La campanya de boicot al Mundial de futbol, que s’ha jugat els mesos de novembre i desembre a Qatar, és una de les batalles en què s’ha implicat darrerament Fonsi Loaiza (Cadis, 1990). Aquest doctor en Mitjans de comunicació i Cultura per la Universitat Autònoma de Barcelona és conegut a les xarxes socials per les seues crítiques constants i contundents a un cert model del món del futbol i per les denúncies de suborns, pressions i corrupció de grans grups i empreses en el negoci de l’esport més popular. El seu últim llibre, Qatar: Sangre, dinero y fútbol (Akal, 2022), planteja desemmascarar els entramats que han portat a triar l’emirat del golf Pèrsic com a seu del Mundial 2022.
Ha sigut un Mundial de futbol caracteritzat per moltes polèmiques sobretot lligades a la qüestió de les treballadores mortes mentre construïen les infraestructures. Es parla de 7.000 defuncions, dotze al dia de mitjana mentre han durat les obres.
És el Mundial de la vergonya. Per a construir els estadis i totes les infraestructures, Qatar ha fet servir obrers tractats com esclaus, que venien de Sri Lanka, de l’Índia, de Bangladesh, amb unes condicions paupèrrimes, sense cap dret laboral, amb els passaports confiscats i sense poder sindicar-se, perquè està prohibit per la llei qatariana. Obrers que han treballat a temperatures de fins a cinquanta graus per a construir els estadis on els futbolistes es constipaven per l’aire condicionat que funcionava a tota llet durant els partits. Malgrat que el govern de Qatar diu que ha reformat la kafala (“patrocini” en àrab), sistema pel qual les treballadores no poden canviar de treball sense el permís del patró, això encara succeeix. Segons Amnistia Internacional, parlem d’una experiència “marcada per salaris impagaments, condicions de vida pèssimes i restriccions de moviment. I després, suor, sang i mort”. I qui protesta contra això és detingut o deportat, com va passar l’agost del 2022.
Quines són les responsabilitats del futbol espanyol en l’assignació del Mundial a Qatar l’any 2010?
Hi ha connexions demostrades que afecten de ple el futbol espanyol. Tant la Federació Espanyola de Futbol quan n’era president [Ángel Maria] Villar (1988-2017), com Florentino Pérez, president del Reial Madrid, com Sandro Rosell, expresident del Futbol Club Barcelona. Tots van guanyar alguna cosa per donar suport a la candidatura. Villar va aconseguir la possibilitat de jugar un amistós de la selecció espanyola contra l’Uruguai disputat a Doha al febrer de l’any 2013 i es va endur 3 milions d’euros. Després del pacte, Hochtief, constructora controlada per Florentino Pérez, va obtenir el contracte més gran de la seua història, de 1.300 milions d’euros, per a la construcció d’un centre comercial gegant a Qatar. Així mateix, una vegada segellat el tracte, Rosell va firmar un contracte de patrocini amb el fons sobirà del Qatar amb el Barça per més de 100 milions d’euros.
En el llibre afirmes que “el món borsari del futbol forma part dels llocs més destacats del blanqueig de capitals”. Pots explicar-nos per què?
“Els futbolistes condemnats per evasió continuen presumint dels seus luxes mentre la persona que ho va revelar està en presó preventiva”
Football Leaks –lloc web que ha filtrat al públic, per mitjà de diversos mitjans de comunicació, documentació sobre contractes, costos de traspassos i salaris de futbolistes famosos– va destapar tota aquesta organització criminal que continua operant amb impunitat. Futbolistes, agències de representació i clubs evadeixen milers de milions a paradisos fiscals com les illes Verges, les illes Caiman, les Bermudes, Suïssa o Luxemburg. El futbol hauria de ser un esport popular i no el joc d’oligarques com Florentino Pérez o els xeics àrabs. La FIFA és una màfia, una organització criminal, i això es demostra fàcilment: Rui Pedro Gonçalves Pinto, responsable de la filtració més gran d’informació sobre la corrupció en el futbol, serà jutjat per revelació de secrets i li demanen 25 anys de presó a Portugal. Pinto ha pagat la seua denúncia amb presó preventiva. Mentrestant, dels futbolistes condemnats a pagar a Hisenda el capital que havien evadit gràcies a les seues informacions, cap ha entrat a la presó i continuen presumint de tots els seus luxes.
Dius que Qatar fa servir el futbol com a propaganda i per expandir la seua economia. Podem parlar de sport washing?
