Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El preu d'una taronja valenciana es multiplica per sis del camp al supermercat

Les xifres de la federació de Cooperatives Agroalimentàries del País Valencià assenyalen grans diferencials entre els preus que es paguen a les productores i la venda final a les consumidores, que en alguns productes, com els alls o les carxofes, és més de deu cops superior. En el cas dels cítrics, com taronges, la diferència s'ha minorat el 2019 després d'un 2018 en què la diferència entre ambdós valors va assolir un decalatge del 1.250%. Agricultores i collidores atribueixen a les pràctiques abusives dels grans grups de distribució com a causa del desequilibri de preus, que les empeny sovint a vendre a pèrdues (per sota del cost de distribució) o a resultes (pràctica il·legal en què agents intermediaris determinen la liquidació final); i també denuncien l'explotació i la inestabilitat que pateixen i les vulneracions del conveni de recol·lecció vigent, que enguany s'han saldat amb acomiadaments dels treballadors que han exigit el seu compliment

Les condicions laborals de les collidores de fruita estan marcades per l’explotació, la inestabilitat, les irregularitats i les vulneracions del conveni laboral vigent / Arxiu

Pepe López, de Sumacàrcer (Ribera Alta), és un home d’esperit lluitador. La duresa de la seua veu quan parla de la precarització que els últims anys s’ha disparat en el camp valencià, denota el seu caràcter combatiu. Durant més de cinquanta anys s’ha dedicat a la producció i collita de taronja al País Valencià i ha contemplat com agricultores i collidores sofreixen, respectivament, els abusos del mercat i l’explotació laboral, a causa de les continuades estafes en la compravenda de fruita i hortalisses i de les vulneracions del conveni de recol·lecció vigent. Fa un any de la que es va qualificar com “la pitjor campanya citrícola de la història”, quan les pèrdues van ascendir fins a 130 milions d’euros i, de mitjana, es van abandonar sis hectàrees de cultiu cada dia, però el desequilibri de preus i les inadmissibles condicions laborals al camp continuen posant al límit de la supervivència milers d’agricultores i collidores.

Des de fa més de mig segle, López treballa per a una dona que té diversos terrenys repartits per la geografia valenciana. A més a més, té el seu propi hortet de tarongers. “Jo he treballat tota la vida en la producció i recol·lecció de taronja. M’ha agradat molt treballar al camp, perquè t’ho passaves bé i, quan vaig començar, els preus estaven bé”, recorda. “Però, ara ha canviat molt -continua-, necessites produir molts quilos per obtenir un benefici raonable. Ja no es guanyen diners.” La causa d’aquest baix nivell de rendibilitat al camp té nom. Es diu gran distribució i ha provocat que cada vegada les llauradores obtinguen rendes més baixes pels productes que cultiven, fins al punt d’haver de fer el que en el sector s’anomena venda a pèrdues, és a dir, sense arribar a cobrir les despeses que comporta la producció.

El problema resideix en què entre el preu al qual es venen les fruites i hortalisses a les consumidores finals i la quantitat que cobra la llauradora pel producte hi ha una gran diferència. De fet, una consumidora pot pagar fins a deu vegades més del que rep la productora. Les principals centrals de compra, com Mercadona, Alcampo, Lidl o Carrefour, que formen part de grans grups europeus de distribució, són les que realment controlen el mercat i les grans beneficiàries d’aquesta dinàmica. “Els agricultors s’han convertit en el graó més baix i més dèbil de la cadena, per tant, no tenen poder de decisió i queden en una situació de debilitat, tot i que tota la cadena depén de nosaltres”, rebla amb rotunditat Ferran Gregori, productor i tècnic de la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià.

El passat mes de desembre, els productes més perjudicats per la venda a pèrdues van ser la patata, la ceba, el bròcoli i l’all. Per cada quilo d’all, l’agricultor va cobrar 0,82 euros, mentre que el consumidor en va pagar 5,35. Això suposa un increment del 552%

Les xifres donen fe d’aquest desequilibri de preus. Des de fa uns anys, la federació de Cooperatives Agroalimentàries del País Valencià, elabora mensualment un Índex de Preus en Origen i Destí dels Aliments (IPOD). El passat mes de desembre, els productes més perjudicats per la venda a pèrdues van ser la patata, la ceba, el bròcoli i l’all. Per cada quilo d’all, l’agricultor va cobrar 0,82 euros, mentre que el consumidor en va pagar 5,35. Això suposa un increment del 552%. En el cas del bròcoli, l’augment va ser del 607%, en passar dels 41 cèntims que es paguen al camp als 2,90 euros que es cobren al supermercat.

