Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El negoci del plàstic, un camí sense retorn

L’empresa Ecoembes controla el sistema de reciclatge del plàstic a l’Estat espanyol i posa traves a la implantació de l’envàs retornable, més eficient i ja en marxa en països com Alemanya

Planta de tractament d'envasos lleugers de Ca’n Canut, al municipi mallorquí de Marratxí / Arxiu

Ampolles, llaunes i altres envasos són objectes molt habituals de la vida quotidiana. Tant és així que segons dades del Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol, l’any 2016 es van generar a tot l’Estat 1.526.347 tones de plàstic, de les quals només una part va ser reciclada o recuperada. El sector del plàstic ha estat històricament un gremi controvertit i les seves interioritats són encara desconegudes en l’actualitat. En el cas espanyol, en sintonia amb la resta del continent europeu, durant els anys 90 l’administració i els diversos actors implicats van veure la necessitat de començar a regular un àmbit que havia gaudit durant dècades d’uns privilegis sustentats per una indústria a la qual resultava més car reciclar que no pas produir material nou, cosa que va suposar l’augment sense fre de la generació de residus plàstics. Ja en aquell moment el que avui és la societat Ecoembalajes S.A. (Ecoembes) era un dels actors principals, i en el present és l’encarregada tant de la regulació de l’entrada d’envasos al mercat com del reciclatge a través del contenidor groc.

La indústria de la recollida d’envasos de plàstic creada al voltant d’Ecoembes ha generat un circuit d’interessos que dificulta la introducció a l’Estat espanyol del sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR), que s’ha demostrat molt més eficient i que ja està en funcionament als països escandinaus i de l’est d’Europa, Alemanya, Austràlia, Portugal i Turquia. Una dada prou significativa: Ecoembes està dirigida per les empreses Pescanova, Danone, Pascual, Carrefour o Mercadona, entre d’altres. Per tot això, de les tres R reclamades històricament per les entitats ecologistes, només s’ha implementat el reciclatge, però s’ha fet de tal manera que bloqueja les altres dues potes: la reutilització i la reducció del consum.

El 25 d’abril de 1997, als inicis del govern del PP de José María Aznar, el BOE publicava la disposició que donava pas a l’entrada en vigor de la llei d’envasos i residus d’envasos. El procés havia començat tres anys abans amb el debat de la transposició de la Directiva Europea 94/62/CE, que havia d’adaptar la normativa comunitària al marc legal espanyol. Tot i que la directiva plantejava la necessitat d’establir el SDDR, la llei espanyola va incloure la possibilitat d’eludir aquest sistema a través d’una clàusula especial. Així, a l’Estat espanyol s’estableix que els agents del sector del plàstic “podran eximir-se de les obligacions derivades del procediment general quan participin en un sistema integrat de gestió de residus d’envasos i envasos utilitzats que garanteixi la seva recollida periòdica i el compliment de 108 objectius de reciclatge i valorització fixats”. És en aquest moment quan apareix el sistema integrat de gestió (SIG) del plàstic executat per Ecoembes, una societat anònima –suposadament sense ànim de lucre– que el 2017 va moure un volum de negoci de 529 milions d’euros.

La decisió de no implantar el sistema d’envàs retornable va ser fruit de les pressions del sector productor de plàstic

Les negociacions per la redacció de la llei comptaven amb la participació de l’administració, el sector empresarial, sindicats i entitats ecologistes. Fonts del moviment ecologista presents a les negociacions expliquen a la Directa que, durant el temps en què va durar la cerca de consensos, es van presentar fins a tretze esborranys diferents i finalment es va optar per deixar en un segon lloc el sistema d’envasos retornables i donar la preeminència a la fabricació de productes d’un sol ús. Segons recorden aquestes fonts, el desenllaç fou fruit, en part, de la pressió d’organitzacions com la ja extinta Federació Espanyola de Plàstics pel Medi Ambient i l’Associació Espanyola d’Industrials de Plàstics (ANAIP), que defensaven el model basat en el contenidor groc. De fet, durant aquest període l’Institut Cerdà –que actualment té diversos convenis amb Ecoembes i representants de l’empresa al seu patronat– va fer públic un estudi encarregat per l’ANAIP que instava a l’aplicació del model francès –de recollida selectiva amb presència del contenidor groc per als envasos–, que destina el màxim de residus a la incineració en comptes del reciclatge.

