L’Iran és un país fascinant, és innegable. La seva situació geoestratègica i la victòria de la Revolució Islàmica l’any 1979 han marcat la seva història recent, sobretot pel que fa a les seves relacions amb els Estats Units d’Amèrica (EUA), marcades pel pas de ser considerat un aliat a l’època del Xa a una “amenaça estratègica” després de la caiguda del monarca, arribant finalment a ser inclòs a “l’eix del mal” el 2002, juntament amb l’Iraq i Corea del Nord per part de l’administració Bush fill.
Aquest viratge en les relacions entre els dos països va derivar el 1979 en una sèrie de sancions econòmiques imposades de forma unilateral pels EUA, per prevenir o controlar el programa nuclear iranià, amb l’objectiu que aquest es limités a finalitats pacífiques. Aquestes sancions impedien que tingués accés a transaccions comercials i financeres internacionals. A partir de 1994, les mesures sancionadores, a més, prohibien que empreses nord-americanes poguessin comprar tecnologia i béns iranians, així com finançar, invertir i comerciar amb el petroli i gas natural iranià.
Des de 2006, l’Organització de les Nacions Unides també va aprovar sancions dirigides a congelar els actius de persones i entitats relacionades amb el programa nuclear iranià, prohibir-li enriquir urani i un embargament de venda d’armes, entre altres mesures. Finalment, la Unió Europea va llançar el seu propi paquet de sancions el 2010, just quan els EUA van incloure l’Exèrcit de la Guàrdia Revolucionària (IRGC, per les seves sigles en anglès) a la llista d’entitats amb les quals no es podien fer transaccions, un procediment que ara s’estudia a la Unió Europea, a petició del Parlament Europeu.
Teheran ha buscat noves aliances i la Xina, Rússia i l’Índia han esdevingut sòcies preferents per exportar cru
L’ús de les sancions com a arma política hauria de permetre als que les imposen forçar un canvi d’actitud, dissuadir certes accions polítiques, evitar una potencial amenaça, promoure el respecte pels drets humans o fins i tot expressar-ne la vulneració. Segons alguns analistes, les sancions més selectives, sobretot econòmiques i financeres contra membres de la IRGC –congelant els seus actius o restringint els seus moviments– són més eficients que les genèriques, que exclouen el país de les transaccions internacionals, però acaben provocant un patiment directe a la població. Les sancions impacten negativament en el dret a accedir a l’educació i al progrés científic i són un fre a l’hora de pal·liar els efectes del canvi climàtic. Tot plegat deriva en un empitjorament de la qualitat de vida de la població, així com un agreujament dels problemes inherents ja existents, com ara la corrupció, la ineficiència econòmica, la mala gestió dels recursos públics, etc.
En canvi, amb el nou acord nuclear signat el 2015, l’Iran va reconduir en part la seva estratègia i va respectar els límits establerts per desenvolupar el programa atòmic civil, amb la contrapartida que s’aixequessin algunes de les sancions imposades. Així, va gaudir d’un curt període beneficiós, comercialment parlant, sense solucionar els problemes estructurals del país.
Però el 2018, l’administració Trump va decidir tallar les negociacions i imposar noves sancions, dirigides sobretot al sector petrolier i bancari. Tot i els intents dels països europeus per continuar mantenint les vies de diàleg, la realitat és que l’Iran, sobretot des del 2019, ha reactivat el seu programa nuclear, sobrepassant molts dels límits acordats.
En definitiva, les sancions al llarg de tot aquest temps no han aconseguit els objectius fixats i l’Iran ha continuat amb les seves aspiracions, la seva agenda i sense fer canvis significatius en la seva actitud, no només en la qüestió nuclear sinó fins i tot en la deriva autoritària interna. Tot i l’esfondrament del valor del rial i de l’economia iraniana, i que les sancions han repercutit sobretot en els sectors petroquímic, farmacèutic, turístic i aeronàutic iranià, el règim ha aconseguit esquivar i mantenir-se en el poder durant tots aquests anys trobant vies alternatives. En concret, creant noves aliances per exportar el seu petroli, sobretot perquè la Xina, Rússia i l’Índia no han secundat del tot les mesures coercitives i s’han convertit en sòcies interessants per exportar el cru iranià que no té cabuda als mercats occidentals.
