Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El negoci de la temporalitat

El mes de setembre, bona part dels temporers que eren a Ponent van marxar per treballar a altres campanyes: la verema, els cítrics o l'oliva. Després d'una campanya de collita de fruita dolça marcada per la pandèmia, diverses entitats, com la Plataforma Fruita amb Justícia Social, continuen exigint unes condicions laborals i d'acollida dignes per a les campanyes que vindran. Júlia Ramon ressegueix alguns elements clau del sector i les realitats que conté

Un temporer treballant en la recollida de fruita a Lleida / Clara Barbal

L’Usman és un gambià de 32 anys que viu a Ivars d’Urgell, al carrer de les Eres, vorera esquerra. Fa més de quinze estius que pedaleja dels cartons al tros i del tros als cartons perquè encara no ha guanyat prou diners per llogar un pis. De fet, no es pot permetre ni portar un tupper de macarrons; no perquè no tingui carmanyola, sinó perquè tampoc pot anar a fer la compra ni té una cuina on fer el dinar. És la una del migdia, no hi ha ni un centímetre d’ombra i el termòmetre supera els 35 graus. “Fins a les tres no tornem. No te’n vas a menjar?”, li pregunta el pagès. “No, no… esperaré aquí. Tinc un tros de pa” respon el temporer.

Aquest és el dia a dia de milers de persones que venen a Lleida per treballar a l’estiu. Una immensa majoria de temporers són homes migrants, la majoria d’origen sud-africà, marroquí i romanès; les dones encara no hi són ben vistes al camp. “Un vedellet ens alteraria el personal. Si hi ha una noieta jove remenant la cua per aquí, ja no rendeixen igual aquests guripes”, se’n riuen al bar del poble. Aquest comentari apunta almenys una de les raons de l’absència de dones al camp i, per contra, la seva presència als magatzems i a les cambres frigorífiques. Amb els cabells recollits en una xarxa i un davantal fins als turmells ja no hi deu haver res que pugui distreure els treballadors.

L’Usman és un gambià de 32 anys que viu a Ivars d’Urgell, al carrer de Les Eres, vorera esquerra. Fa més de quinze estius que pedaleja dels cartons al tros i del tros als cartons perquè encara no ha guanyat prou diners per llogar un pis

El sector agroalimentari sempre ha estat infravalorat i menystingut. Els agricultors mai han pogut posar preu a la seva fruita i verdura; com una marca fa amb els seus productes, un arrendador fa amb el lloguer o venda del seu immoble i un restaurador fa amb la carta o menú del seu establiment. Els pagesos s’han anat agrupant en cooperatives per defensar el seu gènere davant els mercats centrals, tanmateix, des de fa uns anys, qui marca el preu del mercat són les grans superfícies. El seu poder és tal que, davant d’una epidèmia mundial, els productes frescos han augmentat la seva demanda en els supermercats i, en conseqüència, aquests n’han apujat el preu. Per contra, els agricultors no han sortit beneficiats d’aquest augment; al contrari.


Treballar al camp en plena pandèmia

“Hi ha molta gent que no ha cobrat perquè directament no ha treballat. Això és dur, cert, però encara és més fotut perdre diners treballant. Nosaltres hem de collir tant sí com no perquè la fruita madura i no es pot pas quedar penjada a l’arbre. Tanmateix, això suposa una sèrie de despeses pels pagesos: adobs, productes fitosanitaris, el lloguer de les màquines i de les cambres frigorífiques, la mà d’obra, a més a més de les mascaretes, els termòmetres i gels hidroalcohòlics que ara hem de garantir per prevenir el coronavirus… A tot això, suma-li també les despeses personals que tots tenim. Per contra, els grans supermercats s’aprofiten de la situació: el 2019, ens pagaven 27 cèntims per cada quilo de pomes però al supermercat la venien a euro. Enguany, ens el paguen a 25 cèntims, però la venen a més d’un euro el quilo”, lamenta un pagès de Tornabous a qui tothom coneix amb el nom de Cinto.

“El 2019, els grans supermercats ens pagaven 27 cèntims per cada quilo de pomes, però al supermercat la venien a euro. Enguany, ens el paguen a 25 cèntims, però la venen a més d’un euro el quilo”, lamenta un pagès de Tornabous

A les conseqüències econòmiques derivades de la COVID-19 i el retard en el pagament dels ERTE, s’hi afegeix que, a diferència de la resta de treballadors, els qui es dediquen a la terra no s’han pogut sumar al teletreball. Per tant, no només s’han vist obligats a passar-se el dia fora de casa, sinó que a més han hagut de desafiar descaradament al virus: cada màquina de collir fruita agrupava a una vuitena de treballadors; compartien mesuradors, anelles, cotxe i fins i tot garrafes d’aigua; la pols, el sol i els petits insectes que voletejaven entre els fruiters eren més eficaços que la mateixa COVID-19 per provocar esternuts i picassor d’ulls; i, si per anar a passejar la mascareta ja molesta, per estar en moviment permanent a més de trenta graus, el tapaboques s’ha convertit en un complement pràcticament inaguantable. Per aquest motiu, hi havia temporers que acabaven la jornada sense mascareta.