(Cliqueu la imatge per ampliar) |Arxiu

 

Uns anys abans, el 1993, va aparèixer l’Asociación para el Desarrollo de Ecoembalajes España, S.A. (ASODECO), que tenia entre els seus objectius “dissenyar un sistema de gestió de recollida selectiva d’envasos per a la seva recuperació posterior” i que seria el precursor d’Ecoembes, nascuda l’any 1996, quan les negociacions de la llei ja es trobaven molt avançades. L’arribada d’Ecoembes com a firma encarregada del reciclatge dels envasos va propiciar que s’hi unissin companyies de les quals ja depenia l’entrada de productes amb envàs de plàstic al mercat i que de manera indirecta fossin aquestes mateixes les que s’encarreguessin de la gestió posterior al seu ús. A la vegada, aquests dos processos posen Ecoembes en contacte directe i permanent amb les administracions central, autonòmiques i locals, ja que s’encarrega de la gestió del contenidor groc –un àmbit supervisat pels ajuntaments i que s’emmarca en un conveni marc rubricat per l’empresa i cadascuna de les comunitats autònomes per separat. Ecoembes, a més, és qui publica l’estadística comparativa entre els envasos introduïts al mercat i els dipositats al contenidor groc. Aquest percentatge és fonamental per calcular els diners que haurà de pagar Ecoembes a les institucions públiques.

Segons la informació facilitada per l’administració, Ecoembes va pagar durant l’exercici de 2018 –en funció del conveni negociat separadament amb cada comunitat autònoma–, 76 milions d’euros als ens locals catalans, 10,5 milions als municipis valencians i 13,3 milions a les localitats balears. Les dades demostren el tracte desigual que té l’empresa amb els diferents territoris tenint en compte que el total de l’ajuda dividida pel nombre d’habitants constata que Ecoembes paga 10 € anuals per habitant a Catalunya, 2,12 € al País Valencià i 11,82 € a les Illes.


Estratagemes per assolir els mínims europeus

A la primavera de 2018, la normativa comunitària europea fixava un horitzó per al 2020 del 65% d’envasos reciclats i del 70% per al 2030. En el cas dels envasos de plàstic aquest objectiu queda fixat en el 50% i el 55%. D’aquesta manera, i tenint en compte que l’últim informe anual integrat d’Ecoembes deia que es reciclava el 69,7% dels residus dels plàstics, sembla que l’Estat espanyol ja es troba a tocar del mínim exigit per d’aquí a onze anys. Això no obstant, aquesta xifra no concorda amb els resultats anuals de materials reciclats presentats per les administracions de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears: 33,5%, 27% i 30% respectivament, segons les últimes dades disponibles.

El fet que el percentatge presentat per Ecoembes a les administracions representi més del doble respecte als resultats aportats pel sector públic es deu a la metodologia que utilitza l’empresa per fer aquests càlculs. L’any 2015 apareixia per primera vegada a les memòries anuals d’Ecoembes la fórmula que la companyia fa servir per obtenir aquests resultats: divideix el total d’envasos de plàstic venuts a les empreses recicladores pel total d’envasos del mateix tipus declarats com a introduïts al mercat per les companyies envasadores. Ara bé, els dos conceptes tenen lletra petita i resulten impossibles de fiscalitzar de manera acurada. Pel que fa als elements posats en circulació, Ecoembes tan sols comptabilitza els envasos domèstics, i no aquells que tenen una finalitat industrial o els que es fan servir en el circuit comercial –especialment la restauració– però que, malgrat tot, poden acabar al contenidor groc. D’altra banda, la xifra total de residus plàstics reciclats no es limita als materials que acaben al contenidor groc, que és l’única fracció que l’empresa abona als ajuntaments, sinó que també es computen les tones d’envasos de plàstics provinents del contenidor gris (rebuig) que es classifiquen als ecoparcs. Ecoembes comptabilitza com a reciclats aquests materials i paga un import –dada que es desconeix– als operadors de les instal·lacions i a l’administració propietària que en cap cas cobreix el total del cost d’aquest procés.

La xifra d’envasos reciclats aportada per Ecoembes no concorda amb els càlculs de les administracions

Segons dades a les quals hem tingut accés, en l’àmbit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), de les 54.248,60 tones d’envasos que Ecoembes va informar l’AMB que s’havien introduït al mercat, un 39,88% va acabar al circuit de recollida selectiva. Si s’hi suma el que arriba del circuit de rebuig, s’arriba al 70,20% de reciclatge brut, que té en compte el que se separa del contenidor gris. La xifra contrasta amb la caracterització dels residus duta a terme per l’AMB, que calcula que el reciclatge brut només és del 33,06%.

