Executive Outcomes, DynCorp, Aegis Defense Services, Titan Corporation, Triple Canopy, Defion International, GS4 o Military Professional Resources són algunes entre els centenars d’empreses de seguretat privades que ofereixen serveis militars a diversos països del món. Generen un volum de negoci de 100.000 milions de dòlars anuals i proliferen exponencialment a mesura que avancen els processos de paramilitarisme o d’externalització d’unes guerres que històricament duien a terme forces regulars. El personal pot estar format per exmembres de cossos de policia, d’exèrcits, de guerrilles o de grups de narcotraficants. Milers de persones de múltiples nacionalitats són reciclades i contractades per empreses que aprofiten els seus coneixements per traslladar-les a zones de combat o per fer tasques de seguretat a indrets en conflicte.
Les empreses que ofereixen serveis militars tenen un volum de negoci de 100.000 milions de dòlars anuals
Els darrers vint anys, els seus escamots i serveis han participat de la protecció de mines de diamants a Sierra Leone i la República Centreafricana o d’atacs i operacions de contraguerrilla a Angola, El Salvador, l’Índia o Colòmbia. També els podem trobar en controls fronterers al Pacífic, en la vigilància i la repressió contra les comunitats indígenes que lluiten contra l’oleoducte Dakota Pipe Line als Estats Units, en la vigilància d’assentaments i checkpoints a Cisjordània, en la infanteria islamista combatent amb Turquia contra el poble kurd del nord de Síria o en les matances de civils des de vehicles paramilitars estatunidencs a l’Afganistan.
Segons l’informe de l’Institut Internacional per a l’Acció No-violenta (Novact) de 2018, La força invisible, aquestes persones també “donen suport i inclús substitueixen els soldats en conflictes armats, ocupacions militars prolongades o de manteniment de la pau, seguretat marítima, estabilització i processos de reconstrucció postconflicte i crisis d’emergència. Les seves funcions també inclouen l’interrogatori
a detingudes, la protecció d’infraestructures militars, les tasques d’intel·ligència, l’entrenament d’altres cossos de seguretat, el control de checkpoints i fronteres o la participació en operacions de combat”.
Els EUA, país d’externalització de la guerra
Aquesta privatització de la pràctica militar ha generat acadèmies i agències de formació a Dinamarca o els estats israelià i francès. Part d’aquest engranatge transnacional es retrata al documental The Lab, on s’al·ludeix a la formació militar que exagents del Mossad israelià imparteixen a la policia especial del Brasil que intervé a les faveles. Un dels motius seria la similitud de l’arquitectura i la morfologia dels camps de refugiades de Nablus i els carrers estrets i altament concentrats de Rio de Janeiro.
Durant l’any 2008 es van arribar a sumar 190.000 contractistes emplaçats a l’Iraq ocupat
D’altra banda, el sorgiment d’exèrcits privats troba el seu màxim exponent en països com Rússia o els Estats Units i en empreses com la famosa Blackwater, denunciada per matances a la guerra de l’Iraq. Va ser durant les invasions de l’Afganistan i l’Iraq, on es calculava que participaven més de 400 d’aquestes companyies, quan l’ús de mercenaris estatunidencs es va desplegar amb més força. Es va arribar a les 190.000 persones emplaçades a l’Iraq durant l’any 2008.
Progressivament, les administracions de Reagan, Bush pare i Clinton havien anat augmentant les externalitzacions cap a aquestes societats, que ofereixen serveis logístics de provisions per a les tropes, telecomunicacions, enllaç, vigilància, tasques de xòfer i guardaespatlles, seguretat d’instal·lacions, intel·ligència, desminat, pilotatge de drons i helicòpters de combat, entrenament i operacions encobertes. Els salaris elevats, l’armament punter i la llibertat de moviment són, sovint, els al·licients amb què captar tant exmembres d’exèrcits com soldats d’elit. Segons Felipe Daza, investigador de Novact, “des de la invasió de l’Iraq, el perfil de soldat privat ha passat de ser un home, blanc, nord-americà, nòrdic o de l’est d’Europa amb àmplia experiència militar, a un perfil de segona onada format per exsoldats que provenen de Colòmbia, el Pakistan, Nigèria o Llatinoamèrica. També cal destacar la incorporació de dones que ocupen tasques d’intel·ligència, tecnologia o seguretat nacional”.
