L’anarquia és una filosofia política que, a grans trets, es caracteritza per oposar-se a qualsevol classe d’autoritat i estat, es tracta d’una ideologia revolucionaria que critica la dominació i defensa l’autogestió. El seu naixement es pot situar a la segona meitat del segle XIX, si bé anteriorment ja havia començat a desenvolupar-se com a moviment intel·lectual. Ha sigut molt influent en alguns moments de la història; quasi sempre injuriat o temut per les elits, amb molts moments de repressió i clandestinitat. L’anarquisme és un corrent amb profundes arrels al País Valencià, una de les zones de l’Estat espanyol on més va arrelar, sobretot, a València i Alcoi. En altres localitats, com Alacant (l’Alacantí), Elx (el Baix Vinalopó), Monòver, Elda (el Vinalopó Mitjà) o Cocentaina (el Comtat), també van sorgir grups anarquistes.
Concretament, als territoris valencians els postulats anarquistes comencen a adoptar-se a partir de finals del segle XIX, moment de crisi econòmica, amb un atur superior al 20% a les principals indústries i una situació crítica entre els jornalers del camp; així com d’una gran repressió contra les societats obreres. Açò fomentà les circumstàncies perfectes per a una activa organització associativa.
Només l’any 1910, al conjunt de l’Estat Espanyol, es comptabilitzen 246 vagues obreres
Per a l’anarquisme economicista i de lluita obrera que protagonitzava aquesta època, el sindicat és l’òrgan i la vaga és el mitjà de transformació social. De fet, només l’any 1910, al conjunt de l’Estat Espanyol, es comptabilitzen 246 vagues obreres. Així, el 19 de novembre de 1910, va ser constituït el Primer Comité Central de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que l’agost de 1911 va celebrar el seu primer congrés, comptant ja amb 27.000 afiliats.
El que aporta de novetat la CNT és que aglutina els diferents sindicats existents fins al moment –que abans eren sindicats de gremi. Aquest nou model sindical és el que s’anomena sindicat únic, que reuneix tots els treballadors d’un mateix ofici d’una localitat.
El funcionament de la CNT es basa en les assemblees, on són els mateixos treballadors els encarregats de la presa de decisions –encara que es poden triar representants–, l’horitzontalitat i el federalisme. Amb una organització basada en federacions locals, regionals i nacionals d’ofici, entre les seues reivindicacions inicials estaven l’abolició del treball a preu fet, la jornada laboral de huit hores, el salari mínim, el reconeixement del treball femení i l’abolició dels lloguers abusius.
Lluita per l’educació
A banda de les lluites laborals, l’altra gran lluita del moviment anarquista era la lluita per l’educació. Aquesta es feia a través dels ateneus, de les publicacions escrites i de grups femenins com ara Cultura i Acció al barri de Natzaret. Els ateneus eren llocs on es llegia –o qui sabia llegir ho feia en veu alta per a la resta–, es debatia de política, s’estudiava esperanto, es feien recitals de poesia i exposicions, es representaven obres de teatre, s’organitzaven excursions, etc.
Pel que fa a les publicacions, trobem llibres, fanzines, revistes, diaris… Alguns exemples són la revista Generación Consciente, que més tard s’anomenà Revista Estudios, publicada en Alcoi a partir de 1923 i especialitzada en sexualitat i salut; Tierra y libertad, Tiempos Nuevos, Nosotros, Mujeres Libres, el periòdic Solidaridad Obrera, fundat a València en 1919 i que en la Guerra Civil espanyola canvià el nom a Fragua Social; o la revista Libre Studio.
Els objectius de la lluita contra la ignorància eren l’alfabetització de la classe treballadora i l’aprenentatge d’oficis de forma gratuïta
Els objectius de la lluita contra la ignorància eren l’alfabetització de la classe treballadora i l’aprenentatge d’oficis de forma totalment gratuïta, per poder emancipar-se de patrons i estat i gestionar les seues pròpies vides i treballs.
Entre 1923 i 1930, amb la dictadura de Primo de Rivera, la CNT és clausurada i passa a la clandestinitat. La censura i la repressió que van patir fou duríssima, amb centenars de militants detinguts o exiliats. Es calcula que va haver-hi uns 9.000 presos polítics i socials obreristes, la majoria anarquistes.
