Un quart de nou del matí a la plaça de la Verge Blanca de Vitòria-Gasteiz. Després d’unes hores de tensió i incertesa encara no s’ha produït l’esperada intervenció policial. “És sorprenent, en tots els murs populars anteriors on ha intervingut l’Ertzaintza, sempre han vingut a tren d’alba”, m’explica un amic periodista. La nit no ha sigut plàcida. A dos quarts de tres de la matinada, la sirena que avisa les desobedients per formar el mur popular desperta la plaça. En cinc minuts, mig miler de persones s’apleguen al voltant de la bastida que serveix com a punt de referència a encerclar. Falsa alarma. Es confirma que les furgonetes de l’Ertzaintza no venen, de moment, al centre de la capital alabesa. A poc a poc tothom torna a dormir. Sacs, màrfegues, cartons i, fins i tot, algun matalàs. Qualsevol ocurrència és bona si t’ajuda a descansar unes hores. La nit avança més a poc a poc del normal. A dos quarts de sis una altra sirena desperta aquelles que dormen amb els ulls més oberts. No ha estat l’esperat avís pels centenars d’activistes, sinó un vehicle policial que l’ha activada durant uns segons quan circulava a prop de l’improvisat campament. “Forma part de la guerra psicològica, tranquil·les”, crida un jove per aixecar els ànims. Tothom respira fons i torna a aclucar els ulls.
Desobediència massiva
Quan per fi es fa de dia un dels dinamitzadors d’aquesta acció de desobediència civil massiva pren el micròfon i convida a participar de la neteja de l’Aske Gunea (espai alliberat). Encara no hi ha hagut temps ni per enrotllar els sacs i torna a sonar la sirena d’alerta. Ara va de debò. Són tres quarts de nou del matí quan divuit furgonetes de l’Ertzaintza irrompen a la plaça entre xiulets i les darreres consignes. Perruques i màscares a lloc. Cul a terra i braços entrellaçats. “No caiguem en provocacions, resistència passiva. Ànims penya, visca nosaltres!” rebla un dels organitzadors del mur per megafonia. Els furgons policials es reparteixen per la plaça i pels accessos, que queden tallats. Algunes joves han estat més ràpides i s’han pogut incorporar al mur a l’últim moment. La sirena les ha alertat i han pogut fer marxa enrere i tornar a la plaça. Més d’una ha quedat fora pensant que si no havien vingut de matinada ja no ho farien fins al vespre. Època d’exàmens universitaris, una dutxa necessària o un cafè de bon matí les ha fet abandonar l’indret en el pitjor moment.
En aquell moment, diverses joves situades a primera línia del mur solidari s’aixequen i buiden sobre els seus cossos garrafes de pintura taronja
Els antidisturbis estableixen un perímetre al voltant del mur, mentre una altra línia policial allunya fins a un carrer adjacent aquelles que han decidit donar suport des de fora. En aquell moment, diverses joves situades a primera línia del mur solidari s’aixequen i buiden sobre els seus cossos garrafes de pintura taronja. Els policies queden immòbils, probablement perplexes, tot i que no ho podem veure perquè els passamuntanyes que llueixen els tapen tota la cara, tret dels ulls i la boca. Amb la pintura es vol guanyar temps o que els agents es taquin. De retruc, les zones on el terra s’ha empastifat es transformen en una pista de patinatge. Posteriorment, algunes d’aquestes joves quedaran detingudes. Els caps del dispositiu policial s’ho miren i discuteixen quina és la millor opció. Finalment, decideixen començar la seva intervenció pel flanc superior.
