Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els assassinats sistemàtics d'activistes no aturen els moviments socials i mediambientals a Colòmbia

Colòmbia viu una pau en perpetua quarantena: no ha acabat febrer i ja són 51 assassinats de líders socials i defensores de drets humans. Activistes colombianes denuncien la violència creixent contra qui defensa el territori, les comunitats, els drets socials i la natura

L'Asociació d'Afectats por la Presa del Quimbo (Asoquimbo) lluita al departament del Huila per defensar el riu Magdalena / Arxiu

Cinquanta-un assassinats de líders socials i defensores a Colòmbia els primers dos mesos de l’any 2020. Protectores del territori i del medi ambient, representants dels pobles originaris, població afrocolombiana, polítiques, membres d’organitzacions comunitàries, entre altres, han estat assassinades: una fletxa rígida de violència que va deixant sang enrere mentre puja i puja.

Malgrat que està en marxa el procés de pau posterior a la signatura dels Acords de l’Havana de novembre de 2016, la violència no s’atura. Segueix la tendència ascendent dels assassinats sistemàtics contra els moviments socials d’aquest país del Sud global. Es comptabilitzen més de 700 assassinats de defensores de drets humans, civils, culturals i mediambientals d’ençà de la signatura dels acords; d’aquestes morts violentes, 250 només l’any passat, segons l’Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau (Indepaz, pel seu acrònim en castellà).

Més enllà de les xifres, moltes veus qüestionen l’abordatge governamental de la garantia de drets. Per Luz Piedad Caicedo, subdirectora de la Corporación Humanas-Colombia, l’enfocament dels programes de protecció de defensores no tenen una dimensió idònia ni responen a les necessitats reals de les comunitats. “La idea no hauria de ser armar a més gent, sinó desarmar a més persones”, indica, referint-se al personal de protecció que es designa per a les persones amenaçades que compleixen els requisits per acollir-se als programes de protecció.

Respecte a reduir les armes, el govern del president Iván Duque té una perspectiva oposada: recentment ha augmentat un 5% el pressupost de Defensa i s’ha desplegat un nou comando militar específic amb vora 3.000 efectius al Cauca, al sud del país

Respecte a reduir les armes, el govern del president Iván Duque té una perspectiva oposada: recentment ha augmentat un 5% el pressupost de Defensa i s’ha desplegat un nou comando militar específic amb vora 3.000 efectius al Cauca, al sud del país. Però, per Alicia Valencia Cuetia, membre del poble nasa i Guàrdia Indígena d’aquest territori, les actuals set bases militars que ja tenen a les veredas caucanes no han impedit ni han aturat la violència. “Malgrat els retens policials, el narcotràfic campa tranquil·lament. Hi ha més vessament de sang d’ençà dels acords”, assegura.

Aquesta realitat es pal·lesa especialment arran de la desaparició del control territorial per part de les FARC, arran de l’entrega d’armes per part d’aquesta guerrilla i de l’inici d’un camí envers la reincorporació civil. La conseqüència directa, tal com denuncia la Taula Catalana per Colòmbia, ha estat una proliferació de paramilitars, que s’han expandit cercant el control dels territoris i del domini de les economies extractivistes, tant legals com il·legals. Això ha comportat un increment de la violència contra la població civil i de la persecució de defensores. Alhora, les excombatents també tenen baixes: enguany, deu membres reinserides de les FARC han estat assassinades. El Relator Especial de les Nacions Unides alertava en un informe que la gran majoria de les defensores estan en perill “davant els interessos de grups criminals (…) i davant dels interessos d’actors estatals i no estatals, així com empreses nacionals i internacionals i altres grups de poder”.

“Actualment, sortir al carrer a protestar contra el govern és sortir predisposat a no retornar a casa”, afirma Jennifer Chavarro, recordant les morts causades a les mobilitzacions ciutadanes per l’ESMAD –cos militaritzat d’antidisturbis colombià– i per part de la policia des del Paro Nacional el 21 de novembre del 2019 |Arxiu

 

En aquest context, Valencia Cuetia explica que la seva comunitat té fronts múltiples: és víctima del foc creuat entre grups armats, però també és objectiu militar directe de paramilitars, sicariat, exèrcit i narcos. Tots plegats coincideixen en el fet que no els convé la defensa del territori de les comunitats indígenes, que també frenen l’entrada de multinacionals i macroprojectes als espais naturals.


Les mesures de protecció no aturen les bales

La Milena Florez, defensora que des del Movimiento Ríos Vivos, que lluita per desmantellar la presa d’Hidroituango a Antioquia, indica que al seu territori sovint no s’implementen mesures de protecció més enllà d’un cotxe blindat i una armilla antibales. “Ens posa més en risc, perquè ens destaquen, ens fan un objectiu més clar. Jo vaig haver de demanar que em canviessin l’armilla, perquè ni tan sols era de la meva talla i, per tant, no em protegia”, explica Florez. Per Helga Flamtermesky, colombiana exiliada i representant del Node Català de la Comissió de la Veritat a Europa, és evident que les mesures no tenen present l’entorn on s’han de dur a terme. “Una armilla de cinc o deu kilos, en un territori a 40ºC de temperatura, no està pensada per a persones que facin tasques físiques al camp”, argumenta.

