Anul·lació de drets i augment del patiment humà. Així resumeixen expertes i entitats especialitzades en dret d’asil i migració les conseqüències que tindrà el nou Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA) acordat pel Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu el darrer mes de desembre. Aquestes veus apunten que, lluny de reforçar els sistemes d’acollida i protecció internacional dels estats membres, es traduirà en un increment dels sistemes de seguretat i control a les fronteres i en dinàmiques de retorn ràpid de les persones sol·licitants d’asil rebutjades en processos exprés.
Com a peça clau, l’acord normalitzarà una tendència ja global: l’externalització de fronteres. Tal com el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha fet darrerament a Mauritània, els estats europeus tendiran a finançar, ara legitimats pel PEMA, la implementació a països del Sud Global de sistemes que impedeixin que les persones que es desplacen arribin fins a Europa.
Protegir negocis i no a persones
“Europa ha ratificat un pacte, que porta cuinant-se des de 2005, amb una estratègia clara darrere: convertir les fronteres –com ja han sigut sempre les guerres– en un negoci lucratiu per a les corporacions i per als estats”, assegura Vivi Alfonsín, escriptora i activista pels drets de les persones migrades. Als pressupostos queda reflectit: Aquest 2024, la UE destinarà 500 milions d’euros més a protegir fronteres que a protegir o acompanyar les persones migrants i refugiades. Mentre que els comptes comunitaris preveuen destinar 2.200 milions d’euros a la gestió i seguretat de les fronteres, només 1.700 milions sufragaran les “despeses relacionades amb la migració”, segons pregona la pàgina web de la Comissió Europea, que afegeix que aquest suport s’haurà de fer “en consonància amb els nostres valors i prioritats”.
D’aquests 2.200 milions destinats a la protecció de punts fronterers, 859 nodriran directament a l’Agència Europea de Guàrdia de Fronteres i Costes, més coneguda com a Frontex. Un cos que, segons el darrer informe “Qui vigila al vigilant”, promogut pel Centre Delàs i Irídia, gasta fins a 46 vegades més en operatius de devolució de persones que en garantir els drets fonamentals. En la mateixa dinàmica monetitzadora, el PEMA fixa un “mecanisme de solidaritat” que consisteix a oferir la possibilitat als estats membres de la UE de fer aportacions econòmiques per deslliurar-se de la responsabilitat d’acollir persones migrades. “Els Estats podran dir que no tenen espai. Els que no vulguin acollir i puguin pagar, mai més acolliran persones”, assegura Alfonsín, membre del Moviment Regularització Ja.
El pacte fixa un “mecanisme de solidaritat” consistent en oferir als estats membres la possibilitat de fer aportacions per deslliurar-se d’acollir migrades
En un principi els estats hauran de pagar 20.000 euros per cada persona que no vulguin acollir, però els detalls de l’acord encara s’han de tancar. En tot cas, aquests recursos aniran a parar a aquest “mecanisme de solidaritat” que vetllarà per “reubicar o patrocinar el retorn”. És necessari entendre que el concepte de solidaritat no s’utilitza aquí cap a les persones migrades i refugiades; segons el PEMA, qui ha de ser subjecte d’aquest mecanisme de solidaritat, són els països de la Unió Europea amb “més pressió” migratòria, és a dir, els que reben més primeres arribades, com ara Grècia o l’Estat espanyol, a causa de la seva posició geogràfica.
Un dels objectius declarats del PEMA és rebaixar la “pressió” que viuen aquests països –sense fer esmentar en cap moment de la pressió que viuen les persones que es veuen obligades a desplaçar-se dels seus territoris per diferents motius–, i la manera d’aconseguir-ho implica que les persones migrades no arribin a les seves fronteres utilitzant tercers països.
L’externalització de les fronteres
Blanca Garcés, investigadora de l’àrea de migracions del Centre d’Afers Internacionals de Barcelona (CIDOB) assegura que el PEMA “limita l’accés a la protecció internacional aprofundint l’externalització del control migratori amb la cooperació de tercers països”, amb l’objectiu d’impedir que les persones surtin dels seus països o vagin més enllà dels països de trànsit. Per a aquelles que arribin a les fronteres europees, el que pretén el PEMA és “crear centres de detenció, uns espais que, tot i haver travessat la frontera, es considerin fora del territori nacional; per tant, espais on la llei no s’aplica i on els estàndard legals es redueixen”, detalla Garcés. Segons l’acord, en aquests centres es duran a terme processos de selecció exprés per –suposadament– destriar entre les persones que poden sol·licitar asil i les que no i, des d’aquests mateixos espais, es programaran les deportacions.
“El pacte representa un pas més en aquesta política de frontera que podem descriure com a necropolítica. Més control vol dir més morts perquè aquelles rutes que queden com a possibles acostumen a ser les més perilloses i d’aquí l’augment de mortaldat en frontera en els últims anys”, continua la investigadora del CIDOB. Segons l’informe “Monitoreig del Dret a la Vida” de l’organització Caminant Fronteres, 6.618 persones van perdre la vida mentre intentaven accedir al territori espanyol durant l’any 2023. És una mitjana de divuit persones al dia, el registre mitjà més alt del qual hi ha constància. D’aquestes defuncions, 363 eren de dones i 384 de persones en edat infantil. La gran majoria, 6.007, van morir en la ruta marítima que les duia cap a les illes Canàries.
Aquestes persones mortes eren de disset orígens diferents, la majoria de països africans com el Camerun, Gàmbia o Mali, però també de punts del continent asiàtic com Bangladesh, el Iemen o Palestina; dades que, segons l’informe, emfasitzen el racisme estructural que travessa les polítiques de migració i asil. “Són xifres esfereïdores: En conjunt, les morts a la frontera són majors que les morts a la guerra d’Ucraïna, i d’això no en parlem”, assegura Garcés. La indiferència que tant els governs com els mitjans de comunicació han construït entorn d’aquestes morts “no seria possible si no existís aquesta mirada colonial no només en la mentalitat dels estats sinó també en la ment de tota la ciutadania”, reflexiona Vivi Alfonsín.
“El pacte busca convèncer als potencials votants europeus de què la frontera està sota control. I més que una política plausible es tracta només d’un missatge perquè se segueix sostenint sobre grans contradiccions com que estem en mans dels tercers països en els quals s’externalitzen les fronteres, o com el fet que les ‘illes-gàbia’ com Canàries o Lesbos no estan disposades a convertir-se en espais de gestió de la migració europea”, sentencia Blanca Garcés.
El lema “Vies legals i segures” per migrar, que fa anys ha passat de ser una demanda dels col·lectius de persones migrants, refugiades i defensores de drets humans a ser una promesa de governs progressistes com el de l’Estat espanyol, és més que mai una proclama buida. Lluny de “vies segures”, aquest nou pacte comunitari europeu promet “nous controls externs obligatoris”, “procediments de retorn ràpids”, “lluita contra la migració irregular”, “suport a la sortida voluntària”, “contribucions equitatives” (pagar per no acollir) i un llarg etcètera de mesures que asseguren un camí ple de violències i vulneracions de drets humans per a les que busquen exercir el seu dret a la lliure mobilitat.