Però, en 1927, encara en plena dictadura, es constitueix la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a València, que unia col·lectius anarquistes de Portugal i l’Estat espanyol, aglutinant agrupacions naturistes, vegetarianes o altres. La FAI no estava supeditada a la CNT, ni es va crear amb la idea d’influir o radicalitzar aquesta. El seu objectiu era propagar els ideals anarquistes revolucionaris entre la classe obrera.
El que mostren els diferents grups que formaven la FAI és que, a diferència d’altres lluites obreres, l’anarquisme donava cabuda a una gran diversitat de lluites socials, com el naturisme, el vegetarianisme, el nudisme, l’amor lliure, l’emancipació de les dones o la lluita contra l’alcoholisme.
El que mostren els diferents grups que formaven la FAI és que, a diferència d’altres lluites obreres, l’anarquisme donava cabuda a una gran diversitat de lluites socials
Quan el 14 d’abril de 1931 es proclama la Segona República, la CNT publica un manifest en què diu: “No som entusiastes d’una república burgesa, però no consentirem una nova dictadura”. És a dir, en un període de reorganització i conscient de la delicada situació, la CNT optava per deixar de banda els postulats maximalistes. Així, van lluitar en favor de la República, partint del suposat que el canvi de règim implicaria una revisió de les estructures monàrquiques i la renovació del sistema econòmic.
El que s’oferia al govern era cordialitat i, alhora, es feien una sèrie de reivindicacions que, si bé en alguns casos coincidien amb les promeses electorals, no totes es van assolir. Demanaven drets com la llibertat sindical, el desarmament dels cossos repressors, l’expropiació dels bens de l’església, responsabilitats per la repressió, jornada laboral de sis hores, expropiació dels grans latifundis o un augment del salari mínim. El cert és que la Segona República no fou sempre una època amable per a l’anarquisme. Va haver-hi repressió governamental i censura i, de fet, es clausuraren alguns sindicats de la CNT a diverses localitats.
En defensa de la República
A principi de juliol de 1936, la CNT va ser la primera a parlar de la possibilitat que es donara un colp d’estat. Des del govern no es creia en aquesta possibilitat, per això CNT i UGT convocaren una vaga conjunta amb caràcter indefinit a la ciutat de València, amb l’objectiu de buscar una resposta per part del govern per combatre la insurrecció.
El comité de vaga estava format per representants dels dos sindicats i el seu paper era ocupar-se de l’abastiment, de garantir serveis mínims i d’informar a la població. Decidiren crear unes milícies valencianes, encarregades de bloquejar les entrades i eixides dels quarters militars i de controlar els seus voltants. Per tant, optaren per no escoltar les disposicions governamentals i crearen de facto un poder alternatiu per controlar la inestable situació.
Constituïren un Comité Executiu Popular per coordinar la defensa de la República, és a dir, un poder valencià alternatiu creat per a sufocar la rebel·lió, però també per a refermar la revolució, format per les forces antifeixistes, que aglutinaven socialistes, el Partit Comunista (PC), UGT, CNT i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).
Constituïren un Comité Executiu Popular per coordinar la defensa de la República, és a dir, un poder valencià alternatiu creat per a sufocar la rebel·lió, però també per a refermar la revolució
El moviment obrer, arran de la vaga i de la creació del Comité Executiu Popular, va irrompre amb força i constituí juntes que anaren aconseguint el control de la rereguarda. Es crearen comités i juntes a les fàbriques, oficines, comerços…, en molts pobles i comarques d’arreu del País Valencià. L’objectiu de la CNT era revolucionar la societat a partir de comités locals i regionals alternatius al poder republicà.
El 21 de juliol, amb la guerra ja en marxa, arriba a València una junta delegada, enviada pel govern, disposada a posar fi al Comité Executiu Popular i la vaga. Només el PC i Esquerra Republicana van recolzar aquesta junta i abandonaren el Comité. La resta es negaren a dissoldre’s i, d’aquesta manera, el Comité Executiu Popular va guanyar el control polític i econòmic. El dia 1 d’agost, davant la revolta iniciada en alguns quarters, el Comité va assaltar les casernes i va detenir els oficials sospitosos. El 3 d’agost, una vegada controlada la situació a les casernes, s’anuncià la fi de la vaga.
