La ciutat de Punta Arenas és la capital més austral de Xile. Amb un port que dona a l’estret de Magallanes, es va crear amb opulència, construint-hi grans mansions al seu centre i carrers amples per on el vehicle de motor es podria lluir. El seu atractiu turístic principal és el cementeri Braun, un complex de grans parets blanques i una decoració de xiprers que projecta un aspecte paradisíac. Com aquest, el gran palau del centre de la ciutat porta el cognom Braun, avui convertit en museu i restaurant, així com el Museu Regional de Magallanes s’integra en l’antic palau de la família Braun-Menéndez. S’hi sumen la plaça Mauricio Braun, l’escola bressol Josefina Braun Menéndez, el liceu Sara Braun, el carrer José Menéndez i el carrer Almirante Manuel Señoret. Tots ells es van enriquir amb l’extermini total d’una comunitat indígena única a tot el món; el poble Selk’nam.
Habitants de l’Illa Gran de Terra del Foc
A l’altra banda de l’estret es troba l’Illa Gran de Terra del Foc, un lloc inhòspit anomenat així un cop Magallanes, en passar pel seu costat, va veure a la llunyania tot de fogueres que anunciaven la seva arribada. Avui, la seva extensió es divideix entre Xile i Argentina, però abans de la colonització era habitada, principalment, pel poble Selk’nam. A la Patagònia més allunyada, amb un paisatge protagonitzat per la tundra i un clima advers, on a l’hivern poden arribar als quinze graus sota zero, es desenvolupà durant deu mil anys aquesta cultura. El 1880, dècada en què els blancs començaren a ocupar el seu territori, hi habitaven entre tres mil cinc-centes i quatre mil persones.
L’any 1966 morí Kiepja, considerada l’última persona que visqué sota els seus costums i, amb ella, l’últim testimoni viu de les tradicions, estil de vida i cultura. L’antropòloga Anne Chapman, al llibre La fi d’un món, relata els records d’aquesta xaman Selk’nam. Parlem de la forma de vida humana més antiga que es coneix; es basava en la recol·lecció, la caça i la pesca. Eren nòmades permanents en recerca de menjar. La seva alimentació es basava en l’aprofitament del guanac –camèlid de la família de les llames–, dels llops marins, de balenes varades i vegetals comestibles. Creaven les robes i tendes a partir de les seves pells. L’aïllament configurà una cultura no comparable amb cap altra, destacant una peculiar cerimònia d’iniciació a la maduresa: el Hain.
D’esperits a humans
El Hain era tota una obra de teatre. El 1923, l’etnòleg austríac Martin Gusinde va donar tres-cents seixanta caps de bestiar a canvi que el deixessin presenciar i enregistrar la cerimònia. En ella, els homes joves aspirants, a partir d’aleshores anomenats kloketen, eren apartats de la cura materna i se’ls iniciava en l’adultesa a través de l’ensenyament de les tradicions religioses i místiques, el correcte comportament ètic i les tècniques de caça. Se’ls feia abandonar el nucli familiar, se’ls portava a una cabana tradicional i un seguit d’esperits, els homes adults de la tribu disfressats, els donaven les lliçons necessàries enmig de la natura, sempre amb la seva atenta mirada i ajuda, en cas que fos necessària. Els personatges, malgrat el fred, es representaven completament nus, amb tot el cos pintat amb diferents sanefes i amb una màscara com a únic complement. El ritual podia durar dies, setmanes, mesos i, fins i tot, més d’un any.
L’any 1923, l’etnòleg austríac Martin Gusinde va donar tres-cents seixanta caps de bestiar a canvi que el deixessin presenciar i enregistrar la cerimònia
La instrucció femenina se centrava a consolidar la dominació masculina basada en l’amenaça i el càstig respecte a determinats comportaments per part dels esperits. Segons la tradició, la vida en temps immemorials era un matriarcat. Elles sotmetien els homes a través de la representació d’esperits i els obligaven a dur a terme totes les tasques per la supervivència de la tribu. Una poderosa xaman era la líder del poble i, de tant en tant, convocava a Hain les joves per ser introduïdes a la vida adulta. Un dia, el seu marit va descobrir com les dones es treien la pintura i reien del ridícul dels homes. Aquests s’alçaren contra la cap i imposaren el mateix càstig a les seves companyes. Ella, escapant de les amenaces caigué a les brases i es convertí en la Lluna i la seva parella, descobridor del gran engany, va saltar per cercar-la, convertint-se en el Sol. La resta de dones que van aconseguir escapar es van transformar en els animals de l’illa.
