Tot i que es va jubilar fa més de dues dècades, molts habitants de Sarajevo continuen anomenant afectuosament Jovan Divjak (Belgrad, 1937) el general. Aquest militar va liderar la defensa de la capital bòsnia a l’inici del seu setge. La Directa ha visitat Divjak a la seu de l’organització fundada per ell mateix Education Builds Bosnia and Herzegovina, quan està a punt de celebrar-se el 25 aniversari del final de la guerra de Bòsnia (1992-1995), en la que van morir més de 100.000 persones. El militar, que s’expressa en un correcte francès, és amable i franc però el seu gest és cansat i el caminar feixuc, potser perquè sap que per més que hi treballi, ja no tornarà a veure la Bòsnia tolerant de la seva joventut.
Com va poder Sarajevo resistir el setge més llarg de la història moderna d’Europa?
Hi ha dues raons. En primer lloc, d’acord amb la teoria militar, qui ataca per triomfar necessita el doble o triple de força que el seu adversari. Els serbis, al voltant de Sarajevo, comptaven amb uns 20.000 soldats. Nosaltres, en teníem 35.000 o 40.000. Ells n’haurien necessitat un mínim de 60.000 per guanyar. El dia més crític va ser el 2 de maig de 1992, quan van arribar quasi fins al centre de la ciutat. Però vam resistir i ja mai més van poder fer-ho. En segon lloc, l’altra clau és la moral. Els defensors en teníem més perquè sabíem que si perdíem, ens hi anava la vida. També se’n podria afegir una altra i són els acords de Dayton, que van permetre el seu alliberament. Abans, tots els pobles al voltant de Sarajevo estaven controlats per l’exèrcit serbi. En diverses ocasions, vam intentar trencar el setge, però ens faltava l’artilleria pesant. Ells comptaven amb una clara superioritat armamentística en aquesta regió: un centenar de vehicles blindats per només cinc nostres; 300 canons per 160 nostres…
Quin percentatge de defensors de la ciutat no eren bosníacs?
Depèn de quin moment de la guerra parlem. A l’inici, l’Estat major estava compost per un 12% de serbis i un 18% de croates. A la policia, també un percentatge semblant. Però al final de la guerra, quasi tots eren bosníacs [bosnians musulmans]. Hi ha un moment, el mes de desembre de 1993, que el president de Bòsnia, Alia Itzebegovic, va dir que era molt difícil ser serbi o croat a Sarajevo perquè pels seus respectius pobles eren uns traïdors – encara avui dia així em consideren-, però a la ciutat, ningú creu en la seva sinceritat. I em refereixo als nacionalistes bosníacs, no als ciutadans en general. L’any següent, Itzebegovic em va jubilar, adduint que els croats no em volien a l’exèrcit.
Com s’haurien de repartir les responsabilitats de l’inici d’aquella guerra?
Els tres bàndols en van ser responsables. Els primers a fer saltar pels aires la Constitució de Iugoslàvia van ser els serbis. Ells van crear el seu propi exèrcit, Banc Central, etc. Després, els eslovens no van ser honestos i van col·laborar amb els croats. Tudjman, el president de Croàcia, va pactar amb Milosevic la repartició de Bòsnia.
“Els tres bàndols van ser responsables de l’inici de la guerra. Els primers a fer saltar pels aires la Constitució de Iugoslàvia van ser els serbis”
Hi va haver un moment que potser es podria haver evitat el desastre. Hi va haver una conferència a la fi del 1991 i es va plantejar que el país es convertís en una confederació. Itzebegovic, n’hauria estat el president. En un primer moment, ho va acceptar, però després es va fer enrere. Aquesta va ser la seva errada més gran. Llavors, creia que els països àrabs li donarien suport per instaurar un Estat en els que els bosníacs, els musulmans, serien dominants. Ell no tenia cap experiència com a polític, com a president. Un terç de la seva vida el va passar a la presó. Havia consagrat la seva vida a la religió … En tot cas, no es poden repartir les culpes a parts iguals, tot comença amb un cop d’Estat dels serbis.
Com veu avui els acords de Dayton?