La dada del percentatge de metalls reciclats evidencia les disfuncions del sistema actual. Tant és així que mentre la dada d’Ecoembes referent a l’efectivitat de la recollida selectiva d’aquest material a través del contenidor groc és del 18,33%, la xifra global quan s’hi sumen els materials provinents del contenidor gris s’enfilaria fins a un impossible 131,75%. Així, queda clar que en alguns casos el total d’envasos en circulació declarats pels fabricants o els elements venuts als recicladors no es corresponen amb la realitat.

El fet és que, si bé els comerços del sector de la restauració i derivats haurien de comptar amb un circuit de recollida de residus propi, ja que no són competència d’Ecoembes, aquest no existeix i els seus residus acaben al circuit de recollida municipal igual que els envasos d’ús domèstic. De la mateixa manera, en el procés de recuperació dut a terme als ecoparcs es pot donar el cas que alguns metalls que no són envasos o altres elements acabin sent comptats com a materials reciclats.

Per tot això, les xifres de reciclatge del plàstic de l’AMB, aconseguides a partir d’un estudi propi basat en la separació dels residus en funció del seu origen i material, cauen fins al 33,06%. Tan sols un 18,78% és originari del contenidor groc i un 14,27%, del contenidor gris. La Directa s’ha posat en contacte amb Ecoembes perquè oferís la seva versió però l’empresa ha declinat –per via telemàtica– fer declaracions.


Incògnita en la destinació final

Als envasos, un cop acaben el seu recorregut als ecoparcs, se’ls perd la pista. Mentre que l’empresa que gestiona les instal·lacions adjudica els residus provinents del rebuig a una companyia recicladora, Ecoembes assigna els materials provinents del contenidor groc mitjançant un sistema de subhasta. Fonts de l’AMB assenyalen que el seguiment dels residus que surten de les plantes de tractament és “una assignatura pendent”, ja que en l’actualitat no existeix cap mecanisme que ho reguli. En aquest sentit, els compradors de materials sempre són “gestors autoritzats per l’administració pública i homologats per Ecoembes”, però no se sap el tractament que en poden fer una vegada els residus surten de les instal·lacions públiques.

En el marc de la Unió Europea (UE), aquest seguiment resulta complicat, però les mateixes fonts alerten que encara és més preocupant el fet que en alguns casos els residus provinents dels municipis acabin en països fins i tot de fora de la UE, ja que resulta més barat que no pas reciclar-los. De fet, segons dades de la UN Comtrade –base de dades de les Nacions Unides en matèria de comerç–, l’any 2016 l’Estat espanyol va exportar 318.926 tones de residus a països com la Xina, Malàisia, l’Índia o Turquia.

El volum de plàstic reciclat es tergiversa incloent al còmput el material provinent de la indústria i la restauració

A principis de 2018, el gran país asiàtic va prohibir la importació de residus europeus al país. Al mateix temps que instava les autoritats comunitàries a millorar el sistema de reciclatge, generava un problema a Occident, que veia com es tancaven les portes del principal receptor de residus del món. Des d’aleshores, la destinació dels residus s’ha diversificat i han aparegut nous punts de referència a escala mundial. En el cas espanyol, l’any 2011 es va detectar l’enviament de 60 tones de residus des del port de València fins al port brasiler d’Itajaí. Recentment Malàisia també ha anunciat que retornaria tots els contenidors de residus exportats, un conflicte que es va obrir el novembre de 2018 amb l’arribada de cinc contenidors d’origen espanyol –també provinents del port de València– amb materials contaminants.


Un reciclatge monopolístic

A diferència de països com Alemanya, on el sistema de gestió de residus és el d’envàs retornable i existeixen fins a divuit empreses que competeixen per la gestió del sector, a l’Estat espanyol només hi actua Ecoembes. En el moment de l’aprovació de la llei de 1997, segons explica Gonzalo Escribano, director del Programa d’Energia i Canvi Climàtic del Reial Institut Elcano, les empreses plàstiques espanyoles van considerar que resultaria més barat que existís un únic operador que es fes càrrec d’aquesta diligència marcada pel text legal. En l’actualitat, més de 12.300 empreses formen part de la indústria envasadora i hi destaquen grans societats com Coca-Cola, Mercadona, Danone, Carrefour, Nestlé o el grup P&G, entre molts altres. Tot
i que el 2010 la Comissió Nacional espanyola dels Mercats i de la Competència (CNMC) –aleshores Comissió Nacional de la Competència– va obrir una investigació a Ecoembes per un suposat “abús de posició dominant”, el cas es va acabar arxivant, segons confirmen fonts de la CNMC.

