Has anat a la consulta sola perquè ja et trobes millor i fins i tot treballes. No hi ha cap motiu per haver-hi d’anar acompanyada, penses. L’espera es fa llarga i no et ve de gust llegir. Als seients d’ambdós costats es comencen a succeir embarassades. Gairebé totes hi són amb les parelles. N’hi ha una de sola, plena de tatuatges i amb una d’aquelles panxes perfectes, de serp que acaba de menjar. I una altra encara, més o menys de la teva edat, que ha vingut amb sa mare –tu, que la tens tan enfora–, una senyora bastant gran de cames tan inflades que necessita agafar una cadireta infantil de pediatria per a poder-les estirar. Parlen de coses banals i de tant en tant la filla corregeix la mare. Aquesta complicitat és el que et fa més enveja de tot. Totes les embarassades van entrant a les consultes i el teu número encara no surt a la pantalla. Ja t’adones que no hauries hagut de venir sola perquè no pots deixar de pensar en els infants que porten a dins les altres i en aquesta excrescència estèril que portes tu a dins.
Durant la visita, explicant els nous símptomes, et sents encara pitjor. El doctor demana que et canviïs per fer-te una palpació. I tu penses que no t’ho esperaves i que no vas prou depilada. Ara no és moment per això, però et va sorgint la idea una vegada i una altra. Al teu ginecòleg sembla que li agradi ben poc la feina i només s’ocupa de ficar els seus dits el més ràpidament i el més endins possible de la teva vagina, fins a un punt tan fondo en què només t’havia arribat una altra persona abans: ell mateix, en l’anterior visita en aquest mateix hospital. No és lloc ni per als amants ni per al plaer. Ell estreny contra el recte i cap a dalt i cap a un costat, intentant palpar quists i adhesions. Crides diverses vegades de dolor i et diu que aguantis un poquet més, guapa, que ja gairebé esteu. Quan et fa mal o veu que no estàs físicament o emocionalment bé, et diu sempre guapa i és amable i dolcet. Quan et veu bé i fas preguntes sobre la teva malaltia, et parla amb aires de superioritat i fa comentaris despectius. Sembla bipolar, però de moment segueix sent el teu ginecòleg. Avui és dolç fins al final: et comunica que a més d’endometriosi també tens adenomiosi.
Has bajao mucho, profe. Bajar de dónde? De peso. Els deu quilos es noten. Al principi et molestava quan la gent t’ho comentava. La manera de perdre’ls no havia estat plaent ni per sentir-se’n orgullosa, però a poc a poc la coqueteria et guanya, sobretot ara que gairebé fa un mes que surts a caminar una hora al dia i fas estiraments a casa i et sents més acollida en el teu cos. Ara és com si t’haguessis volgut aprimar aposta i fos un triomf personal aconseguit amb valors tan promoguts com els de l’esforç, la constància i l’autocontrol, que tothom admira i per això s’apressen a comentar-t’ho i a felicitar-te. Com si haver perdut tot aquest pes fos una victòria i no una gran i visible cicatriu de la malaltia.
***
T’has aprimat un quilo més. Un que ja no haguessis volgut perdre de cap de les maneres. No estaves tan prima des de feia deu anys. La roba et va baldera, els sostenidors també, les faldilles et cauen. Això et comença a acomplexar però estàs massa cansada després de la feina per anar de compres a la tarda. Vols aguantar tot el que puguis. I ara ja coneixes els nens de la teva tutoria. T’abracen quan et troben pel passadís, et porten dolços àrabs i reclamen la teva atenció tot el que poden. No vols deixar de veure’ls. Per això has de reservar energies, deixar de fer altres coses per poder fer aquesta. L’energia de què disposes és limitada. En anglès es parla d’spoons. És com si tinguessis x culleretes d’energia al dia. Les pots gastar com vulguis, però quan has arribat a l’última les has acabat, et guanya la fatiga. Com un viure estant en una última espelmeta, cercant l’equilibri perquè la flama no s’apagui.
Cada dia t’acostes al caient de les teves forces. Després t’abandonen, s’esvaneixen. Com una boirina que desaparegués a poc a poc després de caure de tu amb força, com farina d’un sac que es deixés desplomar contra el terra. Aleshores apareix el dolor, que s’ensenyoreix del teu cos i et fa esclava del llit, el lloc on has passat més hores l’últim any. Tot sovint t’hi fiques vestida. Et sembla que si no vas tot el dia en pijama i sense sostenidors no estàs tan malalta. Com si poguessis pegar un bot del llit i sortir per la porta de casa en qualsevol moment. A comprar el pa, a fer un encàrrec, a buscar la targeta de crèdit que fa quinze dies que t’espera a l’oficina de davant de casa. Com si poguessis.
