“Carles Puigdemont, en rigor, no representa a nadie”
Sergio del Molino, El País, 5 de setembre de 2023
Ahir a la tarda, per interès social, dubtes polítics i mínima tafaneria periodística, vaig posar-me el casc per revisar la premsa digital estatal. Ahir a la tarda també, un home va escriure, em temo que en calent, un article d’opinió a El País, en reacció –en doble accepció, malauradament– a la conferència del president Carles Puigdemont a Brussel·les. El rotatiu va triar lliurement i la va situar com a tercera notícia de portada. Sospito que el pesca-clics va triar el funest destacat: “En mi barrio, que el 1% chulee al 45% se llama chantaje”. Per un moment vaig pensar que la signatura de l’autoria –Sergio del Molino– podia ser un error. Fins i tot que estava llegint La Razón. Però no. L’autor de La España vacía –que molts hem llegit– es despenjava amb una hipertrofiada glàndula nacionalista, un menyspreu barroer i nefast a la diversitat i un cop de puny figurat, escàs fervor democràtic, a tota minoria. Tampoc em va sorprendre. Malauradament. Perplexitat sense ingenuïtat. Al capdavall, així ens va. Encara.
Però per allò de la igualtat d’armes en el debat públic, malgrat que sigui un esforç balder, provaré de respondre amb quatre paràgrafs a aquell article escrit amb tanta prisa. Començant pel començament i en completa i antagònica discrepància: al meu barri que el 45% menyspreï l’1% se’n diu linxament, es digui el barri Catalunya o Espanya. Però si ens posem flamencs –o escocesos– tinc els meus dubtes que el 45% que invoca sigui alhora un tot homogeni –al capdavall, hi ha setze partits on caldria sumar també, i s’ho estalvia ometent-ho, independentistes d’esquerres catalans, bascos i gallecs. I al capdavall, abans-d’ahir la vicepresidenta Yolanda Díaz –que representa un terç del seu 45%– visitava Puigdemont i reclamava també una amnistia. I al capdavall, sempre obliden que Pedro Sánchez és president i s’asseu a la Moncloa, des de 2018, pels vots dels altres nosaltres que tant destorben. Curiós.
Al meu barri que el 45% menyspreï l’1% se’n diu linxament, es digui el barri Catalunya o Espanya
Mentre rellegia l’article, però, era gairebé inevitable escoltar el ressò, amb altres partitures, del funest i inacabat “A por ellos” i el retruny, amb altres variants, d’un nosaltres monolític, uniforme i excloent. Parafrasejant del Molino, gairebé paraula per paraula, però bescanviant-les radicalment, tot això no hauria de sorprendre ningú: la tradició política del nacionalisme espanyol porta parlant de nosaltres per oposició a qualsevol diferència –catalana, basca o gallega; àrab o rifenya– des de la nit del temps i aquesta aversió i obsessió és l’element constituent i persistent d’una construcció nacional històricament fallida –perquè sempre s’ha fet contra els altres.
Miralls creuats –miralls deformants–, els conceptes de majoria i minoria s’entrecreuen endimoniadament, es repel·leixen mútuament i es neguen –i afirmen– recíprocament. El que allà és minoria aquí és majoria i viceversa. Quatre dades. L’octubre de 2017, un 43% del cens electoral català desobeïa inèditament i pacíficament l’Estat –i una setmana abans una enquesta de Metroscopia per a El País recordava que el 82% de la societat catalana –complexa, contradictòria i plural– estava a favor d’un referèndum pactat. El febrer del 2021, abans-d’ahir, l’independentisme superava el 50% del vot a les eleccions catalanes. El darrer CEO de l’abril passat, un 77% persistia mostrant-se a favor del referèndum com a mecanisme resolutiu democràtic. A les darreres municipals, fa només dos mesos, l’independentisme va sumar el 66,5% de tots els regidors i regidores del país. Prop de 800 municipis, més del 80%, són governats pel sobiranisme. PP, Vox i C’s, conjuntament, van obtenir el 3,6% dels regidors.