Les administracions, per la seva banda, en els últims anys han fet alguns moviments per tal de millorar punts dèbils del sistema. Encara que el punt 2.4 del Reial decret 252/2006, de 3 de març, fixa que “l’òrgan competent de la comunitat autònoma” elaborarà una base de dades sobre envasos i residus d’envasos que permeti conèixer “la magnitud, característiques i evolució dels fluxos d’envasos” i garantirà el compliment dels objectius fixats, el text no està suficientment articulat i manté buits en el seu desenvolupament.

Una part de la brossa reciclada s’ha exportat els últims anys al Brasil o a diversos països del sud-est d’Àsia

El Govern Balear ha aprovat una llei de residus que busca complir de manera real els objectius europeus per al 2020. Sebastià Sansó, director general d’Educació Ambiental, Qualitat Ambiental i Residus de la Conselleria de Medi Ambient balear, explica que si no s’assoleixen els objectius, l’executiu durà terme “un estudi d’implantació i una prova pilot per posar un sistema de dipòsit devolució i retorn d’envasos a les Illes Balears”. Sansó reconeix que durant les negociacions han existit pressions del sector però que la mesura ha aconseguit trobar consensos entre productors, supermercats i grups ecologistes. El responsable del Govern Balear comenta que la mesura implicarà una “obligació perquè els productors diguin a través d’Ecoembes els envasos que posen al mercat a les Illes Balears”. Sansó recorda que ara mateix només es comunica la xifra total de l’Estat espanyol i que el resultat “no quadra”.

Pel que fa al País Valencià, qui va ser secretari de Medi Ambient en la passada legislatura, Julià Álvaro, va ser destituït per discrepàncies amb la consellera d’Agricultura i Medi Ambient, Elena Cebrián, després de pressions per no implementar el sistema d’envàs retornable –en les quals van participar grups com Mercadona– i que van generar una gran crisi interna en el si del govern del Botànic format pel PSPV-PSOE, Compromís i Podem.

L’Agència de Residus de Catalunya, organisme competent en la matèria de la Generalitat de Catalunya, també s’ha mostrat “bel·ligerant” amb les experiències del model residu mínim, tal com denuncia Mercè Girona, membre del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) i de la Plataforma Residu Zero. L’activista lamenta que no s’apliqui el sistema després dels bons resultats obtinguts a les proves pilot i remarca que les administracions autonòmiques haurien d’haver estat “més valentes” transposant directament la directiva europea quan encara no existia un marc legal estatal que regulés el sector.


Guerra bruta

Les crítiques a la recollida selectiva a l’Estat espanyol han estat una de les qüestions que Ecoembes ha combatut amb més contundència. La seva oposició al sistema d’envasos retornables, que l’organització considera en el seu blog Planeta Recicla que “només serveix per recuperar els envasos d’aigua, begudes refrescants i cerveses” i “que genera costos de fins a 23.000 euros per a les botigues i establiments i sobrecostos per al ciutadà”, ha desencadenat capítols polèmics en els darrers anys.

L’any 2013 el setmanari El Triangle publicava una llista de 169 investigacions dutes a terme per l’empresa de detectius Método 3, societat que va fer-se coneguda arran de l’esclat del cas Pujol. Entre les persones i col·lectius espiats apareixia l’ONG Retorna, plataforma que promou la implantació del sistema de dipòsit, devolució i retorn i que és contrària als postulats d’Ecoembes.

En la mateixa línia, l’ambientòleg Alberto Vizcaíno explicava al seu blog Productor de Sostenibilidad com les seves publicacions, que formulaven algunes “preguntes molestes” a Ecoembes, havien passat d’ocupar els primers llocs a l’hora de fer una cerca a Google a ser difícils de trobar. L’explicació arribava després de descobrir que continguts de la seva pàgina estaven enllaçats a pàgines fraudulentes, de manera que el cercador considerava inadequat el contingut de l’entrada en qüestió. Aquesta pràctica és el que es coneix com a Black Hat SEO i xoca frontalment amb les polítiques d’ús del gegant tecnològic.

Article publicat al número 479 publicación número 479 de la Directa

Articles relacionats