàncies, els contextos, de vegades has de tornar a l’ombra, a la tomba vampírica, a recuperar-te una mica, i el moviment feminista ha estat molt sovint una tomba vampírica de recuperació lesbiana.
A la dedicatòria del llibre ja ho veiem, això, no? La teva mare et tira un cable i tu no el reculls.
Jo tenia tanta lesbofòbia interioritzada que no em veia capaç de mirar aquell fantasma als ulls. El fantasma lesbià sempre hi és, des del primer cop que sents desig per una altra dona i no t’atreveixes a actuar ni res. A mi m’ha passat que he estat molt còmoda dins del moviment feminista, molt lesbiana, però després tenies la meva mare intentant parlar-me del lesbianisme de la Rocío Jurado i jo incapaç de mirar aquell fantasma als ulls i pronunciar la paraula “lesbiana” cap a mi mateixa, i evidentment cap a la meva mare. Els processos de sortida de l’armari són processos. Quan tu tens l’energia per mirar el fantasma als ulls, el fantasma et mira i et reconeix i dius: sí, soc lesbiana, és el que hi ha. Però és una presa de consciència no només vital, és política. Quan surts, et reconeixes, i dius “sí, soc lesbiana”, és un acte de posar el cos, i a veure aquest cos com el reben. És un acte de vulnerabilitat.
Al llibre parles d’un atac lesbòfob contra la periodista Irantzu Varela en què la lesbofòbia s’acaba fent invisible.
“Les violències fantasmes és un concepte propi per anomenar tota una sèrie de violències que estan sempre operant a la vista de tothom, però que no les veiem”
Volia posar en relleu les violències fantasmes, que és un concepte propi per anomenar tota una sèrie de violències que estan sempre operant a la vista de tothom, però que no les veiem per aquesta característica fantasmal. Parlo de violències fantasmes performatives, simbòliques, narratives, discursives i identitàries. I poso l’exemple de la Irantzu Varela perquè em va semblar escandalós que davant d’un atac clarament lesbòfob, com que entri algú a casa teva, et doni d’hòsties al crit de “lesbiana de mierda”; la resposta que en un començament era contra la lesbofòbia es va disseminant com un fantasma, i la resposta del moviment feminista acaba sent contra les violències masclistes que pateixen les dones en l’àmbit públic. Això és una fantasmització de la lesbofòbia, perquè sí que és una violència masclista, però no és el mateix.
Per què és diferent?
No és el mateix ser dona públicament i rebre violències masclistes que ser una lesbiana públicament i donar la cara com a lesbiana públicament. La violència que reps és molt diferent i molt específica, i té molt a veure amb la sexualitat, no només amb el gènere, i té un nom propi, que és lesbofòbia. Realment hi ha una resistència a entendre-la com una violència pròpia, que inclús es va veure en el títol de la llei [contra la LGTBIfòbia] del Parlament de Catalunya del 2014, que parlava de totes les fòbies menys de la lesbofòbia. Ens van dir que no s’incloïa perquè ja hi deia homofòbia. Això és una violència fantasma que es gestiona des d’una posició de privilegi i de poder. Quan la llei va arribar als serveis lingüístics del Parlament ja havia estat molt treballada i consensuada, i deia “lesbofòbia” al títol. A mi em sorprèn que els serveis lingüístics tinguin la capacitat de decidir sobre un fet que políticament ja havia estat consensuat. En nom de la lingüística exerceixen una violència política contra un grup oprimit, invisibilitzant encara més les lesbianes; serà molt lingüísticament correcte, però no és políticament correcte. Vam haver d’anar una sèrie de grups de lesbianes al Parlament a reivindicar que s’inclogués la lesbofòbia al títol de la llei quan es reformés, entre altres coses perquè ara ja apareix al diccionari de la llengua catalana.
En relació amb la representativitat i la representació lesbiana, parles del fenomen de la sèrie de la primera dècada dels 2000 The L Word.