Comparativa de preus en origen i preus en destí de diverses fruites i verdures |Pau Fabregat

 

Els cítrics també en són les víctimes perpètues. En desembre de 2018, la diferència percentual entre el preu d’origen de la mandarina i el seu preu de destí era d’un 824% -de 0,17 a 1,57 euros el quilo-, mentre que la de la taronja arribava fins al 1.250% -de 0,12 a 1,62 euros. Enguany, la campanya de producció i recollida de la taronja “no ha sigut tan desastrosa”, matisa Carles Peris, secretari general de la Unió de Llauradors, però, perquè “la producció ha disminuït en més d’un milió de tones en tot el territori” a causa de diversos factors. En efecte, als problemes estructurals que pateix el camp, com el minifundisme, l’envelliment i la manca de relleu generacional o l’abandó de les terres, durant l’actual campanya, segons Peris, s’han sumat el problema conjuntural de les inclemències climatològiques, el desgast que van sofrir els arbres durant la campanya de 2018, en tardar tant a collir els fruits; i la falta de pressupost per invertir en pràctiques agroeconòmiques. “Si tenim en compte que la producció s’ha reduït per aquests motius, encara que els preus hagen augmentat, podem afirmar que la campanya ha sigut nefasta”, considera el tècnic. I afegeix que, per tant, “de manera injustificable”, la venda a pèrdues de la mandarina i la taronja ha continuat ben present en desembre de 2019, amb una diferència percentual del 611% i 574%, respectivament.

 

L’oligarquia de la fruita

Les grans cadenes de supermercats són les que fixen el preu final dels productes i, per tant, les que acaben condicionant l’activitat i els beneficis que guanyen xicotetes cooperatives i productores. Durant els anys 2016 i 2017, Lidl s’ha consagrat com la principal compradora i exportadora de fruites i hortalisses. Segons dades de la societat Alimarket, especialitzada a publicar continguts econòmics sobre diversos sectors a l’Estat espanyol, en 2016, Lidl va incrementar en un 16% les compres de fruites i verdures, fins a aconseguir un volum d’1.400.000 tones, el que representa un 7% de la producció a l’Estat espanyol. La companyia va exportar el 85% d’aquest total, és a dir, 1.200.00 tones, que van ser venudes en les més de 10.000 tendes que el grup té repartides en 28 estats europeus. Socomo, una empresa filial de Carrefour amb seu a Vilanova de Castelló (Ribera Alta), i Mercadona són unes altres de les capdavanteres en la compra i exportació de fruita.

Les grans cadenes de supermercats són les que fixen el preu final dels productes i, per tant, les que acaben condicionant l’activitat i els beneficis que guanyen xicotetes cooperatives i productores

Tant des de la Unió de Llauradors i Ramaders, com des de la federació de Cooperatives Agroalimentàries del País Valencià, han denunciat en múltiples ocasions el poder que tenen aquestes oligarques del sector hortofructícola. “En certs moments, rebem molta pressió per vendre per sota dels costos de producció, ja que són productes peribles que necessitem vendre com més aviat millor perquè no es facen malbé”, subratlla Gregori. En aquesta línia, Peris també posa l’accent en les ofertes especials que llancen els supermercats: “Són reclams comercials que es fan a costa dels productors, que sempre acaben perdent”.

 

La lluita permanent per il·legalitzar la venda a pèrdues

Fa dècades que agricultores i ramaderes exigeixen, sense èxit, l’absoluta prohibició de la venda a pèrdues, que entre 2014 i 2018, va suposar la formulació de 67 denúncies davant l’Agència d’Informació i Control Alimentaris (AICA), el que representa un 29% de la totalitat de les denúncies. L’any 1996, a través de la llei d’Ordenació del comerç minorista (LOCM), es va aconseguir prohibir les vendes amb pèrdues, és a dir, per sota de les despeses de producció. Tanmateix, en novembre de 2017, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, lluny de protegir l’activitat agrícola i ramadera i revertir el desequilibri en la cadena agroalimentària, va declarar en una sentència que la prohibició d’aquesta pràctica establerta en l’article 14 de la llei espanyola “és contraria al Dret de la Unió Europea” i que “els Estats membres no poden adoptar mesures més restrictives que aquelles previstes en la normativa europea, ni tan sols amb l’objectiu de garantir una protecció major dels consumidors”.

