Han passat cinc anys des que l’exministre italià Roberto Calderoli va dir: “M’encanten els animals, però quan la veig [a ella], no puc evitar pensar en un orangutan”. El polític de la Lliga Nord es referia a Cécile Kyenge, en aquells temps ministra d’Integració i originària de la República Popular del Congo. Va ser un episodi amb un fort impacte mediàtic, i del qual fins i tot els membres del seu propi partit es van distanciar. Probablement, si aquest esdeveniment haguera passat en la Itàlia d’avui, seria fàcil imaginar Calderoli aplaudit per una part considerable de la població italiana. Almenys, així es pot deduir dels milers de comentaris intolerants i racistes cap a les persones migrades que, cada cop més, omplen les xarxes socials en italià.
També es desprén d’una enquesta realitzada per l’empresa italiana SWG durant els darrers mesos de 2017. L’estudi partia de la pregunta: “Certes formes de racisme i discriminació es poden justificar?”. Només el 45% va respondre “no, mai”; el 29% assegurava que “depén de la situació”; el 16%, “només en alguns casos concrets”; el 7%, “en la majoria dels casos”, i el 3%, “sempre”. A més, el 55% no descartava assumir en un futur posicions racistes contra persones de diferents procedències, estrangeres o migrades. Fins i tot la Comissió Europea, en l’últim Eurobaròmetre sobre immigració, revela que l’opinió del poble italià sobre les persones migrades és més negativa que la mitjana europea.
S’ha produït l’agressió contra una dona nigeriana en un caixer automàtic de Sàcer i una sèrie d’episodis de caràcter racista
Aquest context social s’ha traduït en diversos episodis de violència contra el col·lectiu de migrants al llarg dels últims mesos. A Aprilia, a pocs quilòmetres de Roma, el marroquí Hady Zaitouni moria a mans de dos italians que l’havien perseguit en confondre’l amb un lladre. A San Calogero, Calàbria, el sindicalista malià Sacko Soumayla moria per dos trets de fusell.
I a Macerata, Luca Traini va disparar contra sis africans al carrer. Després hi ha l’agressió contra una dona nigeriana en un caixer automàtic de Sàcer, i una sèrie d’episodis menys greus però potser més simbòlics. Per exemple, el d’un empresari que va amenaçar de mort un treballador marroquí que estava de baixa a causa d’una malaltia: “Merda islàmica, fins i tot et puc matar ara que [Matteo] Salvini està al govern”, o el xiquet de cinc anys insultat pels seus companys d’escola al crit d’“ets negre, fas fàstic, vés-te’n d’aquí”.
L’oposició de Salvini al desembarcament de l’Aquarius i el Diciotti va generar comentaris xenòfobs a les xarxes socials
Arran de les polèmiques creades per Salvini en oposar-se al desembarcament dels vaixells de rescat de refugiades Aquarius i Diciotti, a les xarxes socials es van succeir comentaris racistes. Des de “perquè venen aquí, si no hi ha ni feina per a nosaltres” fins a “que tornen a casa, no els volem” i “enfonseu els vaixells i que muiren al fons del mar”.
Com és possible que un país que fa deu anys va rebre més de 15.000 persones de Líbia amb relativa normalitat ara s’haja convertit en paradigma de racisme i de violència xenòfoba? Com ha pogut passar que un país que es va distingir el 1991 per acollir 11.000 albaneses, ara ni tan sols accepte 700 migrades?
Cavalcant el malcontentament
Cecilia Bartoli és activista i membre de l’associació Asinitas, que des de fa tretze anys treballa a Roma amb dones migrades. “Les italianes no són racistes des d’un punt de vista cultural. És una nació multicultural i terra d’emigració interna i externa”, afirma, “però en un moment donat va venir la crisi econòmica, les retallades, les famílies que no arriben al final del mes, la precarietat… En aquest context, el malcontentament general va ser aprofitat per la Lliga Nord i per Salvini”.
Des de la Segona Guerra Mundial, cap partit de dretes italià havia cavalcat mai la qüestió de la migració com ho ha fet la Lliga. Ni la dreta clàssica ni el partit ultraconservador Alleanza Nazionale qüestionaven el dret a vot per a les migrades o la ius soli (amb la qual les fills d’estrangeres poden aconseguir la nacionalitat italiana). La criminalització va venir amb el partit dirigit per Matteo Salvini, que des del seu naixement a principis dels noranta va acusar la migració de ser un perill i les migrades, unes criminals.
Un estudi mostra com, de 5.684 notícies sobre migrants, només 26 no tractaven sobre delinqüència o seguretat
Des de fa uns anys, el seu discurs s’ha accentuat, amb l’associació entre la crisi econòmica i la presència de persones migrades. “Van començar a dir que la manca de serveis socials o el seu mal estat era responsabilitat d’un estat que gastava 35 euros diaris per a les refugiades i que no donava diners a les italianes. Sense explicar que els 35 euros serveixen per a pagar les infraestructures, el personal, el menjar o la neteja. Només 2,5 euros van directament a la persona migrada”, afegeix Cecilia Bartoli.
