Sostenibles (humanament i ecològicament), viables (econòmicament) i transformadors (políticament). Així haurien de ser els projectes cooperatius que comparteixen els valors de l’Economia Social i Solidària (ESS). Perquè la raó de ser de l’ESS és la transformació social.
La necessitat d’estructures supracooperatives que defensin i promoguin els valors, objectius i els assoliments de l’ESS, tal com indica Alba Hierro al seu article “En defensa de la matronal” –publicat en aquesta mateixa secció– és compartida. Així com la necessitat de bastir una estratègia més àmplia que, com a mínim, ens serveixi d’utopia i, en el millor dels casos, de full de ruta per on circular fins a arribar-hi. En aquesta direcció, han aparegut darrerament algunes propostes com el Pacte per una Economia per la Vida (impulsat en el context de la pandèmia de la covid-19) o l’estratègia d’economia plural transformadora. Aquestes valuoses aportacions són capaces de resumir cap a on volem anar. Però segueixen en un nivell d’abstracció programàtica. Caldria una major concreció en termes de política industrial, model de consum, mercat de treball, fiscalitat, etc.
Per dissenyar una estratègia plausible que tingui per objectiu la reproducció ampliada del cooperativisme i el mercat social en el context global actual, és imprescindible comptar amb l’acció proactiva del sector públic. Només l’Estat pot aspirar (amb una gran ambició política i ja veurem si ho assoleix) a tenir la força necessària per impulsar aquesta estratègia de transformació, on el cooperativisme i l’ESS jugaran sens dubte un rol central. L’ESS i el cooperativisme són l’embrió del model econòmic alternatiu. Però trobo molt naïf pensar que aconseguiran canvis rellevants sense la palanca de l’Estat.
En comptes de buscar la manera de finançar multitud de projectes microeconòmics potser seria més estratègic pensar de forma global, amb la participació de l’administració, com l’ESS i el cooperativisme poden contribuir a fer front al seguit de reptes que ens proposem
Aquesta estratègia global a llarg termini hauria de començar per superar l’atomització del cooperativisme. En alguns sectors econòmics importants en termes del PIB –com el turisme, la indústria, el comerç o el transport– l’ESS i el cooperativisme són irrellevants. Ara mateix les cooperatives operen individualment, competint amb les empreses en el mercat capitalista i competint amb altres cooperatives i entitats del tercer sector en el mercat del finançament públic.
No crec, però, que les cooperatives hagin de perdre la seva autonomia i supeditar-se al pla marcat per un sector públic que lideri aquesta estratègia, ni de bon tros. Però ara mateix la majoria dels projectes de l’ESS tenen un impacte social modest i en alguns casos estan centrats més aviat en el sosteniment d’uns pocs llocs de treball. En comptes de buscar la manera de finançar multitud de projectes microeconòmics potser seria més estratègic pensar de forma global, amb la participació de l’administració, com l’ESS i el cooperativisme poden contribuir a fer front al seguit de reptes que ens proposem.
Podríem començar per tres qüestions urgents: habitatge, sobirania alimentària i sobirania energètica. En les tres em costa veure com l’ESS per si sola pot aportar solucions per a la majoria de la població. Cal un marc legislatiu, un impuls industrial i un canvi de model que només pot venir del sector públic. Però només es podrà tirar endavant quan aquest incorpori els valors i pràctiques que defensem des de l’ESS.