A mi, un anticapitalista que participa d’un projecte antagònic al de Junts, Puigdemont –com metonímia de quatre mil represaliats i massa excepcionalitats– m’ha representat, em representa i em representarà
Hi ha una opció garantista i clara –”per deixar-nos de retòrica”, com reclama l’autor– i deixar-nos d’autoesgotar amb estadístiques, dimensions i proporcions: l’urna democràtica, com a gramàtica política, a qui molts tenen tanta por i massa al·lèrgia. Un vector que, per dir-ho tot, també reclamava Fernando Vallespín diumenge passat a El País: votar. En tot cas, ja que es parlarà, i molt, d’investidura i legislatura, recordaré una memorable intervenció, no massa llunyana, d’Aitor Esteban al Congreso on venia a dir: tanta pallissa amb la unitat d’Espanya hi han de venir els bascos, en aquell cas el PNV, a decidir qui governa el Regne. Eren els temps de la moció a Mariano Rajoy.
Però en realitat, escric perquè el que més em va frapar de la ploma de Sergio del Molino és que obviés, fatal el·lipsi, que “l’home que pronunciava un discurs aquest dimarts a Brussel·les” i que obre negociacions sobre la governabilitat espanyola des de l’exili europeu –pura anomalia en el cor de la UE– va ser destituït com a president de la Generalitat per la via d’excepció del 155; va guanyar les eleccions de desembre de 2017 –i no el van deixar governar–; va guanyar les eleccions europees de 2019 a Catalunya amb un milió de votants a qui representa; fa sis anys que està a l’exili; i avui li demanen exactament –ara i aquí– dotze anys de presó per un referèndum, mentre Vox apuja el linxament i en voldria 30 per rebel·lió per a l’1%. Sosté del Molino que, “en rigor”, Puigdemont no representa ningú. A banda de la banalització explícita, la minimització implícita i la humiliació intrínseca del seu exili, sostinc, per decència democràtica i antirepressiva, tot el contrari. A molts, molts més dels que l’autor creu, i a mi –un anticapitalista esgarriat de base i de barri, que participa d’un projecte socialment antagònic al de Junts– Carles Puigdemont –com metonímia de quatre mil represaliats i massa excepcionalitats– m’ha representat, em representa i em representarà. Com a mínim, fins que pugui tornar lliurement. Al seu barri.
PD1. Sempre que parlo d’El País, recordo el títol d’un poemari de Jorge Riechmann –El día que dejé de leer El País– i alhora unes declaracions diàfanes i transparents de Soledad Gallego, que en va ser directora adjunta. Pels incauts: “El País no es un periódico de izquierdas; nunca lo ha sido y nunca ha pretendido serlo”.
PD2. A favor de l’amnistia s’han posicionat ERC, Junts, la CUP i els comuns: el 60% del Parlament en aquests moments. Si, hipotèticament, es produís un acord històric d’amnistia, caldria afegir el PSC –i aleshores l’amnistia podria tenir l’aclaparador suport del 85% del Parlament català. Però n’hi ha molt més. Totes les universitats públiques catalanes s’han posicionat a favor de l’amnistia i l’autodeterminació. I totes les cooperatives del país. I el moviment veïnal. I bona part del moviment sindical. I la patronal CECOT i els empresaris agrupats a FemCat. I el Sindicat de Llogateres. I la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya. I el Consell d’Associacions de Barcelona. I l’Observatori contra l’Homofòbia. I la Xarxa Feminista. I moltes, moltes més. Que Sergio del Molino ho desconegui, ho negui o ho obviï no és responsabilitat de cap d’elles.
PD3. Hi ha una cançó en català que es diu “Nosaltres i vosaltres”. És de l’any 2003, escrita en plena aznaritat. És del grup –sempre referents– Habeas Corpus. Un conjunt de rapcore de Madrid –d’alguns barris de Madrid, més concretament. Que tot va sempre per barris.
PD4. Dilluns. Hi ha mani.