Jo crec que els xeics àrabs han entés molt bé que, si volen dominar el món, han de dominar també l’esport i han entrat de ple, no sols en el futbol, sinó també en altres disciplines. A l’Aràbia Saudita, el príncep hereu, Mohamed bin Salman al-Saud, que va ser un dels mandants de l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi, té interessos de negocis en una superlliga de golf de la mà de Donald Trump. I no oblidem que l’Aràbia Saudita és un dels candidats més acreditats per fer-se amb el mundial de futbol de 2030. En el primer partit de la Copa del Món, el president de la FIFA, [Gianni] Infantino, estava assegut al costat de Mohamed bin Salman. Més exemples: en la Premier League [la primera divisió professional anglesa], Mansour bin Zayed al Nahyan, membre d’una de les famílies reials que governen els Emirats Àrabs Units, és propietari del Manchester City. Salman controla el Newcastle. En la lliga espanyola, l’Aspire Academy de Qatar controla la Cultural Leonesa, i l’Albacete està sota el control de la família qatariana Kabchi. Fa anys que el futbol va transformar-se d’esport popular a mitjà de propaganda i tapadora d’oligarques i xeics.
En el teu llibre insisteixes en el fet que la dinastia Al-Thani, que governa Qatar, es caracteritza per sembrar bones relacions per tot el món, en alguns casos mantenint una posició ambigua, sense que això pressupose cap problema.
Els Al-Thani saben arribar amb els seus diners a tots els racons del món. Practiquen hermetisme i un malabarisme delicat que li permet tenir bones relacions internacionals amb els Estats Units
i l’Iran, amb Israel i Palestina, finançar Hamas o als talibans de l’Afganistan i, alhora, el món capitalista occidental. Amb aquest doble joc de suborns, xecs i cinisme, ha aconseguit convertir-se en una peça gairebé intocable en l’àmbit geopolític. Al seu territori es troba la base militar dels EUA més gran a l’Orient Mitjà, Al Udeid, que alberga 11.000 efectius de les Forces Armades estatunidenques i cent avions operatius. És una base fonamental per a les operacions a l’Iraq, a Líbia, a Síria o a l’Afganistan. Alhora, els sàtrapes feudals de Qatar han estat entre els principals finançadors del terrorisme gihadista, segons les filtracions de Julian Assange, fundador de Wikileaks. Per autodefensa ha creat una xarxa d’interessos mundial i estenen la seua influència en el món àrab com un mitjà de propaganda mitjançant la plataforma mediàtica Al-Jazeera.
En moltes entrevistes acuses la majoria de futbolistes de no prendre partit en la campanya de boicot al Mundial. Però, en una declaració, Jürgen Klopp, actual entrenador del Liverpool, va dir: “No té molt sentit exigir posicionament als jugadors, molts eren nens o poc més quan es va adjudicar el Mundial. Si algun d’ells té alguna cosa a dir sobre els drets humans, és benvingut, és clar; però massa sovint s’ha exigit que es pronuncien, en una mena de xantatge moral del qual qui no parla és còmplice”. Què en penses?
“S’ha oblidat la mort de treballadores, no es jutjarà cap constructora i, a sobre, t’apareix publicitat per viatjar a Qatar per tot arreu”
En els nostres dies, el futbol professional masculí mou muntanyes de diners. La majoria dels futbolistes, egòlatres sense un àpex de consciència de classe obrera, de la qual molts procedeixen, estan deslligats de les seues arrels i aliens als problemes socials. Aquests joves esportistes idolatrats són la mercaderia i la propaganda perfecta de l’actual sistema, amb mansions de luxe, viatges en jets privats i vacances en iots. Aquest és un dels motius pels quals el futbol és un espectacle promocionat a tota hora en els mitjans de masses i pels quals es dedica tant de temps d’informació a la vida privada dels futbolistes. És pura política, política de l’anestèsia. Sí que hi ha hagut alguns futbolistes que s’han posicionat en contra d’aquest Mundial, com l’alemany Philipp Lahm, o els finlandesos Riku Riski, davanter del HJK Helsinki –únic futbolista en actiu del món que s’ha negat a viatjar a Qatar amb la seua selecció– i el migcampista Tim Sparv. També, en el primer partit, la selecció d’Alemanya es va cobrir la cara amb la mà per denunciar el silenci mediàtic sobre els obrers morts per construir els estadis, però és poca cosa. Tampoc han volgut posar-se la bandera de l’orgull al braçalet perquè la FIFA els va amenaçar d’amonestar-los si ho feien. No s’hauria aconseguit gran cosa, però ni d’això han estat capaços. En part, estic d’acord amb Jürgen Klopp, però el que han fet els futbolistes em pareix molt poca cosa.
