La resposta a aquesta pregunta requereix una connexió entre sabers diversificats i col·lectius. Sobre aquesta qüestió, he llegit papers i he preguntat a pescadores, peixateres, biòlogues marines, investigadores de transicions de sistemes alimentaris i especialistes en tecnocolonialisme. El que afecta la mar ens afecta a totes. És trist veure com Barcelona, sent una ciutat de mar, és tan poc conscient de la importància de la pesca. La pescadora Àgueda Victòria em diu que en molts pobles l’assistència a les concentracions en protesta per la normativa de la reducció de la pesca anual ha estat un èxit perquè la gent s’hi sent connectada. A Barcelona érem quatre gats, principalment gent del sector, i algun polític de dretes per veure si en treia alguna cosa.
La mar Mediterrània està ferida, com els seus pobles i barris costaners, com el planeta. No podem caure en el negacionisme científic i del canvi climàtic. Com a prova, el que ha passat amb la dana. Però hi ha una diferència entre la pesca artesanal i la pesca d’arrossegament: la pesca artesanal és més respectuosa amb el fons marí. Però no hem de confondre la pesca d’arrossegament familiar que es practica a l’Estat espanyol amb la d’arrossegament industrial que extractivitza les mars del sud global, la que bombeja els ecosistemes marins al Senegal o Gàmbia.
No hem de confondre la pesca d’arrossegament familiar que es practica a l’Estat espanyol amb la d’arrossegament industrial que extractivitza les mars del sud global, la que bombeja els ecosistemes marins al Senegal o Gàmbia
Hauríem de tenir en compte també les piscifactories, una indústria que va en augment. D’on venen els pinsos que les alimenten? En quines condicions de salut i patiment es troben els animals que s’hi crien i quins problemes de salut poden generar a les persones que els mengen? Laura Recasens, biòloga de l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (Ictamar), afirma que els últims anys s’han aconseguit millores i “s’ha demostrat que hi ha tècniques que permeten millorar l’estat de salut de la mar sense comprometre la viabilitat del sector pesquer”. Es parla d’engrandir els forats de les xarxes o posar portes voladores a les barques, amb sensors que detecten el fons marí. Els pescadors diuen que aquests canvis, finançats per la UE, arriben tard i els generen deutes, però han donat bons resultats.
Anem tard, en tot. Tenim la necessitat de fer una transició, però s’ha de fer també tenint en compte qui surt a la mar per portar-nos el peix sense robar-lo –com fan algunes empreses del nord global– a països on les normatives de pesca són més laxes i els drets laborals, més vulnerabilitzats. No saber que a la Barceloneta hi queden unes quantes famílies que es dediquen transgeneracionalment a pescar és greu. Què passa si desapareixen del tot? El nostre litoral és dominat pel blanc dels grans iots, els megacreuers, els hotels, els gratacels. El ciment arrasa i destrueix la costa i les persones que l’habiten. El mercat del barri està més buit. Recasens explica l’esforç de la cogestió entre pesca i ciència, que la pesca d’arrossegament és la que fa sostenir les llotges, amb les seves barques artesanals. Penso que per fer transicions s’ha de tenir en compte una mirada glocal, sistèmica i, davant de l’emergència també pacient, “habitar aquesta tensió”. Perquè no penso que sigui la solució acabar amb part de la pesca a la Mediterrània si el peix ens arriba igualment a través de formes més violentes cap a altres territoris i qui els habita.