El Govern espanyol va legislar mitjançant Reial Decret que la venda a pèrdues només seria il·legal si s’aconsegueix demostrar que “és deslleial” |Lucas Guerra

 

Arran d’aquesta sentència, el Govern espanyol va legislar mitjançant Reial Decret que la venda a pèrdues només seria il·legal si s’aconsegueix demostrar que “és deslleial”, és a dir, “quan siga susceptible d’induir a error als consumidors sobre el nivell de preus d’uns altres productes”, “quan tinga per efecte desacreditar la imatge d’un producte o d’un establiment”, “quan forme part d’una estratègia per eliminar un competidor o grup de competidors”, o “quan forme part d’una pràctica comercial que continga informació falsa sobre el preu o el seu mode de fixació”. Per a la Unió de Petits Agricultors i Ramaders, amb aquesta legislació encara és més difícil que s’imposen sancions, ja que “s’ha d’evidenciar una cosa tan subjectiva com que la pràctica té caràcter deslleial o pot induir a error”.

Sobre el paper, la Llei de la cadena alimentària estableix nous drets i obligacions per a les grans superfícies i va permetre crear l’AICA, una de les funcions de la qual és garantir l’existència de contractes de compravenda per escrit i amb un preu determinat

La Llei de la cadena alimentària és una altra de les normatives “amb les quals es podria regular la venda a pèrdues”, explica Gregori, ja que es va aprovar amb l’objectiu de dotar de transparència i rigor a la cadena alimentària, també pel que fa als preus. Sobre el paper, la llei estableix nous drets i obligacions per a les grans superfícies i va permetre crear l’AICA, una de les funcions de la qual és garantir l’existència de contractes de compravenda per escrit i amb un preu determinat. En la realitat, però, els abusos al camp continuen, encara que s’ha aconseguit obrir diversos expedients sancionadors contra alguns comerços citrícoles i contra Alcampo i Dia. En el cas de les cadenes de supermercats, les denúncies es van produir, respectivament, arran d’unes ofertes d’una malla de cinc i quatre quilos de taronges per 1,99 euros, una xifra per sota dels costos de producció i que incomplia el llindar de rendibilitat mínima per a les productores, situat en 1,08 euros per quilo i fixat pel Ministeri d’Agricultura en 2013.

 

L’estafa de la venda a resultes

Els abusos, però, no acaben amb la venda a pèrdues o el desequilibri de preus. En l’actualitat, en una bona part de les operacions de compravenda de fruita no existeix un contracte que fixe el preu i assegure a la llauradora que rebrà una quantitat determinada per la seua venda. Per tant, quan l’agricultura ven la collita a una empresa distribuïdora, no rep diners ni cap assegurança que els rebrà en el futur. Ofereix la seua producció a l’intermediari, qui la ven i, al final, li la pagarà a la productora d’acord amb el preu al qual l’ha venuda, el qual en molts casos és inferior a l’acordat en un principi. Aquest modus operandi és el que es coneix com a venda a resultes o venda a comercialitzar.

Pérez recorda que abans, si els contractes eren de paraula, “es complien”; i a diferència d’avui dia, “també es podia fer un paper en què es fixava la quantitat i la data del cobrament, per tant, tenies una seguretat”. Tanmateix, “ara —continua— la paraula entre llaurador i comerciant ja no té cap valor o els contractes tenen molta lletra menuda i se’ns estafa”. En aquest sentit, Gregori subratlla: “Molts agricultors, bé perquè no lligen o perquè no veuen bé la lletra menuda, acaben signant que estan d’acord amb un retracte del preu. Per tant, encara que hagen fixat un preu, després l’empresa es pot retreure i pagar-los menys, encara que això és il·legal”.

La venda a resultes està legalment prohibida en la llei 12/2013 de mesures per a millorar el funcionament de la cadena alimentària. Aquesta norma estableix que, per a garantir la seguretat jurídica i l’equitat en les relacions comercials, s’ha de formalitzar “per escrit un contracte de subministre, de compravenda o d’integració”

La venda a resultes està legalment prohibida en la llei 12/2013 de mesures per a millorar el funcionament de la cadena alimentària. Aquesta estableix que, per a garantir la seguretat jurídica i l’equitat en les relacions comercials, s’ha de formalitzar “per escrit un contracte de subministre, de compravenda o d’integració”. Així mateix, implanta l’obligació d’incorporar expressament en el contracte una sèrie d’elements essencials: identificació de les parts, objecte, preu, condicions del pagament, entrega de productes, drets, obligacions, duració, i causes i efectes de l’extinció. Malgrat això, continua sent una pràctica prou habitual, segons Gregori, perquè “el productor té por que, si es nega a vendre a resultes, s’estenga la idea que es tracta d’un llaurador ‘conflictiu’ i que, per tant, ningú li compre la collita”. “Hi ha certa màfia ací, que et posa pressió per a vendre a qualsevol preu i sota qualsevol condició”, critica.