El futbol femení s’ha posicionat en general amb més duresa contra el Mundial a Qatar. Una de les jugadores més conegudes del món, la noruega Ada Hegerberg ha compartit a les xarxes socials una investigació sobre les violacions dels drets humans a Qatar. Més recentment, la número 10 de Portugal, Jéssica Silva, va dir que els drets humans són universals i haurien de respectar-se sempre. Per què creus que les dones han pres partit més que els homes?
Crec que en part és perquè les dones futbolistes sempre han sigut molt més protagonistes de les batalles pels drets civils que els homes. Pensa en el cas de [Megan] Rapinoe [internacional pels Estats Units], que no només ha sigut una portaveu molt important pels drets LGBTIQA+, sinó també va refusar anar a la Casa Blanca perquè Donald Trump n’era el president. Ada Hegerberg diu sempre: “No es pot jugar al futbol i no lluitar per la igualtat i contra el masclisme”. Hi ha molts d’aquests exemples entre les jugadores. Estic un poc preocupat, perquè en els últims anys estan entrant grans empreses dins de les lligues femenines de tota Europa i no voldria que el futbol femení també es convertira en un negoci, amb la consegüent desaparició d’aquestes batalles.
En aquests mesos s’ha parlat moltíssim de la corrupció del govern de Qatar i dels suborns, dels drets negats a les persones LGBTIQA+ i de les obreres mortes. Aleshores, per què no ha sigut massiu el boicot al mundial de Qatar per part del públic espectador?
Diguem que hi ha una part de població que sap tot això, però que li és igual. També has de pensar en tota la propaganda que s’ha fet aquests mesos pro-Qatar. In primis, a RTVE. La televisió pública va comprar els drets d’emissió de partits del Mundial per uns 35 milions d’euros. Retransmetien un Mundial després de 24 anys. Sense parlar del fet que aquests diners són dels contribuents. Tampoc ens volen informar de quina ha estat la despesa per contractar comentaristes com Iker Casillas o Andrés Iniesta, que no tindran sous baixos. RTVE ha arribat a pagar a Rafa Nadal un milió d’euros per fer declaracions a favor del país del golf Pèrsic.
Diries que Qatar acaba guanyant el Mundial de “la imatge”? Perquè, al començament, es parlava força d’un Mundial “ensangonat” i ara fa la sensació que tot això estiga oblidat i es parla del gran Mundial organitzat per Qatar i de les jugades de Messi i Mbappé.
Exacte, Qatar al final ha aconseguit el que buscava: donar-se a conéixer internacionalment. En els últims dies tothom ha estat parlant de Qatar a les xarxes socials i als mitjans d’informació, i a més t’apareix publicitat per tot arreu que promociona viatges a Qatar gràcies al Mundial. És una absoluta vergonya, en un mes s’ha oblidat la mort dels treballadors, no es jutjarà cap empresa constructora, ha desaparegut el tema dels drets de les persones LGBTIQA+. Llavors sí que Qatar ha guanyat el Mundial i també han guanyat les grans empreses com la de Villar Mir, la de Florentino Pérez, els negocis de Sandro Rosell, Joan Carles I, Felip VI. La rentada de cara ha sigut profitosa per molts.
Deia Eduardo Galeano que “el joc s’ha convertit en espectacle, amb pocs protagonistes i molts espectadors, futbol per a mirar, i l’espectacle s’ha convertit en un dels negocis més lucratius del món, que no s’organitza per a jugar, sinó per a impedir que es jugue”. Però el mateix Galeano menyspreava la gent d’esquerres que criticava el futbol. Es pot ser d’esquerres i veure futbol?
És clar que sí. Podem seguir el futbol allí on s’ha quedat viu el seu valor social, comunitari i popular. Hi ha diferents equips a l’Estat espanyol on existeix aquesta visió i es respecten aquests valors. L’Huracán de Castelló, l’Unión Club Ceares [a Xixón], el CAP Ciudad de Murcia o el Polideportivo Almería en són alguns exemples. Aquests equips, amb uns quants altres, van firmar un manifest en contra del Mundial de Qatar i a favor del boicot. Existeix un futbol no mercantilitzat on la gent juga per a competir, però que no s’ha convertit en un negoci. Aquest és el tipus de futbol que s’ha de veure i promocionar.
