Ens apropem al Dia internacional contra les violències masclistes amb el cas de la violació múltiple dels Sanfermines als tribunals. Només les agressions sexuals que s’arriben a denunciar equivalen a l’aterridora xifra de tres al dia. Una cada vuit hores. Des d’Aadas (Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment) ofereixen un servei integral a persones que han patit aquesta forma de violència masclista. Violeta García, que s’ocupa de l’atenció psicològica, explica que un dels missatges essencials de l’entitat és: “no estàs sola, això ens passa a moltes”. En gran part, la mateixa junta directiva està formada per persones que han estat ateses a l’associació, perquè totes les professionals que hi treballen són conscients que en el passat o en el futur poden asseure’s a l’altra butaca. Fer teràpia, subratlla García, “també és fer política: que la persona contextualitzi el que està passant; no com a patologia seva, sinó de la societat”.
Durant el judici contra cinc nois acusats de violar en grup una noia durant els Sanfermines de l’any passat, la defensa es basa en qüestionar la víctima. Què suposa això per a la persona agredida?
És viscut com una agressió, com una humiliació. Quan posen la persona en qüestió, en literatura s’anomena victimització secundària. Hi ha noies que ens diuen que el que més els preocupa és la por a enfrontar-se a aquells que les posen en dubte. Dies abans d’un judici, una noia m’explicava que havia tingut un somni: estava amb les cames obertes a la sala de vistes i els advocats miraven dins la seva vagina. És molt metafòric. Tenim la idea que la llei és justícia, però no és així. La presumpció d’innocència i tots els mites patriarcals fan que a la persona se la posi en dubte constantment. Els processos de ratificació de la denúncia també són molt durs. Recordo una altra noia a qui l’advocat de la defensa preguntava si s’havia corregut. L’advocada de l’acusació va demanar que es retirés la pregunta i la jutge va ordenar que respongués. Això és demolidor, dificulta la recuperació de la persona i soscava la seva fe en la justícia i la confiança en altres éssers humans, que ja s’ha vist minvada per l’agressió.
Hi ha un relat que exculpa els homes -“havia begut”- i culpabilitza les dones -“havia begut”-?
“Es desresponsabilitza els agressors i es culpabilitza les dones. Aquí entrem en el que són els mites de la cultura de la violació”
A vegades inclús moltes dones fan aquest discurs, així com els mitjans de comunicació. Amb el màster de gènere i comunicació estem fent l’estudi Dones valentes: per una bona informació sobre les violències sexuals i una de les coses que tracta és com es desresponsabilitza els agressors, perquè tenien una vida dura, havien begut, tenien un trastorn… i com es culpabilitza les dones, a vegades subtilment i a vegades no. Aquí entrem en el que són els mites de la cultura de la violació. Si pensem que només violen determinat tipus de dones en determinats contextos, la resta ens sentim fora de perill. Si la responsabilitat es fa recaure sobre la dona, com a homes es poden sentir menys masclistes. És un mecanisme psicològic i social. Una agressió no succeeix del no-res. Sembla que el cas dels Sanfermines està fent que la societat prengui consciència de com pot ser la realitat d’una persona que pateix una agressió.
La violència sexual és la punta de l’iceberg de la violència estructural?
Fins i tot, segons la llei, la violència sexual no és de gènere. Tot i que no sé si algú se li ocorre una manera més masclista d’exercir violència que la que s’exerceix amb la sexualitat com a arma. Totes les ajudes per a la violència de gènere, per tant, la sexual no les té. Les ajudes a la prevenció i el suport pràcticament no existeixen. L’Associació fa anys que lluita per sobreviure i donar aquest servei, que és bàsic. Això parla molt de la importància que se li dóna a la violència sexual. És un tema molt desagradable del que no agrada parlar ni pensar.
Un altre qüestionament de la víctima que ha aflorat durant el judici és el del consentiment. Des del moviment feminista hi ha la campanya del “No és no”. Creus que, com diu l’advocada Carla Vall, hauria de ser “Només sí és sí”?
“Hi ha un tema molt pervers amb el consentiment: el cas de delicte de violència sexual és l’únic que contempla la possibilitat de què n’hi hagi”
Clarament. L’altre dia, a El País va sortir publicat l’article de Javier Marías que deia: “jo estic en contra dels fets, però és clar, al final s’haurà de fer un decàleg de com aproximar-s’hi…” I jo dic, doncs sí, perdoni la incomoditat, però només “sí és sí”. Hi ha un tema molt pervers amb el consentiment: només en el cas de delicte de violència sexual la llei explicita “sense que hi hagi consentiment”, per tant, és l’únic delicte que contempla la possibilitat que n’hi hagi. I és el que està passant amb la noia dels Sanfermines quan diuen “no va dir que no”. Falta molta formació de tot el que passa al cervell i al cos d’una persona en un moment com aquest.