Un dels casos més coneguts d’estafa a través d’aquesta pràctica va ser l’operació Scalibur, en el marc de la qual l’any 2016 la Guàrdia Civil va detenir set persones, que pertanyien a una organització criminal que havia estafat més de 300 agricultores per un valor de quasi 4 milions d’euros. Els detinguts, amb seu en diversos domicilis d’Alzira (Ribera Alta), Gandia (la Safor) i Llaurí (Ribera Baixa), es dedicaven a la compravenda de taronges de manera fraudulenta, mitjançant la compra de cítrics i la seua venda a un preu molt superior al del mercat. Posteriorment, fent ús d’un entramant empresarial, l’organització ocultava els beneficis obtinguts a les productores, deixant les seues empreses en una situació d’insolvència i aconseguint així no ser detectades quan eren denunciades pels impagaments.

 

La patronal dels cítrics posa fre a la llei autonòmica contra la venda a resultes

En l’any 2013, el Consell va aprovar la llei dels Contractes agraris, amb la qual es pretenia donar més “seguretat jurídica a l’agricultura valenciana” i posar punt final a les estafes, mitjançant un text normatiu que arreplegara i regularitzara les diferents figures contractuals tradicionals del camp. No obstant això, aquesta llei encara deixava via lliure a la venda a resultes, ja que, tot i que s’introduïen “mecanismes de garantia per al cobrament del preu, com l’exigència de la forma escrita” o “pagar abans de recollir”, mantenia la llibertat de forma per formalitzar els contractes. L’any 2010, la Conselleria d’Agricultura també va encetar una campanya de divulgació per estendre l’ús del contracte. Tanmateix, set anys després, aquest document continua sense utilitzar-se.

Fa ara just un any, el ple de les Corts Valenciana va aprovar una reforma de la llei de Contractes agraris. La nova llei fixava la creació d’un registre de contractes de compravenda agrícoles, en què els compradors haurien d’inscriure’ls obligatòriament, així com un règim sancionador que abastava des dels 5.000 euros fins a un milió. Tal com apuntava el diputat de Compromís Josep Nadal, la llei “protegirà l’agricultor enfront de pràctiques abusives, com la venda a resultes, de la qual s’aprofiten pirates que canvien els termes de l’acord verbal i alguns comerços barruts a costa del més feble i queda prohibida d’una vegada per sempre”. Per ara, però, la llei encara no ha entrat en vigor, ja que ha estat recorreguda per la patronal de cítrics. “El fet que la gent que vol incomplir la llei l’haja recorreguda pot significar que la llei serà eficaç. Només volem que entre en funcionament”, postil·la Peris.

 

Acomiadats per exigir el compliment del conveni 

Les agricultores no són les úniques que sofreixen els abusos que es produeixen al camp. Les condicions laborals de les collidores de fruita estan marcades per l’explotació, la inestabilitat, les irregularitats i les vulneracions del conveni laboral vigent. Després de mesos de negociacions entre les organitzacions representants de les empreses intermediàries —Comité de Gestió de Cítrics (CGC) i Cooperatives Agroalimentàries— i els sindicats majoritaris —Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General de Treballadors (UGT)—, l’estiu passat, el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) va publicar el nou conveni laboral. La pujada d’un 8% del sou que proposaven els sindicats es va quedar només en l’1%, un increment fixat per a cadascun dels quatre anys de vigència de l’acord i mínimament superior al pactat en l’anterior conveni, establert en el 0,5% per a les dues últimes campanyes. Amb la seua publicació, les empreses havien de començar a assumir els increments dels salaris i a pagar els endarreriments, ja que l’entrada en vigor del nou marc laboral, com es va retardar nou mesos, té caràcter retroactiu. Tanmateix, moltes empreses han eludit l’obligació.

