Just després del referèndum del Brexit i la victòria de Donald Trump als EUA, l’ascens d’una nova generació d’autòcrates semblava inevitable. Tot i això, els més conspicus representants de l’onada populista i ultraconservadora han perdut eleccions, com Trump, o es troben en declivi, com Erdogan a Turquia. Sols un dirigent d’aquesta fornada ha pogut escapar del desgast, i encara brilla amb més vigor: l’hongarès Viktor Orbán.
El diumenge 3 d’abril va obtenir la seva quarta victòria consecutiva, i podria aviat superar l’excancellera Angela Merkel com a líder d’Europa amb més longevitat en el que portem de segle XXI. El seu triomf va ser impressionant, no només perquè va repetir la seva “supermajoria” (més de dos terços d’escons) amb 135 diputats de 199, sinó perquè va augmentar el seu suport en més de vuit punts, fins al 53 %.
En teoria, aquesta havia de ser la contesa més difícil per al primer ministre hongarès, ja que s’enfrontava a una oposició unida. Els sis principals partits opositors van formar una coalició, i les enquestes presagiaven un frec a frec la nit electoral. Al final, la diferència amb la nova plataforma Units per Hongria va ser del 18 %, tan gran que no es pot justificar el resultat amb el fet que les eleccions fossin “lliures, però no justes”, com van assenyalar els observadors de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE).
En els seus dotze anys de govern, Orbán ha aplicat unes polítiques semblants a les d’altres líders de la nova extrema dreta. Emparat en les seves supermajories, que li han permès esmenar la Constitució de forma unilateral, Orbán s’ha dedicat a debilitar totes les institucions independents capaces de limitar el poder de l’executiu, com la judicatura, els mitjans independents o la societat civil.
El control dels mitjans és sobretot important per explicar la seva hegemonia. A més de dominar els mitjans públics, un hòlding afí al líder posseeix el 80 % dels mitjans privats, inclosa la totalitat de la premsa regional. Això ajuda a explicar per què l’oposició només va poder guanyar diumenge a Budapest. Els entorns rurals són el principal feu del moviment polític d’Orbán, Fidesz. En bona part, això és així gràcies a una densa xarxa clientelar teixida pacientment, la cúspide de la qual ocupa la classe d’oligarques vinculats al partit.
Aquesta hegemonia mediàtica permet a Orbán dictar l’agenda, i ho fa basant-se en una concepció de la política com una batalla a mort, sense regles morals. “A Hongria, les campanyes de desinformació no es difonen primordialment per mitjà de les xarxes socials, sinó dels mitjans de comunicació tradicionals. I això és molt perillós”, assevera l’analista hongarès Péter Krekó. És així com aconsegueix que la política hongaresa giri al voltant de qüestions com els drets del col·lectiu LBGTIQ+, un dels seus enemics preferits al costat de les persones migrades, refugiades i –seguint la seva retòrica– els “buròcrates de Brussel·les”.
La manipulació informativa també explica com Orbán va poder transformar la inesperada guerra d’Ucraïna en un actiu a favor seu en lloc d’un llast, com l’oposició havia previst. Li ha calgut un olfacte que no tots els altres autòcrates tenen i una completa falta d’escrúpols. Tant per ideologia com per interès –Rússia proporciona el 85 % del gas i la seva tecnologia nuclear a Hongria–, Orbán s’havia convertit en el darrer lustre al millor aliat de Putin a la UE. Per això, la invasió constituïa un problema. De seguida que esclatava el conflicte, el premier hongarès es va allunyar del Kremlin per instal·lar-se en una calculada ambigüitat, que ell defineix com a “neutralitat”. Alhora que donava suport a les sancions de Brussel·les a Rússia i acollia refugiades ucraïneses, es negava a armar Kíiv, o fins i tot impedia que els carregaments d’armes passessin per territori hongarès.
Però amb aquest viratge no n’hi havia prou per guanyar. A més, va ordir una narrativa que assegurava que l’oposició atlantista pretenia enviar soldats a Ucraïna i arrossegar el país a la guerra. No ha servit de res que el líder opositor, Péter Marki-Zay, no es cansés de repetir que això era una barroera mentida. “Si volem la pau, no es pot votar l’esquerra”, va proclamar reiteradament Orbán en campanya. “Mentre l’oposició parlava d’Europa i democràcia, Orbán oferia seguretat. Usava conceptes més tangibles: pau, seguretat, gas, menjar. Això és el que importa més a la majoria d’hongaresos”, conclou l’historiador Ferenc Laczó.
El perfecte autòcrata no només buida de contingut les institucions democràtiques, sinó que evita els excessos, una violència flagrant, escull bé els bocs expiatoris, sap quins grups socials cal untar amb diners públics i també quins grups opositors pot atraure o bé ha de reprimir i, sobretot, sap llegir l’estat d’ànim de la societat millor que els seus oponents.
