“Sense que ni ell ni les poques persones que l’envoltaven estiguessin realitzant cap acte hostil, ni violent, ni agressiu, mitjançant la defensa el va copejar de manera que li va causar una fractura obliqua de la primera falange de la mà esquerra”. Aquesta descripció dels fets provats acordada per la secció desena de l’Audiència de Barcelona i que van succeir el 25 de maig de 2016 a l’entorn del Banc Expropiat del barri de Gràcia de Barcelona ha estat ratificada pel Tribunal Superior de Justícia de Barcelona (TSJC), i condemna l’antiavalots de la Brigada Mòbil Daniel M. C. per “atemptar contra la integritat física [del periodista Jesús Rodríguez], de manera gratuïta” a una pena de dos anys de presó, dos anys d’inhabilitació i suspensió per a l’exercici de l’activitat policial i a una indemnització de 7.265 euros.
La justícia desestima el recurs d’apel·lació presentat en nom del mosso d’esquadra per part del seu nou advocat Josep Maria Fuster-Fabra, amb el que pretenia tombar la sentència
D’aquesta manera el TSJC desestima el recurs d’apel·lació presentat en nom del mosso d’esquadra per part del seu nou advocat Josep Maria Fuster-Fabra, amb el que pretenia tombar la sentència argumentant, entre d’altres, “vulneració de garanties processals, error en la valoració de la prova, infracció de llei per aplicació indeguda del precepte legal d’agreujant per ús d’instrument perillós i vulneració del dret a la presumpció d’innocència”. Les tres magistrades de la sala d’apel·lacions descarten tots i cadascun dels pretesos supòsits en una sentència de 33 pàgines que va ser comunicada el passat divendres a l’acusat i a Irídia, centre per a la defensa dels drets humans, entitat que exerceix l’acusació popular.
El text on es descriu la veritat judicial del que va passar aquella nit a Barcelona no deixa marge pels dubtes, ni del moment exacte ni de l’autoria: “l’agent acusat va abandonar la línia formada per la resta d’agents i, després d’avançar-se al seu binomi que duia l’escut, es va endinsar cap a la plaça uns metres i es va dirigir exclusivament on es trobava el perjudicat amb un petit grup de persones més, i el va agredir amb la defensa”. Tot seguit, a més, ratifica l’agreujant per ús de la defensa com a instrument perillós: “la qualificació de l’acció lesiva per l’ús d’instrument perillós deriva no només per les característiques de l’arma utilitzada, sinó també per la manera d’utilitzar-la durant l’agressió, així com pel concret resultat lesiu produït”. I finalment descarta cap eximent pel fet que l’antiavalots estigués actuant en compliment d’un deure: “la conducta que s’atribueix a l’agent acusat està clarament desvinculada de l’actuació policial que s’estava duent a terme fins aquell moment, i així la mateixa sentència de l’Audiència de Barcelona qualifica l’agressió com a gratuïta”.
Una sentència “contundent”
Anaïs Franquesa, advocada de l’acusació particular, considera que la resolució del TSJC és “contundent”. “Després de revisar tots els vídeos i proves confirma que el policia és l’autor de l’agressió i que la seva actuació va ser gratuïta i amb un ús de la força que no estava justificat”, assevera. La lletrada detalla que a partir d’ara caldrà veure si la defensa del policia presenta recurs “per qüestions jurídiques, discutint de nou possibles eximents o si la sentència es converteix definitivament en ferma”.