Pitjor que ahir, però millor que demà. Han afavorit les posicions dels extremistes i una separació ètnica de la població. No era la seva intenció, però aquesta és la realitat actual. Segons la Constitució, tots els paramilitars estrangers havien de sortir del país, però, per exemple, els mujahidins [voluntaris estrangers musulmans] es van quedar, es van casar i ara, alguns creen problemes pel seu extremisme. A més, en teoria, s’havien de retornar als refugiats les seves propietats, però només un 5% han tornat a casa. És a dir, s’ha consolidat la neteja ètnica feta durant la guerra. Per exemple, a Banja Luka [capital de l’entitat sèrbia], abans hi havia un 40% de població sèrbia, i un 30% de bosníaca i croata. Avui, les minories són un 3% cadascuna. A Sarajevo, hi havia un 33% de serbis, i ara només són un 3%. Amb aquestes xifres, els nacionalistes estan contents. Ells manen i manipulen, amenacen els altres …
El problema és Dayton o els polítics que han aplicat els acords?
“El problema és que els homes que van fer la neteja ètnica són considerats herois per cada comunitat. Fins i tot avui, es bategen les escoles amb els seus noms”
El problema és que els homes que van fer la neteja ètnica són considerats herois per cada comunitat. Fins i tot avui, es bategen les escoles amb els seus noms. Kraixnik, president del Parlament serbi durant la guerra, ja ha complert la seva condemna i exerceix la política. No se’ls ha castigat inhabilitant-los de per vida. És més, algun, com el general croat Gotovina, no va arribar ni a ser condemnat per pressions dels EUA.
Creu que la gent es cansarà de votar els partits nacionalistes?
No, no ho crec. Aquests partits han creat unes xarxes clientelistes potents i molta gent depèn d’ells per la seva feina. Es compren vots amb menjar, sobretot a les zones rurals, i és allà que guanyen les eleccions. Tenint en compte l’abstenció, aquests partits amb un 20 o 25% dels vots de la seva comunitat ja en tenen prou per dominar l’escena política.
No podria sorgir un partit interètnic exitós?
Com seria possible? A veure, ja n’hi ha algun aquí amb aquesta vocació, anomenat Nostre Partit, però la majoria [dels militants] són bosníacs. Els serbis i croats són testimonials, potser un 5%. A mi, durant la guerra, em deien que era un “ikebana”, una flor artificial japonesa que s’utilitza per fer bonic. A ells, se’ls retreu el mateix.
Com es defineix vostè d’un punt de vista nacional?
“La Constitució diu que hi ha tres pobles “constitutius” (serbis, bosníacs i croats) i els ‘altres’. Doncs bé, jo em considero un ‘altre’. Jo sóc simplement un ciutadà, no em vull identificar amb cap grup nacional”
Els periodistes em defineixen com un serbi, nascut a Belgrad, que es va posar del costat dels musulmans. La meva identitat era sèrbia, de jove. Però als anys seixanta i setanta, era molt popular sentir-se iugoslau. I jo m’hi sentia. Després, el 1992, em vaig convertir en ciutadà de Bòsnia i Hercegovina. Però això no existeix a la Constitució actual. Es diu que hi ha tres pobles “constitutius” (serbis, bosníacs i musulmans) i els “altres”. Doncs bé, jo em considero un “altre”. Jo sóc simplement un ciutadà, no em vull identificar amb cap grup nacional. En total, els “altres” devem ser un 8% de la població.
Vostè sent un “altre” podria ser president del país?
No, els representants dels tres grups es van rotant a la presidència. Ni tan sols els “altres” poden ser membres del Senat. El meu partit és la meva associació per l’educació. Sovint em pregunten a qui voto, quin és el meu partit, però no responc mai per protegir l’associació. En l’educació està l’esperança del futur.
Quin és el principal problema del sistema educatiu?
Hi ha dotze programes educatius diferents. A 300 metres d’aquí [als suburbis serbis], s’explica que hi va haver una guerra civil i que no es va produir cap genocidi. Aquí, entre els bosníacs, es parla d’agressió sèrbia i de genocidi, però s’amaga que l’exèrcit propi també va cometre crims de guerra, tot i que no amb la mateixa proporció. Cada comunitat té la seva narrativa, no n’hi ha una de comú. La història no l’escriuen els historiadors, sinó els governs, el poder. Entre les nostres activitats, figura fer trobades i activitats entre nens de les diverses comunitats ètniques, trencar la separació.