És un exemple superinteressant, perquè tot i que és un producte de Hollywood, inicialment va ser posada en escena per la Rose Troche i la Guinevere Turner, que venen del moviment lesbià de base. Fan una sèrie de lesbianes, absolutament criticable, sobretot les primeres temporades, perquè es van allunyant cada cop més de les lesbianes de carn i ossos en aquesta representació esterilitzada de lesbiana de classe mitjana, professional, on les butch desapareixen… Però, d’altra banda, genera una continuïtat temporal de representativitat lesbiana que permet tenir referents continuats en el temps, i ha estat la sèrie que ha marcat les formes de ser lesbiana dels anys del mil·lenni.
“La sèrie The L Word ha marcat les formes de ser lesbiana dels anys del mil·lenni”
La cultura heteretnocispatriarcal té un munt de ficcions, i no demanes a totes les ficcions que siguin fidels a la realitat. Però nosaltres tenim tanta set de representació, de tenir referents, que quan surt alguna cosa que pensem que ens representa, estàs demanant constantment aquesta sintonia entre realitat i ficció. Però, jo estic molt agraïda a The L Word, i no s’ha tornat a repetir una representació amb aquesta capacitat econòmica i de producció, tan continuada en el temps, durant cinc temporades. Això va ser una novetat absoluta, sobretot per una generació com la meva, que veníem del desert més absolut en representació lesbiana.
I pensant en la reivindicació de la visibilitat avui, què és el que es reivindica?
És que continuem sent invisibles. Jo el que reivindico és que la gent s’adoni que existeixo. Ja no és demanar que se’m vegi, és que soc aquí. Les lesbianes posem el cos, existim, però la mirada des de fora, la mirada cultural, dels mitjans, continua passant-nos per sobre i ens travessa com si no hi fóssim. Tu estàs allà, cantant “soy lesbiana porque me gusta y me da la gana”, i res. Res. No se’ns veu, és un fet. A més, és curiós. Precisament perquè les lesbianes proliferem tant a l’ombra, jo trobo fascinant que arriba el 28 de juny [dia per l’alliberament LGTBI] i no sabem on són les lesbianes. Hi som, anem a la mani, però no hi ha una visibilitat lesbiana. En canvi, des que va començar el 26 d’abril com a dia de la visibilitat lesbiana, proliferem i fem coses, i cada any hi ha un munt d’actes, que fins i tot podem triar on anar! O sigui que existim i volem que se’ns vegi.
Al llibre reflexiones molt sobre aquesta articulació complexa amb els moviments feministes, però no de l’articulació amb els moviments LGTBI.
“Les lesbianes posem el cos, existim, però la mirada des de fora, la mirada cultural, dels mitjans, continua passant-nos per sobre i ens travessa com si no hi fóssim”
No, perquè realment és un tema difícil. Clar que hi ha lesbianes dins els moviments LGTBI, però numèricament són poques, i el seu pes simbòlic i el seu capital polític, també. Això ha estat així des del començament i té molt a veure amb el tema de les interseccionalitats, el gènere, la classe, l’ocupabilitat de l’espai públic… Els tios s’expandeixen en l’àmbit públic, i les ties no.
Hem parlat força de violències, però abans de tancar l’entrevista: malgrat tot això, ser lesbiana mola, no?
Sí, ser lesbiana mola molt, sobretot quan ho vius. Quan ho vius com una necessitat existencial. Com que vivim en una societat heteroetnocisnormativa, vulguis o no, dir-te lesbiana és una ruptura amb aquest manament cultural, i és una ruptura que pot ser molt fotuda, però també pots trobar molta gent pel camí. Nosaltres hem fet famílies alternatives, i això cal posar-ho molt en valor. Jo soc d’un barri quinqui de Santa Coloma, la Guinardera, i tenia un nòvio, i m’hi podria haver casat i haver tingut criatures si no hagués tingut algú que m’hagués fet veure que hi havia una altra possibilitat de vida. Això ho va fer una profe de català de l’FP, que ens va posar “Te deix amor la mar com a penyora” de la Carme Riera com a lectura, i al final del llibre en comptes de dir-se Pepito es deia Maria. Clar, aquest mirall de possibilitat t’ho canvia tot. Fa vertigen, perquè dius: “seré lesbiana, jo també?”, i això remou… Però allà inicies el procés, i un cop comença, si tu no t’ho reprimeixes, si ets honesta amb tu mateixa i vols viure una vida vivible, escolta: ser lesbiana mola molt.