L’opinió pública, en veure que el govern s’havia equivocat en defensar la idea de la fidelitat dels militars a la República, va considerar que aquest quedava desacreditat i es confirmà, d’aquesta manera, la via de la revolució al País Valencià, donant suport al Comité Executiu Popular.
La conseqüència immediata fou que, el dia 5 d’agost, la junta delegada del govern reconeixia l’autoritat del Comité, i aquest quedava autoritzat a dirigir autònomament la política de la rereguarda valenciana. El seu objectiu era la revolució i la normalització econòmica i militar de la rereguarda, amb total independència del govern.
Col·lectivitzar l’economia
Una de les característiques d’aquesta revolució són les col·lectivitzacions. Es procedeix a fer confiscacions obreres, per una banda, de fàbriques i serveis públics i, per altra, de terres. Aquesta gestió obrera trencava amb els esquemes econòmics anteriors i soscavava els fonaments capitalistes. El govern central, però, era contrari a les col·lectivitzacions i intentà parar-les a través de diversos decrets. Tanmateix, com el Comité Executiu Popular s’havia erigit un organisme autònom independent de Madrid, quedaren en paper mullat.
Per regular l’economia col·lectivitzada es creà el Consell d’Economia Valenciana, amb majoria anarquista, amb l’objectiu de programar una nova economia col·lectivista. Per tant, al País Valencià, durant l’estiu del 1936, s’assoleix la revolució social. Es crea un nou marc de relacions laborals, polítiques i socials encapçalades per la classe obrera que transforma radicalment les estructures de la societat. A localitats com Pedralba (els Serrans) o Almassora (la Plana Alta), de fet, s’arriben a abolir els diners.
El suport popular a la revolució fou molt ampli, si es té en compte el nombre d’afiliats de la CNT en aquest període. Mentre que en setembre de 1936 comptava amb 41.347 afiliats, només un any després, eren 162.063
El suport popular a la revolució fou molt ampli, si es té en compte el nombre d’afiliats de la CNT en aquest període. Mentre que en setembre de 1936 comptava amb 41.347 afiliats, només un any després, eren 162.063. Es constata un fort increment inicial, impulsat per la revolució, que s’estabilitza a partir de 1937. Foren molts els llauradors que s’afiliaren a partir de les col·lectivitzacions, sobretot llauradors sense terra.
A partir de setembre de 1936 la situació comença a canviar. El 7 de setembre, Largo Caballero, de la UGT, es converteix en el nou president del govern format per socialistes, ugetistes, republicans i comunistes. A València, el nomenament de Largo Caballero fou ben rebut per l’opinió pública i els dirigents del Comité Executiu Popular, però no per les bases anarquistes. Els socialistes que integraven el Comité comencen a moderar la seua posició.
Així, a partir de 1937, a València triomfa la centralització estatal i els postulats republicans-comunistes, i els sindicats passen a exercir un paper secundari en la governabilitat de les institucions valencianes.
Els anarquistes comencen a plantejar-se la possibilitat d’entrar al govern, la qual cosa comportava el sacrifici momentani de la revolució i el col·lectivisme
Per tant, tal com conclouen molts historiadors, els anarquistes no van estar capaços de fer la revolució pel seu compte, ni d’aconseguir la plena col·laboració de la UGT. Havien intentat fer una València políticament i econòmicament independent, i durant un temps així va ser, a través del Comité. Tanmateix, al final van fracassar. I és a partir d’ací quan comença certa col·laboració amb l’Estat, fet que provocà confusió en les files anarquistes, especialment entre els sindicats agrícoles, que consideraren que podia significar la fi de la col·lectivització de terres.
En aquest context, els anarquistes comencen a plantejar-se la possibilitat d’entrar al govern. Aquesta participació comportava el sacrifici momentani de la revolució i el col·lectivisme, a canvi de cert poder executiu per a la CNT en alguns sectors clau. Açò no seria comprés ni compartit per grans sectors de l’anarquisme valencià.
