Hi ha veus que consideren que el cicle polític que va sorgir a partir de la crisi immobiliària-financera del 2008 i de la crisi del deute del 2012 es va tancar el curs 2023-2024 i hi ha veus que consideren que es va tancar el 2016 a Grècia. Però moltes d’aquestes veus estem d’acord en fer una crítica a la hipòtesi que des de la política institucional es pot canviar tot i volem obrir el debat que fa temps que tenim els sindicats de llogateres: el sindicalisme de base i l’organització popular han de ser les protagonistes d’aquest nou cicle.
El passat 13 d’octubre la gran manifestació de Madrid va marcar l’inici d’una sèrie de mobilitzacions que la setmana passada van passar per Andalusia i que recorreran els carrers de Barcelona, Burgos, Oviedo, Saragossa, Salamanca i Bilbao pròximament. A Catalunya, aquest mes s’han creat més de 40 comitès territorials, amb una mitjana de 50 persones a cadascun, perquè el 23N sigui un dia que duri anys. Però això no ve de la nit al dia, sinó que fa més de 7 anys que estem construint organització, aliances, continguts i sindicalisme d’habitatge.
A Catalunya, aquest mes s’han creat més de 40 comitès territorials, amb una mitjana de 50 persones a cadascun, perquè el 23N sigui un dia que duri anys
Els discursos d’impugnació, com la vaga de lloguers, han irromput a les portades dels principals diaris i telenotícies, i no han trigat a aparèixer les comparacions amb el 15M. Algunes de nosaltres vam participar activament en aquell període d’indignació popular i pensem que en aquest nou cicle que comença hem d’aprendre dels errors i de les virtuts d’un cicle polític que, vulguem o no, ha marcat a tota una generació. Les principals hipòtesis del cicle anterior estan qüestionades i han de ser superades, però sense caure en exageracions idealistes o picabaralles identitàries que ens allunyin dels problemes polítics que realment hem d’afrontar. Alhora, hem d’estar alerta perquè la seqüència de generar processos d’organització i mobilització no sigui muntar artefactes electorals.
Hem d’estar alerta perquè la seqüència de generar processos d’organització i mobilització no sigui muntar artefactes electorals
Les diferents versions de la hipòtesi electoral també han demostrat una forta debilitat. Més enllà dels seus límits inherents, la seva impotència es fa visible fins i tot en relació amb els objectius marcats a l’inici del cicle pels seus propis protagonistes. Quan la institució es planteja com un fi en si mateix és impossible impulsar transformacions socials profundes. Aquest article proposa una tercera hipòtesi pel nou cicle: la hipòtesi del poder popular i el sindicalisme de base.
Un subjecte múltiple
El poder popular reconeix la diversitat i complexitat de les nostres societats i entén que la tasca política principal no és reunir exclusivament aquells que ja comparteixen interessos o els sectors més exclosos i empobrits. Per avançar cap a una acció política de masses amb capacitat de disputa hegemònica, hem de construir un subjecte múltiple a través d’un procés de lluites, pactes i aliances complexes, evitant arraconar-se socialment i políticament. Aquest subjecte no està donat; només pot formar-se a través dels processos de lluita.
La nostra hipòtesi es basa en generar un subjecte múltiple i ampli capaç de fer front a les diferents formes de dominació del capitalisme contemporani
El repte consisteix a desenvolupar eines per identificar les contradiccions centrals del capitalisme contemporani, ampliar els espais clau d’antagonisme i generar mecanismes efectius de disputa i construcció política. La nostra hipòtesi no es basa a aplegar aquells que comparteixen una mateixa ideologia ni a representar únicament els sectors més exclosos, sinó a generar un subjecte múltiple i ampli capaç de fer front a les diferents formes de dominació del capitalisme contemporani.
Sindicalisme de base
El sindicalisme de base és el nostre mètode per construir un projecte de majories. És la manera com la crisi es transforma en lluita i la lluita en organització popular. El nou sindicalisme nord-americà, molt influenciat per la tradició anarcosindicalista, és molt inspirador en aquest sentit, per la seva crítica als moviments socials i al sindicalisme tradicional, a més del seu pragmatisme per construir un sindicalisme combatiu i democràtic. Basat en la teoria de l’organització de Jane McAlevey, el seu èxit polític radica en la capacitat de constituir una base cada vegada més àmplia de gent corrent, una massa de persones que mai abans s’havien implicat i que no es consideraven activistes fins aquell moment.