Imagino que hi ha molts casos de bloqueig…
La persona recorre diferents fases en la resposta de defensa. La primera opció és demanar ajuda, recórrer a la humanitat d’algú o intentar convèncer l’agressor. Moltes ho intenten i no funciona. Després, hi ha l’opció de fugir. Si tampoc funciona, poden passar dues coses: que la persona avaluï, en mil·lèsimes de segon, que pot lluitar contra qui l’està atacant o bloquejar-se, quedar-se paralitzada en un estat de terror. Imagina cinc tios, una noia de 18 anys i una porteria, quina opció hi ha de demanar ajuda? Com pots sortir corrent si són cinc? O enfrontar-t’hi? Quan algú t’apunta amb una pistola, si no expresses que no vols que et matin, no significa que desitgessis que et matessin. S’està perdent la perspectiva. És una aberració.
En aquest cas eren desconeguts. És una minoria dels casos?
Entre el 70 i el 80% de les agressions són de persones conegudes per la víctima.
La proximitat a l’agressor dificulta la recuperació?
“En el cas d’un conegut, s’hi sumen les disculpes i justificacions, tant d’altres persones com per part d’una mateixa. Els sentiments de culpa poden ser majors”
El que complica la recuperació és el pànic que es pot sentir per la mateixa vida. En una agressió sexual, ens enfrontem a dues coses: la por per la vida mateixa -possibilitat de morir o patir ferides- i la possibilitat de tornar-nos boges, perdre la raó o l’enteniment. Quan és un desconegut i hi ha una arma, la por a morir fa que el sistema nerviós es dispari molt més. En el cas d’un conegut, pot haver passat el mateix, però s’hi sumen les disculpes i justificacions, tant d’altres persones com per part d’una mateixa. Els sentiments de culpa poden ser majors. Com més propera és la persona que t’ha fet mal, més important són per a tu moltes persones que també tenen relació amb l’agressor i tens més possibilitats de quedar-te sola, de tenir menys suport. Quan t’ataca un desconegut és més senzill posar-li la responsabilitat. Però imagina que et fa mal algú que estimes… Has de fer un dol més: el dol per aquella persona, per allò que creies que era aquella persona. El sentiment de culpa triga més a marxar i la teva vida social hi està més implicada, perquè aquella persona està allà, perquè és el teu amic, la teva parella, el teu pare… hi ha més persones que la coneixen. Si la persona té més prestigi social que tu, com un metge, un fisioterapeuta o un psicòleg, hi ha l’afegit que socialment tens menys credibilitat. Fruit de l’observació, tinc la sensació que és més probable que hi hagi condemna quan és una persona desconeguda, ja que el poder judicial no entra en si tens un motiu per fer-li mal a aquella persona.
Dedueixo que hi ha moltes dones que mai arriben a denunciar.
Sí, és clar.
Quines són les ferides psicològiques que genera una agressió sexual?
“La resiliència de les dones que pateixen agressions és al·lucinant. La capacitat de recuperació ens sorprèn cada dia”
Som molt diferents unes de les altres, però bàsicament, per una banda, hi ha símptomes d’intrusió: la persona reviu el succeït amb pensaments, malsons, sensacions físiques, flashback. Per l’altra, que la persona intenta evitar pensar-hi: algunes fan com si no hagués passat res. La reacció humana més habitual és negar el que ha succeït, és fer veure que no ha passat res; dissociar-ho: posar-ho en una caixa i fer com si res. Molta gent no ho explica o denuncia perquè no pot assumir el que ha passat en un primer moment i necessita separa-ho de si mateixa. Perquè també hi ha símptomes de culpabilitzar-te, de sentir-te malament, de pensar que el món mai tornarà a ser com el coneixies i que no et pots fiar de ningú, sentir-te allunyada de la resta o distanciada… Per últim també apareixen símptomes d’alerta: no poder dormir, estar espantada, anar pel carrer mirant enrere, no poder concentrar-te… Tot això no significa que la gent s’amagui sota el llit quan arriba a casa. La resiliència de les dones que pateixen agressions és al·lucinant. La capacitat de recuperació ens sorprèn cada dia.
Què és el que més dificulta la recuperació de la dona agredida?
El procediment judicial és una sotragada molt difícil de passar. Denunciar suposa un acte de valentia i coratge important. Pensa que quan pateixes una agressió, s’obren totes les ferides anteriors, tots els dubtes, i les inseguretats es desperten. És un moment de desconfiança, de dol, d’alerta, de qüestionament constant… Enfrontar-te al moment, tornar a relatar els fets, que et posin en dubte és duríssim. Quan les coses van bé, però, ajuda molt a curar la ferida de l’agressió. El que volen moltes persones va més enllà de què l’agressor vagi a la presó; volen protegir altres dones, que no torni a passar, que hi hagi un reconeixement, que públicament es reconegui el seu dolor. És un desig de reparació més que de venjança.