Altrament, els propietaris de la finca han carregat amb una responsabilitat gegantesca. Havien de garantir totes les eines de protecció necessàries a cada un dels treballadors, a més de prendre’ls la temperatura matí i tarda; això, però, encara és fàcil. La part més complicada, i alhora incontrolable, ha sigut assegurar-se que l’endemà no tornarien amb coronavirus per poder continuar la collita i no haver de confinar tot l’equip durant quinze dies. La inseguretat en aquest sector és més alta perquè la precarietat dels treballadors també ho és.


Una precarietat  sense visibilitat

Cada juny arriben més de 25.000 persones a la província de Lleida i s’hi queden fins al setembre, segons Anahí Quiroz de la Plataforma Fruita amb Justícia Social, una campanya capdavantera a l’hora de denunciar totes les situacions on es violen els drets fonamentals dels temporers a Ponent. Són persones que es troben en una situació de pobresa extrema i estan disposades a treballar de sol a sol, sense contracte, amb un sou miserable i amb unes condicions extremadament precàries. Un d’ells és l’Usman, qui cada estiu ve de Gàmbia per collir fruita a l’Urgell. Quan arriba a Catalunya, ho fa amb les mans a les butxaques; no té res ni ningú. Quan marxa, ho fa amb poc més de mil euros, que al seu país li permeten viure, a ell i a la seva família almenys millor que aquí. La majoria dels seus companys, però, van saltant d’una campanya a una altra; ergo, d’una província a una altra. És així com aconsegueixen ingressar uns diners cada mes, si és que els paguen.

Una de les principals denúncies de Fruita amb Justícia Social són les irregularitats laborals: “Per una banda, el sector agroalimentari viola constantment el precari conveni que té. Com que els treballadors acostumen a ser persones amb condicions precàries i socialment discriminades, sovint no tenen recursos per queixar-se i denunciar totes les iniquitats que pateixen. Per contra, els propietaris de les finques s’aprofiten d’aquestes vulnerabilitats per incomplir les seves obligacions com són l’allotjament o el preu estipulat per hora”, explica Quiroz. L’agreujant d’aquest fet, però, és que a falta d’una relació laboral escrita o oficial, alguns pagesos paguen el que volen i quan volen.  “D’altra banda, tant les administracions com els sindicats sempre es posicionen a favor dels empresaris, en aquest cas de les cooperatives agrícoles i dels pagesos particulars”, continua l’activista. Hi ha alcaldes de Lleida que posseeixen finques o estan vinculats al sector agrícola i “en conseqüència, les polítiques municipals que realitzen les fan en defensa de les empreses agrícoles i els pagesos, però mai pensant en tots els temporers que durant mesos viuen en el seu municipi”., continua l’activista.

El Conveni Col·lectiu Agropecuari exposa que tots els treballadors que s’hagin de desplaçar un mínim de 75 km del seu domicili per anar a treballar tenen el dret de rebre un allotjament i una manutenció

L’Usman no ha tingut on allotjar-se durant els cinc mesos de campanya, entre maig i setembre, però no ha sigut l’únic. Els temporers han tornat a conviure i malviure pels carrers d’Ivars, Seròs, Alcarràs i altres pobles de Lleida durant l’estiu. En alguns municipis, les fonts s’han convertit en dutxes públiques; els bancs, en matalassos i els cotxes, en autobusos. Amb aquestes condicions, com es podien complir les mesures de seguretat per evitar la propagació de la COVID-19? De què hagués servit dur mascareta a la finca si després s’amuntegaven al carrer? Independentment d’això, l’article 31 del Conveni Col·lectiu Agropecuari exposa que tots els treballadors -des d’interns fins a eventuals- que s’hagin de desplaçar un mínim de 75 km del seu domicili per anar a treballar tenen el dret de rebre un allotjament i una manutenció a càrrec de l’empresa, cooperativa o particular que els contracti. Lamentablement, la majoria de temporers han malviscut -i ho tornaran a fer l’any que ve- al carrer o, com a molt, en magatzems reutilitzats o altres locals que no compleixen els mínims serveis de salubritat.

Arran de la COVID i el risc per a la població, mitjans i administracions han posat el focus en els temporers, que han malviscut d’aquesta manera cada estiu i, si no canvia res, ho continuaran fent una vegada s’hagi trobat la vacuna. Fa un mes i mig que s’ha acabat la campanya de la fruita i la situació dels temporers a Lleida no ha millorat de cara a l’any que ve. Només s’han visibilitzat algunes de les mancances que pateix el sector primari, però tot i la urgència sociosanitària no s’han pogut erradicar perquè el problema no és d’ara, sinó que ve de lluny.

“Muere un jornalero tras sufrir un golpe de calor” és un dels titulars que duia la premsa estatal a principis d’agost. Tot i les crítiques que ha rebut el sector agroalimentari al Segrià, aquest fet va ocórrer a Múrcia; això demostra que la precarietat i el risc al qual s’exposen els temporers va més enllà dels rebrots de la COVID a Lleida. L’any passat mateix es va abandonar un treballador que va perdre la mobilitat d’un braç per una lesió amb la màquina de collir fruita davant de l’Arnau de Vilanova. Com que no hi havia cap mena de contracte, ningú va haver de respondre.