L’objectiu no és “activar uns quants hipermilitants” ni “ajudar” aquells a qui afecta la injustícia, sinó generar les condicions perquè siguin capaços de dinamitzar la seva pròpia lluita
El sindicalisme de base trenca amb el perfil de l’activista clàssic com a principal subjecte integrador i articulador de l’organització. L’objectiu no és ni “activar uns quants hipermilitants”, ni “ajudar” o “representar” aquells a qui afecta la injustícia, sinó generar les condicions perquè siguin capaços de dinamitzar la seva pròpia lluita. L’objectiu no és tenir una base d’activistes hipermobilitzats que llancen grans campanyes i mobilitzacions, sinó construir una base sindical formada per gent corrent, implicada en processos de lluita.
Un sindicalisme que tingui un projecte de majories que disputi les idees hegemòniques de la vida en el capitalisme. Quan una persona s’uneix a una lluita –en defensa de la seva llar, del seu barri, del seu territori–, ha de sentir que forma part d’un procés de transformació més gran, desitjable, que transcendeixi l’àmbit individual i material d’aquesta lluita.
Una dialèctica constituent-destituent
La nostra cultura política ha fet un llarg recorregut impulsant processos basats en el suport mutu, l’autogestió o l’assemblearisme, que generen formes alternatives de reproducció social en un context de crisi quan fallen el mercat i l’estat. Aquests projectes són realment transformadors, però a una escala micro: només arriben a les persones que formen part d’aquests grups i poden acabar convertint-se en formes d’autogestió de la misèria que faciliten la despossessió capitalista en lloc de catalitzar processos de ruptura.
La batalla cultural als mitjans, igual que potenciar les contradiccions en el si de l’Estat, són elements crucials i intrínsecs a la lluita
La batalla cultural als mitjans, igual que potenciar les contradiccions en el si de l’Estat, són elements crucials i intrínsecs a la lluita. A través d’aquests processos, les respostes defensives a la crisi es transformen en accions ofensives d’impugnació del conjunt de les estructures polítiques i econòmiques.
En definitiva, la hipòtesi del poder popular ha d’assumir dues funcions simultànies i igual d’importants: establir un contrapoder, un moviment d’oposició, conflicte i lluita, alhora que constitueix un doble poder, una institucionalitat i infraestructura pròpies que facin de punt de suport i focus de retroalimentació d’aquesta lluita.
Confederació de lluites
Estem en un moment clau per generar unes condicions de possibilitat per construir un moviment sindical de base que ho sacsegi tot. Aquestes condicions de possibilitat no neixen del no-res; sorgeixen de la potència política ja constituïda en organitzacions que ja estan lluitant des del feminisme, el sindicalisme laboral, l’ecologisme, l’antiracisme o el sindicalisme d’habitatge. La confederació d’aquestes lluites constitueix el punt de partida del contrapoder del nou cicle: el sindicalisme de base, de classe i popular, ha de ser l’eina per acumular forces per canviar-ho tot.
Els processos de despossessió s’han intensificat a través de l’arrendament, una forma de tinença que precaritza sectors cada vegada més amplis i diversos de la població
Des del Sindicat de Llogateres fa temps que considerem que les lluites al voltant del problema del lloguer constitueixen un front estratègic clau. L’habitatge de lloguer s’ha convertit en un eix central del procés d’acumulació. Els processos de despossessió s’han intensificat a través de l’arrendament, una forma de tinença que precaritza sectors cada vegada més amplis i diversos de la població. Els conflictes al voltant del lloguer són la clau per exposar les contradiccions de les societats capitalistes contemporànies i sembrar experiències de poder popular cada vegada més fortes.
Per això, estem preparant-nos per fer vagues de lloguers i estem impulsant debats amb les nostres aliances sobre com construir un moviment vaguista a Catalunya que prengui consciència del poder que té per abaixar els lloguers, reduir la jornada laboral, apujar els salaris i les pensions. Si alguna cosa tenim clara, és que una vaga de lloguers i un conflicte massiu al voltant del lloguer i l’habitatge, si no es connecta amb la resta de lluites actuals, per molt disruptiu que sigui, acabarà en una derrota més.
El 23N sortim al carrer plegades per caminar i construir una vaga general i de lloguers des de la base.
