El dijous 6 d’octubre s’anunciava la guanyadora del Premi Nobel de Literatura d’aquest any. Com sempre, dies abans hi havien llistes de preferits i preferides, especulacions. “Enguany toca una dona”, deien; d’altres que no, que li tocava a un autor de literatura de gènere. L’anunci fou un crit a Twitter: va guanyar Annie Ernaux.
L’escriptora francesa, d’origen humil i representant de la literatura del jo, de l’autoficció, de l’escriptura en clau feminista, s’enduia el premi. Annie Ernaux va nàixer fa 82 anys a un poble menut rural, de classe obrera. Va estudiar literatura i llengua i ha dedicat la vida a ser professora i escriptora. I, també, ha estat la veu més destacada de la seua generació literària i de tot un gènere o, millor dit, d’un tipus d’escriptura en concret.
De l’alegria col·lectiva dels milers i milers dels seus lectors i lectores, es va passar a les crítiques d’uns quants; en la seua gran majoria homes, que menyspreant la seua obra i dient que no l’havien llegida, deien que no era un premi a l’obra d’Ernaux, que era un premi a un moment, a una tendència actual. Oblidant —ai, la memòria, que sols s’utilitza quan es vol— que, en efecte, això és sempre el Premi Nobel. O és que els premis als autors del boom llatinoamericà o a les noves onades d’escriptores o a la novel·la americana no són premis a una tendència, a un moment literari concret?
Annie Ernaux és una veu concreta i universal que compromet gènere i classe social a la seua obra, que ens parla d’allò tan suat, i tan cert, que tot allò personal és polític
Annie Ernaux és efectivament la representant d’una literatura que rep diverses etiquetes com ara literatura del jo o autoficció. És segurament l’exponent més gran en els darrers quaranta anys, és una veu concreta, però també universal, que compromet gènere i classe social a la seua obra, que ens parla d’allò tan suat, i tan cert, que tot allò personal és polític.
Ernaux, de classe obrera, filla de la postguerra de la Segona Guerra Mundial, creix amb aspiracions intel·lectuals forjades al marge de la seua classe social, forjades al marge dels seus pares. Creix amb l’aspiració a un estatus millor a través de l’educació secundària i universitària, desfent-se així de misèries culturals, però també materials, heretades en aquella rebotiga/bar. Prompte i amb el pas dels anys, aquestes aspiracions s’estavellen contra el mur de la realitat. No és la intel·lectualitat dels anys seixanta francesos a la qual aspirar, no és un món idíl·lic; la classe mitjana és també mediocritat, i, al cap i a la fi, ella com tants d’altres han de pagar factures al final de mes. Les aspiracions es poden quedar en això i, alhora, en haver descobert el plaer per la literatura, per la música… En anar a les manifestacions, en veure el món des d’un posicionament crític i en horroritzar-se cada dia més per la deriva feixista de França i de tot Europa, també dels companys i amics del 68.
El problema ve quan la crítica, majoritàriament masculina, menysprea i empetiteix les obres que parteixen de l’experiència pròpia quan la fan les dones
Ernaux és també la veu de la dona blanca contemporània, la dona que ha patit abusos i ha sobreviscut, que ha volgut deslligar-se d’imposicions i que pel camí es troba fent tot el que s’hauria esperat d’ella. És la dona freda que no sent passió per un matrimoni convencional amb dos fills, que se sent atrapada a una casa unifamiliar pagada amb sous de professors, que sent que la vida es pot acabar a través de la mediocritat de la classe mitjana. Però també és la veu d’una dona que decideix avortar quan encara és il·legal a França, que es divorcia, que viu la soledat, que cuida fins a on pot d’una mare malalta per la desmemòria, que s’enamora en la maduresa, que viu una passió desenfrenada i que converteix tot açò en literatura.
El Nobel és, i ho hem de vindicar així, un premi ampli, una celebració col·lectiva, un reconeixement a un tipus de literatura. I què hi ha de roín? Res. Ernaux fa de l’experiència pròpia literatura, com ho han fet molts altres abans d’ella i com ho faran moltes d’altres després del seu exemple. El problema ve quan la crítica, majoritàriament masculina, és incapaç, per una banda, de concebre una literatura escrita per dones sense demanar i exigir una lectura biogràfica de les seues obres —quantes vegades s’intenten llegir les obres de Víctor Català, Mercè Rodoreda, Virginia Woolf o Carmen Laforet des de les coordenades biogràfiques?—, però que alhora menysprea i empetiteix les obres que parteixen de l’experiència pròpia quan la fan les dones i ho anuncien com a tal. Amb ells no passa quasi mai, què són sinó literatura del jo els poemes de Vicent Andrés Estellés, les obres de Charles Bukowski, les novel·les de Philip Roth o les d’Ernest Hemingway?
El premi d’Annie Ernaux és una foto de l’escriptora somrient, amb els cabells llargs i les arrugues marcades. És un premi compartit i celebrat, un premi per escriure amb etiquetes o sense. Així que gaudim-la, gaudim del seu somriure llegint les seues obres —moltes d’elles traduïdes al català per Angle i en castellà per Cabaret Voltaire. I llegirem sobre les grans passions humanes a través del seu somriure indòmit.