Jordi Martín i José Manuel també són treballadors del camp amb un fort esperit lluitador. Dels quals es planten davant dels abusos i lluiten pels seus drets. Durant les últimes campanyes de recollida de taronja, van treballar a destall per a l’empresa SAT la Plana-BAGU de Borriana (Plana Baixa). Treballaven més de huit hores al dia i cobraven uns 750 euros nets al mes. “Hi ha dies que estem 12 hores. El treball al camp és molt relatiu, perquè les hores treballades no només són la collita, sinó esperar que vinguen els camions, carregar les caixes, esperar que els arbres s’assequen, si estan banyats…”, explica Manuel.

Concentració de treballadores davant l’empresa SAT la Plana per reclamar que es paguessen els salaris que fixa el conveni i la reincorporació dels treballadors acomiadats |Arxiu

 

Martín i Manuel ja no en formen part de les colles de collidors de SAT la Plana. A l’inici de l’actual campanya citrícola, l’empresa els va acomiadar. La raó: reclamar que la mercantil pagara als treballadors els salaris de la campanya anterior, conforme al que estableix el conveni col·lectiu actual de la taronja, amb caràcter retroactiu. “Com havien passat els tres mesos d’estiu, el conveni ja estava en marxa, i no se’ns pagava res, vam decidir denunciar l’empresa”, relata Manuel. “Es va intentar arribar a un acord amb SAT la Plana, a través de la Secció de Mediació, Arbitratge i Conciliació —continua—, però no ens va voler pagar”. El passat 28 d’octubre, Martín i Manuel van acudir a la planta per iniciar la campanya de recollida i actualitzar les dades laborals, “però, a sorpresa nostra, vam saber que l’empresa ens havia acomiadat i que, explícitament, no ens tornava a contractar per haver-li demandat”, afegeix Martín. Ambdós treballadors han presentat una segona denúncia, per tal d’aconseguir la nul·litat dels acomiadaments, els quals l’empresa reconeix improcedents; i la seua reincorporació immediata.

Tampoc es cobreixen els desplaçaments cap als llocs de treball, cosa que també contradiu el conveni i que suposa un cost addicional per a la treballadora, ni tampoc s’abona el temps d’espera des que finalitza la jornada laboral fins que es carrega la fruita als camions

Els incompliments del conveni a SAT la Plana-BAGU vénen de lluny. Per exemple, segons conten els treballadors afectats, sempre s’ha pagat la mateixa quantitat pel quilo de cada varietat recollida, encara que el conveni fixa fins a set retribucions diferents per cadascuna de les varietats. L’empresa, a més a més, està pagant 0,0962 euros per cada quilo de clemenules, 0,021 menys que el que s’indica al conveni. “Al llarg del dia i al llarg dels mesos, són molts diners els que s’estalvien a costa nostra”, critica Manuel. Tampoc es cobreixen els desplaçaments cap als llocs de treball, cosa que també contradiu el conveni i que suposa un cost addicional per a la treballadora, ni tampoc s’abona el temps d’espera des que finalitza la jornada laboral fins que es carrega la fruita als camions.

A les roïnes condicions econòmiques del mercat agrícola que, segons Manuel, qui fins ara ha treballat per a quatre mercantils, es troben “generalitzades en la gran majoria de les empreses del sector”, cal sumar-hi els efectes nocius de l’última reforma laboral a l’Estat espanyol, implementada pel govern del Partit Popular en 2012. La reforma va afavorir la creació d’ocupació temporal, de manera que va permetre l’entrada massiva de les Empreses de Treball Temporal (ETT). “Aquest factor és una de les principals causes de la precarització que es viu al camp, ja que les ETT es creen i desapareixen al seu antull i resulta molt més difícil fiscalitzar les condicions de les seues treballadores”, destaca Vanessa Almela, membre del sindicat Confederació General del Treball (CGT) de Castelló, que ha donat suport als treballadors acomiadats de SAT la Plana.

Aquestes circumstàncies afecten el conjunt de les treballadores agrícoles, però, sobretot, perjudiquen les persones més vulnerables, bé per la seua procedència o per la seua situació econòmica, les quals acaben acceptant les condicions que les ETT els imposen. En paraules d’Almela, precisament, a causa de la precarietat i vulnerabilitat de la gent que hi treballa, “és un sector on molta gent no dóna el pas de denunciar per por de la reacció de l’empresa i del mateix mercat”. La por, el desconeixement dels propis drets, així com la falta de suport i d’estructures sancionadores contribueixen al manteniment de les estafes, abusos i vulneracions que se sofreixen al camp.

 

Articles relacionats