Es tracta “d’una notícia basada deliberadament en informació falsa, amb l’ajuda dels mitjans d’informació oficials i de polítics més interessats en una cadira al Parlament que en allò que aquestes informacions poden generar en l’imaginari de la població”, coincideix Luigi Perrone, professor de Sociologia de les Migracions a la Universitat de Lecce. “Huit anys de crisi han provocat que entre 7 i 8 milions d’italianes visquen sota el nivell de pobresa. Amb les crisis econòmiques, històricament, han nascut sempre moviments populistes i racistes”.
Ha contribuït també a assentar aquest discurs el fet que dins de partits suposadament de centreesquerra –com el Partit Democràtic– s’haja assumit com a propi aquest marc de criminalització de la immigració. A la vegada, no oferien alternatives al diagnòstic conservador de la crisi. Els mitjans d’informació de masses tampoc no han fet la feina periodística. Un estudi realitzat per la Universitat de Roma La Sapienza mostrava com, durant el primer semestre de 2008, de 5.684 notícies sobre persones immigrades que hi va haver, només 26 no tractaven sobre problemes de delinqüència o seguretat. Cal tenir en compte que la televisió és una de les principals fonts d’informació per al 80% de la població italiana.
Cal tenir en compte que la televisió és una de les principals fonts d’informació per al 80% de la població italiana
Oferint un matís més global a aquesta posició hi ha Arturo Lavorato, director de documentals i activista amb més de vint anys d’experiència col·laborant amb xarxes de migrades tant a Roma com a Calàbria, al sud d’Itàlia: “Clarament l’augment de la pobresa ha estat utilitzat per la Lliga Nord. Però hem d’afegir que a Europa estem vivint una crisi de l’estat nació vinculada a una crisi de la democràcia representativa”. És a dir, per a no perdre el poder –opina l’activista–, la burgesia europea precisa d’una renacionalització de les masses, com ja ha passat a Hongria, Polònia, el Regne Unit i Itàlia: “És l’ús instrumental del tema de la pàtria i del ‘nosaltres contra ells’ per a crear consensos al voltant dels partits de dreta”.
Tampoc l’obertura i el tancament de les fronteres són alternatives polítiques, sinó dues cares de la mateixa moneda en un món capitalista: “O més aviat dos factors complementaris en el funcionament del mecanisme internacional per valorar la mà d’obra treballadora”, afirma Lavorato.
Atacant testimonis incòmodes
El 2017, senadors de la Lliga Nord i d’altres partits de dretes van iniciar una campanya mediàtica contra les ONG que rescaten persones al Mediterrani. Segons els parlamentaris, la seua presència suposa un incentiu per a les migrades, i vinculaven directament el finançament d’aquestes ONG al tràfic de persones, al·legant que les organitzacions porten les migrades a Itàlia per fomentar el negoci de l’hospitalitat.
Aquestes acusacions responen a una doble estratègia, segons Bartoli: “D’una banda, es vol denigrar i criminalitzar les ONG i, de l’altra, amagar la massacre que s’està cometent tant a Líbia com al mar Mediterrani desviant l’atenció de l’opinió publica”. Desacreditar el treball de les ONG, reduir el finançament en favor d’aquest tipus d’activitat i evitar testimonis incòmodes. Especialment des que milícies líbies, sota la marca de guàrdies de costa, han començat a interceptar els inflables de les immigrants, enfonsar-los i portar les persones rescatades a centres on estan sotmeses a detencions arbitràries, violacions de drets, i on milers han mort –com denuncien Nacions Unides i Amnistia Internacional.
En un xicotet poble de Calàbria, Nicotera, ha sorgit el Moviment 14 de Juliol, un moviment ciutadà que lluita per a la defensa del medi ambient i el dret a l’aigua potable. Com explica Lavorato: “Hi ha gent de tota mena. Alguns estan en total desacord amb Salvini, d’altres mantenen un discurs intolerant”. Paradoxalment, a vegades s’organitzen àpats populars per finançar-se, en els quals se serveixen corders sacrificats segons el mètode halal per a la plantilla africana. “En aquestes ocasions, s’asseuen a la taula juntes i la intolerància desapareix”. Un exemple de com, en el context apropiat, la comunicació humana supera les pernicioses dinàmiques de la comunicació telemàtica deshumanitzadora. “La dinàmica democràtica participativa opera de manera natural d’acord amb una mentalitat d’inclusió”, conclou el director de documentals.
I rebla Perrone: “A la base de la societat, en les interaccions quotidianes als llocs de treball, a les escoles, als barris, a les associacions esportives, continua existint una trama de proximitat, amistat i solidaritat que és un antídot vital al triomf del racisme d’estat”.