Violència desmesurada
Actuen en equips de quinze. Més o menys és el nombre d’efectius que caben en dues furgonetes. A la primera persona que treuen li pregunten si vol sortir pel seu propi peu, no accepta i l’intercepten violentament. Els policies ja no oferiran a ningú més l’opció de col·laborar. D’una a una van agafant les solidàries i arrencant-les del mur. Un cop fora les immobilitzen a terra, les aixequen, i les traslladen fins a l’altra banda d’un dels cordons policials que tallen els accessos a la plaça. A algunes persones les arrosseguen sobre la pintura i, agafades a pols, les passen per sobre d’unes fonts d’aigua situades al terra de la plaça. Per sufocar la resistència retorcen orelles, pressionen el nas i estiren dels cabells. Des del primer moment l’Ertzaintza utilitza un nivell de brutalitat policial innecessària. “Urkullu ata a tus perros” criden les joves en al·lusió al Lehendakari i la policia autonòmica basca. Sota els centenars de cossos que s’han prestat a defensar les tres joves condemnades, hi ha una xarxa de grans dimensions col·locada per enredar-se de mans i peus. Els agents utilitzen navalles per tallar les cordes. Quan algun peu no surt amb facilitat treuen la sabata i la llencen sense importar la direcció. Passen els minuts i la tensió i la violència va en augment. Les resistents criden “vosaltres vau matar Iñigo Cabacas”, jove mort a Bilbao ara fa tres anys per un tret de bala de goma. Els agents encaputxats colpegen amb les porres caps, mans i genolls. Si la jove mostra un grau més alt de resistència, giren la porra i claven el mànec a genitals i panxa. Els crits de dolor es barregen amb càntics de suport: “el poble no perdonarà” o “visca el jovent basc” són alguns dels més repetits. Tanmateix, no ho veuen clar. Després d’una hora, han tret més d’una cinquantena de persones i tenen a tocar la bastida situada al cor del mur popular, però no han donat amb cap de les tres joves condemnades a sis anys de presó a les que han vingut a detenir.
Alimentats pel sadisme
De cop i volta un comandament dóna l’ordre d’aturar-se. Els agents es retiren uns metres i després d’uns minuts de calma tensa, un nou grup de vint agents es dirigeix a l’altra banda del mur. Ara intentaran des de baix trobar a Aiala, Ibon i Igarki. Necessiten anar més ràpid i és per això que comencen a treure les perruques i les màscares de les joves que tenen al seu abast. Intenten així descobrir on es troben les tres condemnades. Un noi els recrimina les formes, el policia s’atura, s’ajusta el cinturó i, des de la distància, l’amenaça dient-li “després vinc per tu”. Els insults i humiliacions s’intensifiquen. “A tu et mataré” diu un policia visiblement alterat mentre assenyala un noi. Després de mitja hora aconsegueixen arribar fins al davant de la bastida i localitzar Aiala Zaldíbar. Ella crida i amb un somriure al rostre anima la resta de persones que la protegeixen. “Sou uns masclistes i uns misògins” diu Aiala a un policia. Aquest riu i respon burleta “tot això es compensarà quan estiguis dins la presó”. La jove està entubada amb cinc persones més. Han introduït els seus braços dins d’uns cilindres metàl·lics que les uneixen. Es canta una cançó basca de resistència i un ertzaina pregunta “Us traieu els tubs o no?”. Un jove respon “això és la vostra feina, estem fent una acció de desobediència i resistència”. Els antidisturbis no volen perdre més temps, aixequen tot el grup de joves i les introdueixen entubades en una furgoneta reservada per les detingudes.
Solidaritat i compromís
Lluny d’ensorrar-se, el mur sembla cada vegada més fort. El formen menys de la meitat de persones que a l’inici però la duresa de les hores prèvies les ha omplert de coratge. Els voltants de la plaça esclaten en un crit de suport a la primera jove capturada. Es produeixen els primers conats de càrrega a dos dels accessos on es concentren les solidàries, mentre al mur l’operació continua.
Des de l’interior d’un bar situat a un nivell inferior de la plaça, rere la bastida, les treballadores intenten llençar glaçons per guarir persones contusionades que encara resisteixen a terra. Dos agents ho veuen i s’acosten al local per recriminar l’acció dels cambrers. De sobte, un veí sexagenari surt del portal del costat amb una bossa de gel i la llença a l’interior del mur popular. “Tinc el deure de socórrer”, diu als agents que el miren estupefacte. Dona mitja volta, agafa la bossa de gel entre les reixes del bar i l’envia volant a les resistents. Els antidisturbis intenten acoquinar-lo però ell els respon cridant “Tinc dret a indignar-me. No teniu cor. Sou robots del poder”.
