Vet aquí una obra del “teatre impossible” de Federico García Lorca, escrita el 1930. Impossible, ja que el seu mateix autor la va trobar impossible de muntar, perquè suposava un desafiament massa gran per a responsables del muntatge, intèrprets i per al públic mateix. Era un teatre aleshores massa atrevit, experimental i innovador: surrealista i poètic, antifiguratiu i anticonvencional, homosexual i lliure, blasfem i violent… Tan avançat, que fins i tot avui, si fos completament entès i copsat pels estaments més reaccionaris, podria ser objecte de censura, denúncia i qui sap quantes coses més. Aquests eren els perills insuperables que Lorca veia a la seva peça: o bé era entesa pel públic (que s’ofendria i s’escandalitzaria), o, en canvi, seria incompresa (aleshores, el públic marxaria de la sala sentint-se maltractat). Inèdita fins al 1976, a la dècada dels vuitanta va ser estrenada per primer cop en un teatre, i fa pocs anys se’n va fer una posada en escena brillant i suggerent, per part d’Àlex Rigola, qui va aprofitar per transformar completament la sala principal del gran espai monumental i encarcarat del Teatre Nacional de Catalunya.
A la dècada de 1930, en entrevistes i converses, l’autor andalús va anar dient, sobre El público coses que revestiren el text d’una pàtina de misteri i màgia (es tractava d’una peça d’un “dramatisme profund, profundíssim”, deia), destacant-ne trets que aleshores no se sabia si eren anecdòtics o importants (“es compon de sis actes i un assassinat. Els principals personatges del drama són cavalls”), però dels que sí que es treia l’entrellat del conflicte principal, on al “teatre sota terra” s’oposa el “teatre a l’aire lliure” (“planteja el conflicte de les màscares i l’esperit”). Lorca va deixar clara la dificultat del text, pel repte que suposava en el pla artístic i logístic, descrivint-la com “una peça per no ser representada, i un poema per ser xiulat”, i assumint que quedaria inèdita (“no s’ha estrenat ni s’ha d’estrenar mai, perquè no es pot estrenar”), també pels riscos que suposava de recepció, ja que potencialment posaria un mirall davant la mirada de l’espectador (“crec que no hi ha companyia que s’animi a portar-la a escena, ni públic que la toleri sense indignar-se”).
Com tirar-se per un tobogan
La directora de la revisió d’El público que aquests dies es presenta a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc (Barcelona), la gallega Marta Pazos, n’ha dit el següent, de la peça: “El Público és com tirar-se per un tobogan i, en lloc d’acabar posant els peus a la sorra, fer-ho en tots aquells mons que hi ha per sota. Hi pots trobar una ruïna romana, un mur d’arena, una universitat o el sepulcre de Julieta. És un viatge d’anada. Una abraçada al misteri. Un perdre’s per retrobar-se. El público no és una dramatúrgia d’allò que és cognitiu. És com llegir un text esotèric antic. García Lorca parla a l’inconscient. Crec que no està escrita perquè s’entengui, sinó perquè travessi el seu públic i parli a parts seves que ni tan sols coneix. Si travesses aquesta obra amb el cos, la claredat és meridiana”.
La versió que arriba al Teatre Lliure és de Gabriel Calderón, en una producció de la Comèdia Nacional de Montevideo. Tal com assenyala el crític Gabriel Sevilla, això té certa lògica i d’alguna manera tanca un cercle, ja que l’actriu lorquiana per excel·lència, Margarida Xirgu, amb una forta relació creativa i d’amistat amb el poeta, va viure i morir exiliada a l’Uruguai, precisament, i des d’allà posà en escena i divulgà l’obra del dramaturg andalús.
L’escenografia saturada i kitsch vol i sap posar-se a l’altura d’una paraula lluminosa i visionària, d’uns personatges insòlits i misteriosos, i d’una trama que és a la vegada diàfana i raríssima, futurista i ancestral
En aquest nou muntatge, tot té una estètica desacomplexadament saturada i feliçment kitsch, que encanta i hipnotitza el públic. L’escenografia vol i sap posar-se a l’altura d’una paraula lluminosa i visionària, d’uns personatges insòlits i misteriosos, i d’una trama que és a la vegada diàfana i raríssima, futurista i ancestral. Aquest és un espectacle on destaca la part plàstica, d’una presència potent en cadascun dels seus volums i racons i superfícies, amb un espai escènic que puja i puja el nivell d’estimulació fins a l’entusiasme, i arriba a una cota gairebé lisèrgica, ja que s’atreveix a extrovertir-se i jugar fort. Cada escena s’emplena de música, pintura i humor, amb interpretacions musicals i emocionants d’algunes parts, com la del Pastor bobo de Jimena Pérez, totalment al·lucinant: armaris movedissos, cortines siderals, emperadrius muntant grans calaveres, Julietes atrapades dins de gerros xinesos, crucifixions radiants, grups de cavalls-amazones declamant hipnòticament l’“amar-amor-amar-amor”…
Els drames propis del públic
Lorca va escriure El Público, segons deia ell mateix, per fer “desfilar en escena els drames propis que cadascun dels espectadors” pensava mentre mirava distret la representació. Això havia de suposar, creia l’autor, una confrontació amb un públic acostumat a la seva zona de confort: la butaca còmoda, l’argument convencional, l’escena ja coneguda… El teatre i l’art com a ordre, tradició i repetició. Lorca proposa, en darrer terme, donar la volta al teatre com un mitjó, per posar sobre la taula (el taulell de l’escenari) els embats psicoanalítics més profunds, mostrant com emergeixen i empenyen les inquietuds, els somnis i els traumes cap a la superfície. Ho fa amb metàfores i símbols, però sobretot amb un brollador d’imatges poètiques que no cal desxifrar, obligatòriament ni necessàriament. En fer-ho, en alliberar totes aquestes imatges encadenades i flotants, lluminoses i conflictives, pot posar a prova tot d’assumptes fins aleshores irrebatibles i inqüestionables: el sentit, el punt de vista, la moral, l’establert, la forma i els límits del que és encara suportable.
En darrer terme, l’atreviment d’El Público no té parangó, i poques vegades se supera o ha estat superat, perquè desafia l’essència de la manera en què ens enfrontem a l’art, a la forma, al món. És un cop de puny, o, millor, una coça de cavall contra l’art que no aporta res ni du enlloc: l’art rebregat i inútil, l’art impostat i no sincer, l’art que accepta i promou i consolida l’statu quo, la idiotesa i la imbecil·litat, l’art de l’entreteniment i el pas del temps, que és en definitiva l’art de la vida moribunda, hipcòcrita, enganyada i enganyosa.