Des de l’Iraq i l’Estat espanyol fins a Colòmbia
La invasió de l’Iraq va suposar un autèntic camp de proves i aventures per a múltiples contractistes. Segons va publicar La Gaceta de los Negocios i va assegurar el president de l’Associació Espanyola d’Escortes (ASES), Vicente de la Cruz, l’empresa Blackwater va ocupar membres del cos de paracaigudistes i de la Legió de l’exèrcit espanyol que haurien demanat una excedència temporal per treballar amb aquesta empresa des del 2002 fins al 2004. En total, 24 soldats i un nombre indeterminat de membres del Grup Especial d’Operacions (GEO) de la Policia Nacional espanyola van rebre uns salaris que rondaven els 600 euros diaris.
Pàgines web amb seu social i física a Bogotà com Mifuturoglobal.com o IGSolutions mostren públicament les seves ofertes i requisits per enviar exmilitars de Colòmbia a l’Iraq i l’Afganistan
Pàgines web amb seu social i física a Bogotà com Mifuturoglobal.com o IGSolutions mostren públicament les seves ofertes i requisits per enviar exmilitars de Colòmbia a l’Iraq i l’Afganistan, amb avisos de vacants de personal mèdic, paramèdic i de traducció “amb disponibilitat per viatjar”. “Un cop soldats, soldats per a tota la vida”, proclama el full d’inscripció. El diari El Tiempo de Bogotà ja va destapar l’any 2006 que setze exoficials de l’exèrcit i de la policia van viatjar a l’Iraq per protegir infraestructures petrolieres i fer tasques d’escorta a missions diplomàtiques i funcionarials o a caravanes que transportaven armament i material militar. Segons revelava el mateix mitjà, els contractes eren d’un any, recollien salaris que oscil·laven entre els 2.000 i els 7.000 dòlars mensuals i incloïen vacances i assegurances de vida.
Desregulació i ambigüitat
Aquest personal militar, estigui contractat per l’administració pública, per empreses privades o per multinacionals extractives que operen en territoris dels pobles originaris, està sotmès a un control menys reglat que les tropes regulars. La situació és aquesta, malgrat que existeixen legislacions internacionals com l’article 2 de la Convenció de Nacions Unides de 1998 contra el reclutament, ús, finançament i entrenament de mercenaris. El problema rau en la definició d’aquest terme, que no s’aplica al personal d’aquestes agències de seguretat i queda subjecte de manera imprecisa a tractats com les Convencions de Ginebra, on ni se’ls prohibeix la participació ni reben l’estatus de combatent. S’opera, així, en una mena de buit legal: “Els estats exportadors d’aquests serveis no els volen regular. Tot porta a una autoregulació sota documents i tractats que tan sols parlen de recomanacions i certificacions. Cal una regulació internacional específica, ja que és un fenomen transnacional i requereix un mecanisme internacional”, apunta Daza.
Alhora, la mort d’aquest personal no engreixa les xifres de baixes oficials i passa desapercebuda per l’opinió pública. Tan sols iniciatives privades com el web ICasualities es van dedicar a recopilar informació de les més de mil morts de contractistes durant la invasió de l’Iraq. En un grau menor, l’expressió d’aquest fenomen a l’Estat espanyol també s’evidencia amb el sorgiment d’empreses de desallotjaments extrajudicials com Desokupa, que han suposat una segona oportunitat laboral per a una galàxia d’individus provinents de l’exèrcit o de cossos paramilitars i forces de seguretat d’arreu del món.
