El 6 de maig de 2015, Ainhoa Villaverde, Marina Sagastizabal, Bergoi Madernaz i Xabat Moran van ser detinguts i portats a presó. Dies més tard, després d’evitar la seva detenció, Aiala Zaldibar, Igarki Robles i Ibon Esteban van aparèixer públicament a Vitòria-Gasteiz en el marc del Gasteizko Herri Harresia, un ‘mur popular’ que va tractar de protegir-los. Allí, finalment, també van ser detinguts i empresonats.
Aquesta sentència sense precedents suposa una nova estirada d’orelles per l’Ertzaintza i per a la justícia espanyola, que hauria practicat aquestes detencions sense les garanties suficients: d’una banda, no es va mostrar als detinguts cap acta judicial que ordenés la seva detenció; i d’altra banda, van ser conduïts a presó sense haver passat abans davant d’un jutge.
La policia autonòmica basca va realitzar aquestes detencions davant una sentència de l’Audiència Nacional (AN) espanyola, sense l’oportunitat de recórrer al Tribunal Suprem que, si escau, hauria de confirmar, o no, la sentència. De fet, mesos després, cinc d’aquests joves van ser absolts, i altres dos van ser condemnats a dos anys, per la qual cosa no haurien d’haver anat a presó.
Sense precedents
Cal recordar que el setembre de 2014 es va celebrar davant la Secció Quarta de l’AN el judici contra 28 joves acusats de formar part de l’organització juvenil basca Segi, acusació per la qual se’ls demanava sis anys de presó. Amb el precedent de l’absolució de 40 joves amb la mateixa acusació en un procediment anterior jutjat per la Secció Primera de la mateixa Audiència, en aquest cas la Sala va optar per l’absolució de 23 dels 28 joves i la condemna de 5 d’ells a 6 anys de presó.
Malgrat que totes les persones acusades estaven en llibertat i a la disposició del Tribunal, la Sala va acordar sorprenentment l’empresonament provisional de totes les condemnades, a l’espera de la resolució del recurs interposat davant el Tribunal Suprem contra aquest pronunciament condemnatori.
Aquest empresonament no responia de cap manera a les exigències legals per a això, segons expliquen fonts de la defensa a Hala Bedi, “donat que la sentència no era ferma, els arguments per condemnar eren molt febles i no existia cap risc de fuga”.
La Secció Quarta de l’Audiència Nacional espanyola va decidir dur a terme aquest empresonament sense respectar el procediment i prevencions legals clarament establertes
La Secció Quarta, no obstant això, va decidir dur a terme aquest empresonament sense respectar el procediment i prevencions legals clarament establertes per al mateix. En concret, va decidir saltar-se l’exigència de celebració de la compareixença prevista per la llei en què les acusacions puguin optar o no per la sol·licitud d’aquesta mesura de presó, i les defenses i les mateixes persones afectades puguin precisament argumentar i presentar documents o altres elements en favor de la seva llibertat. “Un tràmit que, no solament imposa la llei, sinó que és garantia fonamental de la persona jutjada i del seu dret fonamental a la llibertat”, expliquen les advocades i advocats.
Però malgrat això i tot i ser-ne conscient, ja que les defenses van demanar una vegada i una altra la celebració d’aquesta compareixença i el tribunal la va rebutjar, la Secció Quarta, amb la seva presidenta –la magistrada Angela Murillo– al capdavant, va decidir no dur-la a terme i “menysprear aquestes garanties i drets de les persones que empresonava, potser sabent que no existien raons legals o personals per a aquest empresonament i tractant d’eludir aquesta realitat”.
“Perquè aquest empresonament, com d’altres que ha acordat aquesta AN, no tenia cap base jurídica, sinó que pretenien tan sols, en aquest cas concret, impedir les mostres de solidaritat en forma de murs populars i expressions similars que s’estaven desenvolupant als pobles i barris de les persones condemnades per la seva activitat política, social o juvenil”, expliquen.
Com a punt final a aquest procés judicial i policial contra el jovent basc, al cap d’un any el Tribunal Suprem, després d’analitzar la sentència i els recursos interposats, va admetre els mateixos acordant que s’havia d’absoldre a tres d’aquestes persones: Aiala Zaldibar, Igarki Robles i Marina Sagastizabal, i condemnar a dos: Ainhoa Villaverde i Ibon Esteban, però no a sis anys de presó, sinó únicament a dos. Segons recull el codi penal, podien haver quedat en suspens de no haver-se produït l’ingrés a la presó.
Ara, el Tribunal Constitucional, en una sentència datada el 17 de setembre de 2018, estima la demanda d’empara d’aquestes cinc persones, rebutja l’actuació i argumentació de la Secció Quarta per contrària a la llei i al dret i vulneradora del dret fonamental a la llibertat i declara nul·les aquelles resolucions d’ingrés a la presó.
Les defenses d’aquestes persones ja estan analitzant la interposició d’una reclamació a l’Estat “pel greu perjudici causat per aquesta actuació irregular de l’Audiència Nacional”. Però, afegeixen, “la realitat és que el dany és irreparable, perquè aquestes persones van romandre gairebé un any a la presó, a partir d’aquesta resolució de l’Audiència (sumat a l’any i mig passat anteriorment a la presó abans del judici) sense que haguessin hagut d’estar-hi, perquè aquest Tribunal va decidir, una vegada més, com avui dia segueix fent, retorçar la llei i la seva interpretació en favor dels interessos externs que dictin els criteris polítics a cada moment”.
*Article publicat originalment a Hala Bedi Irrati