L’entrada de la CNT al govern
El 4 de novembre, la CNT entra al govern amb quatre ministres: Frederica Montseny, ministra de Sanitat; Joan Peiró, ministre de Treball; Juan López, ministre de Comerç; i Juan Garcia Oliver, ministre d’Interior. El 7 de novembre, el govern s’instal·la a València.
La conseqüència immediata és l’aniquilació del Comité Executiu Popular, que desapareix en gener de 1937. L’Estat recuperà així les parcel·les de poder que havia perdut. Només alguns sectors de la CNT, la FAI i Joventuts Llibertàries valencianes es van mostrar contraris a aquesta decisió. Aquest canvi polític comportà la instauració d’un règim petitburgés i no revolucionari, que acabà definitivament amb les col·lectivitzacions i implicà una estabilització i detenció de la revolució. Es revitalitzà la política republicana respecte a la rereguarda valenciana i guanyaren pes les tesis de les classes mitjanes i del Partit Comunista.
A València, la CNT no va desaparéixer durant els quaranta anys de dictadura. Des del final de la Guerra Civil i fins meitat de la dècada dels anys quaranta és el que s’ha considerat l’època heroica de la clandestinitat. És el temps, també, de major èxode cap a l’exili –en el cas anarquista, principalment, cap a Mèxic, Veneçuela o Argentina, des d’on es reorganitzaren. Un altre destí freqüent van ser els camps de concentració francesos i espanyols, per exemple, el camp de concentració d’Albatera en Alacant.
Resistència anarquista durant el franquisme
València va ser un dels epicentres de la resistència anarquista i des de la clandestinitat es formaren diversos comités. El primer, creat a València l’agost de 1939, tenia com a objectiu amagar de la policia companys i detinguts. També a València, en els anys quaranta, es va constituir un Comité Regional dedicat a donar suport logístic als presos. Altres activitats freqüents en aquests primers anys de franquisme eren la reorganització dels sindicats, l’agitació i la propaganda.
En juny de 1940, la militància valenciana va patir la detenció de 32 membres, tres dels quals foren executats. Així i tot, la reorganització continuà, i en 1945, la Regional de Llevant era la que tenia major nombre d’afiliats.
Durant els últims anys de la dècada dels cinquanta, l’anarquisme es troba en un punt mort. Són anys de lluita armada i, fins i tot, d’intents fallits d’assassinar al dictador, així com de guerrillers anarquistes
Durant els últims anys de la dècada dels cinquanta, l’anarquisme es troba en un punt mort. Són anys de lluita armada i, fins i tot, d’intents fallits d’assassinar al dictador, així com de guerrillers anarquistes a les muntanyes de les zones de Castelló i València. Però, principalment, s’entra en una dècada de decadència del moviment anarquista, per la repressió, per les dificultats per a comunicar-se entre els membres de les assemblees –molt d’ells a la presó— i per la falta d’ajuda exterior.
Els seixanta són anys de sorgiment d’una nova generació anarquista, sobretot, vinculada a les reorganitzades Joventuts Llibertàries, que es convertiren en el motor de la lluita i resistència contra la dictadura. És el moment, també, dels grups sorgits del món estudiantil, influenciats, en part, pel maig del 68. Trobem també al País Valencià, entre 1966 i 1968, el grup Primer de Maig, encarregat de portar clandestinament materials prohibits de l’estranger.
En 1967, s’intenta celebrar l’1 de maig per primera vegada des de la guerra, amb una manifestació en la qual participen obrers i estudiants. La policia va intervenir amb armes i convertí la manifestació en una batalla campal pels carrers de la ciutat de València.
Finalment, en els anys de declivi de la dictadura feixista les assemblees clandestines comencen a proliferar. En juny de 1975, se celebraren a la capital valenciana unes jornades sobre autogestió, a les quals acudiren des de cenetistes veterans, alguns vinguts de l’exili, fins a nous militants provinents de diferents grups creats en el tardofranquisme.
