La nit del 28 de maig ens la vam passar sense poder dormir. I no, no fou perquè el xiquet de tres mesos no ens deixara. Va ser pel que ens venia a sobre. Aquella nit i els dies posteriors foren els dies del pesar.
El pesar és un sentiment de tristesa i angoixa, com un dolor sord que arrapa, que el notes enganxat a la gola, a la boca de l’estómac. El pesar no et deixa dormir bé, et lleva la gana, et distrau de la faena, de les converses amb els amics, dels riures del xiquet. El pesar és saber que aquests anys que venen seran durs.
El matí del 29 els missatges de Whatsapp partien des de la pena, des de la perplexitat. Hi ha qui de seguida va escriure missatges d’esperança, de no rendició. A mi em va costar, a ma mare, per exemple, no. Ella em va parlar per recordar-me que era normal patir i que ho fera pensant en el xiquet de bolquers que tenia entre els braços. Ella, que mai no es rendeix, em va recordar que jo vaig nàixer el març del 1993, uns dies després assassinaven a Guillem Agulló. Eren els anys del PP de majoria absoluta, de la corrupció, de les herències de la batalla de València. I ara, trenta anys després, ha nascut el meu fill. I l’extrema dreta sense careta ha entrat a les institucions per la porta gran.
El matí del 29 els missatges partien des de la pena, des de la perplexitat. Hi ha qui de seguida va escriure missatges d’esperança, de no rendició
Ma mare em recordava també que en aquests trenta anys hi havia hagut també l’esperança. L’esperança en les lluites pel Cabanyal, contra la llei de Plurilingüisme de Font de Mora, contra la llei de l’avortament del PP de Gallardón. Hi ha hagut les lluites per l’horta, per una sanitat pública, contra les retallades en ensenyament. Han nascut els sindicats d’habitatge, s’han enfortit diferents casals i centres socials okupats arreu del país, s’han fet vagues feministes. Hem tingut una, dues, tres victòries. Així que sí, el pesar hi és com un somort, com una “agonieta” que no acaba, però l’esperança també hi és.
Hui, mentre tanque la columna, tenim una cita contra l’ampliació del Port de València. Una de les batalles més importants ara per ara la capital del Túria, ens hi va la vida perquè ens hi va més contaminació, més capitalisme sense frens, més destrucció del territori i en plena crisi climàtica. Així que a la vesprada enfilarem cap a l’Albereda per a recórrer carrers dient ben fort que no volem més mort, que volem més vida. Cridarem consignes, ens retrobarem amb gent que estimem.
El meu fill viurà més lluites, més vagues, més manifestacions. Ell i la seua generació tindran altres reptes, hauran de decidir quines són les seues batalles. I viuran moments de pesar, com nosaltres, però també tindran els seus moments d’esperança.