Els vincles familiars unien desenes de tribus, fent que alguns hains superessin els tres-cents participants. Era l’esdeveniment cultural, religiós i educatiu més important d’aquest poble; feia de l’intercanvi social una funció vital per la homogeneïtzació de la cultura. El 1933, donada la desaparició de nous membres a les comunitats, es registrà l’últim Hain, darrera ocasió que tindrien per transmetre el seu coneixement mil·lenari.
De la privatització a l’extermini
Les enormes planícies plenes de tundra feren que es considerés com un terreny idoni per la cria de l’ovella llanuda. Les famílies Braun i Menéndez van començar a ocupar l’illa, poblant-la amb cuidadors i pagesos, privatitzant i delimitant els seus territoris. El 1910, més del 80% del territori era a les seves mans, anomenant a José Menéndez “El rei de la Patagònia”, sense cap mena de respecte cap al model de vida tradicional de les comunitats originàries.
Aquest fet perjudicarà i ferirà de mort el poble indígena. La criança d’ovelles desplaçarà i reduirà els guanacs. Abocats a la gana, sense concepció de la propietat privada, començaren a caçar l’animal europeu per sobreviure, alhora que la transició de les zones de caça farà que diferents tribus entrin en disputa. Un poble pacífic va ser precipitat a la guerra interna, com recorda l’experta en història Selk’nam, Giannina Álvarez Kuvacic.
Sota la permissivitat dels governs de Xile i Argentina, el governador Manuel Señoret va donar el vist-i-plau per posar fi a la vida de tants habitants originaris com fora possible
En veure-ho, els propietaris van posar preu a la vida dels indígenes. Sota la permissivitat dels governs de Xile i Argentina, el governador Manuel Señoret va donar el vist-i-plau per posar fi a la vida de tants habitants originaris com fora possible. La demostració de la seva mort es feia amb els peus dels homes i els pits de les dones, esquarterats cruelment. Contractant caçadors humans com Alexander Mc Lennan, perseguiren cada tribu fins a acabar amb la seva forma de vida, tot gràcies al finançament de les famílies Braun i Menéndez.
Els pocs supervivents van ser forçats a l’exili a l’Illa Dawson, situada enmig de l’estret de Magallanes, on una missió Salesiana s’encarregà de la “reeducació” dels indígenes. Les males condicions de vida, la pobresa i les malalties van acabar amb les seves vides. Van deixar únicament uns pocs nounats que serien enviats com a orfes arreu de Xile.
En menys d’un segle, a partir de l’apropiació, mercantilització i implantació del capitalisme van aconseguir acabar amb una cultura que, recordem, s’havia gestat durant més de deu-mil anys.
De nou, impunitat històrica
Avui, es continua retent homenatge als responsables d’aquesta massacre amb institucions, carrers i places amb els seus noms, donant legitimitat i reconeixement a la riquesa construïda gràcies a les pràctiques més cruels que es poden dur a terme.
Aquest no és més que un exemple dels centenars de casos en què, arreu del món, el colonialisme i el capitalisme no han tingut cap pietat cap als que ha considerat “inútils” i, per tant, ha procurat la seva desaparició.
Xile és el darrer país d’Amèrica del Sud, juntament amb Uruguai, sense reconèixer els pobles originaris a la seva constitució
Xile és el darrer país d’Amèrica del Sud, juntament amb Uruguai, sense reconèixer els pobles originaris a la seva constitució, carta neoliberal originalment escrita pel dictador Augusto Pinochet. El país andí, davant la no-aprovació en referèndum de la primera proposta de constitució, es troba en procés de nou redactat, aquest cop amb la capacitat de veto de l’extrema dreta. Malgrat l’adversitat, els pobles indígenes demanen justícia, memòria històrica i reparació. Els qui no han oblidat el final del poble Selk’nam exigeixen la fi de la commemoració del seu extermini i dignitat i respecte per les cultures originàries que encara perviuen.