L’Ertzaintza no ha cregut necessari comptar amb ni tan sols una ambulància per un operatiu d’aquest tipus
Fora de la plaça un equip mèdic de voluntàries atén, en un local que el veïnat ha cedit per a l’ocasió, les persones ferides que surten del mur. A migdia comptabilitzen una setantena de persones amb contunsions i talls a diferents parts del cos. L’Ertzaintza no ha cregut necessari comptar amb ni tan sols una ambulància per un operatiu d’aquest tipus. A un carrer contigu, un equip jurídic usa la terrassa d’un bar com a oficina per recollir els testimonis d’aquelles persones que vulguin denunciar el tracte rebut per part de la policia. Les emocions són a flor de pell i els ànims van en augment dins el mur. Els policies descobreixen al segon dels condemnats, Igarki Robles, entubat a un company. Després de diversos estira-i-arronsa se’ls emporten a tots dos detinguts.
Cinquanta persones estrenyen els braços i mantenen el mur. Els policies ja rodegen completament la bastida i alguns accedeixen al seu interior. “Deixeu-me lloc, no veieu que estic una mica grassonet?” bromeja cínicament un d’ells. Mentre uns tallen ràpidament amb unes cisalles les cadenes amb les quals diverses activistes s’han ancorat a l’estructura, d’altres ja han començat a desmuntar-la. La desena de periodistes que cobrim l’acció des de dintre som interpel·lades per abandonar la nostra posició a l’interior de la bastida. Les que mostren acreditació marxen sense problemes. Algun altre cau sobre diverses de les persones que resisteixen fruit de les empentes rebudes pels agents. Un cop fora, presenciem a una distància de quinze metres com localitzen el darrer jove condemnat, Ibon. El porten a les dues furgonetes per les detingudes que encara esperen per marxar i l’acció dels antiavalots s’atura.
Entrega sense límits
Després d’uns minuts d’incertesa, una part del dispositiu policial es retira. Es mantenen els efectius encarregats de bloquejar l’entrada a la plaça a les concentracions de suport que s’apleguen per totes bandes. Un portaveu de l’Aske Gunea fa declaracions davant dels mitjans i els serveis de neteja de l’ajuntament comencen la seva feina. Les dues furgonetes amb detingudes arrenquen cap a comissaria enmig d’una ovació procedent de totes les direccions. Trenta joves han aguantat fins al final en un mur que la Ertzaintza ha rebentat però no ha destruït per complet. Una victòria simbòlica que ajuda a pal·liar part del dolor i cansament acumulat.
Durant vint minuts, un darrer esforç permet rescatar mòbils, ulleres, sabatilles, i un fotimer d’objectes que apareixen entre les perruques, les màscares i la pintura
La Policia Municipal afirma que tenen l’ordre de fer portar a la deixalleria tots el materials que no es treguin de la plaça ràpidament. Les trenta resistents i alguns periodistes solidaris formen una cadena per transportar centenars de motxilles i material de l’acampada, de la part superior de la plaça al bar i el portal de veïnes que abans han subministrat gel. Durant vint minuts, un darrer esforç permet rescatar mòbils, ulleres, sabatilles, i un fotimer d’objectes que apareixen entre les perruques, les màscares i la pintura acumulada a terra.
Aiala, Ibon i Igarki dormiran avui a la presó. Marina, Xabat, Bergoi i Ainhoa ja fa tretze dies que hi són. Si el Tribunal Suprem no rectifica l’Audiència Nacional espanyola, els queden almenys quatre anys entre reixes. Tot i la ràbia i la impotència acumulades, el jovent basc està aconseguint revertir la situació. Desobediència i resistència en estat pur. Evidenciar i visibilitzar la persecució ideològica amb imaginació i alegria. El lema més repetit del dia ha estat “vosaltres per diners, nosaltres per amor”. Resum perfecte del seu compromís.