Durant els últims anys de la dictadura està molt present la idea de recuperar l’espai que l’anarcosindicalisme havia tingut entre les cultures d’esquerra abans del franquisme
Alguns d’aquests nous grups eren grups autònoms, que rebutjaven la direcció dels partits i dels sindicats, als quals veien com a institucions burocratitzades; i proposaven l’acció directa i l’autoorganització dels treballadors, amb les assemblees com a únic lloc de presa de decisions.
En 1972, format per un grup d’estudiants i de treballadors de la metal·lúrgia, naix la Confederació Nacional del Treball-Associació Internacional de Treballadors (CNT-AIT), que estableix relacions amb els exiliats i són considerats els continuadors del seu llegat.
En definitiva, durant els últims anys de la dictadura està molt present la idea de recuperar l’espai que l’anarcosindicalisme havia tingut entre les cultures d’esquerra abans del franquisme, i existia la voluntat de renovar el moviment. L’anarquisme, en aquells moments, no estava desaparegut, però sí molt tocat. És cert que no era la primera vegada que l’anarquisme a l’Estat Espanyol era perseguit, però la violència i la repressió dels anys de la dictadura foren molt perjudicials.
Recuperar l’anarcosindicalisme dels orígens
Amb la mort de Franco, a partir de 1975, els diferents grups llibertaris, els antics i els creats durant la dictadura, comencen a convergir i a reorganitzar-se. Açò ocorre en 1976, en una reunió a Godella, on es forma la Federació Local Valenciana de la CNT. Se celebra també, a València, la primera reunió estatal per a establir contactes entre les diferents regionals que s’estaven creant. La regional valenciana comptava amb 15.000 afiliats –era la tercera en nombre de militants de l’Estat Espanyol.
Després de les eleccions de juny de 1977, arriben els Pactes de la Moncloa, als quals la CNT va fer una crítica ferotge. En 1978, són les primeres eleccions sindicals, amb les quals es tractava d’institucionalitzar les relacions laborals, on la CNT adopta una postura d’abstenció activa.
En 1978, se celebra el Primer de Maig de manera legal per primera vegada des de 1938. A València, la CNT convoca una manifestació en solitari, com a crítica cap a CCOO, UGT i Unió Sindical Obrera, a les quals acusa de convertir la data en un dia festiu en compte d’un dia de lluita.
En aquesta segona meitat dels anys setanta, a banda de la CNT, es reorganitzen al País Valencià altres organitzacions històriques: la FAI, Joventuts Llibertàries i Dones Lliures
En aquesta segona meitat dels anys setanta, a banda de la CNT, es reorganitzen al País Valencià altres organitzacions històriques: la FAI, Joventuts Llibertàries i Dones Lliures. Es van crear també noves organitzacions anarquistes al País Valencià, més enllà del ressorgiment de les històriques, com ara la revista Bicicleta, el Grup Ecologista Llibertari (GEL), nombrosos ateneus i ràdios lliures, etc.
Si en els anys posteriors a la mort del dictador es viu un moment d’eufòria en el moviment anarquista, i també en la resta de moviments antifeixistes, amb optimisme sobre el seu futur, a partir de les eleccions de 1977, s’entra en un moment de resignificació que demana noves respostes organitzatives. S’instaura, des de les elits, la idea del consens, l’oblit de la Guerra i la moderació. Davant açò arriba una frustració de les expectatives i el tancament de possibilitats.
També la legalització i institucionalització dels sindicats introdueix canvis en la pràctica sindical, donant més protagonisme als òrgans de direcció i restringint el pes de les assemblees. De fet, aquest va ser un dels motius dels conflictes interns de la CNT valenciana.
A açò cal sumar altres problemes com la desatenció –quan no criminalització– dels mitjans de comunicació, la repressió estatal, els muntatges policials, la repressió laboral, la marginació del moviment llibertari en les negociacions dels convenis col·lectius i els enfrontaments interns.
Tots aquests factors debilitaren el moviment anarquista, que anà perdent pes en la vida política i social. I així continua en l’actualitat. El gran moment de l’anarquisme valencià, potser, va ser la revolució social de 1936. Però, tot i la importància de conéixer i divulgar la història, també és important no caure en glorificacions i mirar al passat per agafar impuls per millorar el present i el futur.