Hi coincideixen Jennifer Chavarro i Juan Carlos Albarracín, membres de l’Asociació d’Afectats por la Presa del Quimbo (Asoquimbo), que forma part de Rios Vivos. La seva lluita al departament del Huila per defensar el riu Magdalena les fa coneixedores de primera mà dels problemes del programa de protecció. En general, un dels esquemes de protecció habituals són les visites domiciliàries del cos policial a les persones que tenen assignades protocols de seguretat. En principi, les visites són per comprovar que tot està bé, però Chavarro critica que això augmenta el risc, en comptes de rebaixar-lo. D’una banda, força les defensores i líders a acceptar un seguiment continu i, de l’altra, les exposa públicament amb visites de gent uniformada a casa seva. “A més, si aquests líders viuen al camp, se’ls obliga a traslladar-se a ciutat perquè és allà on anirà la policia a buscar-los. Els arranca forçosament del seu espai, que és rural”, assenyala Chavarro. LMilena Florez també ho critica, i posa com a exemple que en el seu territori la policia no es desplaça fins a les finques, sinó que comminen les persones protegides a anar a signar rutinàriament, “com a prova que estan bé i que n’estan pendents”. Així, en comptes de garantir l’exercici de drets i promoure l’activisme comunitari, el sistema posa traves i penalitza a les persones que suposadament ha de protegir.

Les defensores que segueixen la seva vida i lluita al món rural, queden sense garanties de protecció. “En espais on no hi ha cobertura, tenir un mòbil per alertar d’un atemptat no serveix de res”, explica Juan Carlos Albarracín, d’Asoquimbo

Per tant, les defensores que segueixen la seva vida i lluita al món rural, queden sense garanties de protecció. “En espais on no hi ha cobertura, tenir un mòbil per alertar d’un atemptat no serveix de res”, explica Albarracín. “S’ha de pensar que les distàncies poden ser molt llargues, quelcom que a l’àmbit rural passa per camins sovint no pavimentats i solitaris. L’Estat colombià no arriba a estar present a tot el país”, diu Albarracín, “mai hi ha estat. Així que tenim molts llocs on el control territorial de les guerrilles ha desaparegut, on l’Estat no arriba ni militarment ni socialment, i que són territoris controlats per paramilitars, pel narco, o bé en disputa. Quan et mous per allà, és molt alt el risc”, argumenta. En cas que es demani auxili, la presència policial o militar potser arriba hores o fins i tot dies després. No hi ha capacitat de reacció ni voluntat, denuncien.

Per Chavarro, a més, hi ha l’agreujant que no se sap d’on provenen aquestes violències: a les líders i a les defensores no només les maten els grups paramilitars. “Hi ha desconfiança envers l’Estat, ja que els falsos positivos són continus”, referint-se a la pràctica policial i militar de fer passar el que en realitat son assassinats extrajudicials de població civil per morts en combat. “Actualment, sortir al carrer a protestar contra el govern és sortir predisposat a no retornar a casa”, afirma l’activista, recordant les morts causades a les mobilitzacions ciutadanes per l’ESMAD –cos militaritzat d’antidisturbis colombià– i per part de la policia des del Paro Nacional el 21 de novembre del 2019. “A Colòmbia, ens cansem de comptar els morts, però no ens cansem de lluitar”, afegeix Albarracín.

“El govern de Duque ha suposat un enduriment de la persecució, de la judicialització i dels assassinats contra líders i lideresses. Són violències estatals emparades per la llei”, denuncia Chavarro. Una violència que se suma a la de les empreses transnacionals, ja que el gran front de la disputa sagnant és el de la tinença de terres i els usos que se’n deriven, afirmen des d’ASOQUIMBO. Tenen bagatge: d’ençà que va començar el seu procés de lluita contra la hidroelèctrica de la transnacional ENEL-EMGESA, tres membres del col·lectiu s’han hagut de desplaçar després de rebre amenaces i patir violències.


Sistemes de protecció sense una perspectiva de gènere efectiva

Moltes vegades la protecció se centra en la persona amenaçada, però l’entorn està també en risc. “En el cas de les dones defensores, elles són amenaçades, però l’objectiu són les famílies. Sovint els atemptats els pateixen els fills. Per a les dones és més difícil dir ‘me’n vaig, ho deixo tot’ i marxar soles per protegir-se”, assenyala Helga Flamtermesky, que és el que s’acostuma a fer amb els homes: traslladar-los a altres zones per rebaixar el risc.

En el cas de l’asil temporal a l’estranger, la perspectiva de gènere tampoc hi és present. No es té en compte l’àmbit de les cures familiars i comunitàries, que recauen gairebé exclusivament en les dones, fet que impedeix que moltes acceptin les estades fora. Alhora, moltes vegades tampoc es pensa en atendre les possibles situacions de violències de gènere que visquin quan són als països d’acollida.

El Movimiento Ríos Vivos lluita contra la presa d’Hidroituango a Antioquia |Arxiu

I en particular, l’asil temporal amb la família és excepcional. Es compten amb els dits de la mà casos com el de Florez: està asilada temporalment a Barcelona amb el seu marit i fill durant sis mesos, en el marc del Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores dels Drets Humans de la Generalitat de Catalunya, a través de CCAR (Comissió catalana d’ajuda al refugiat) i l’entitat Mujeres Pa’lante. Amb el mateix programa, sota el paraigua del Col·lectiu Maloka, està asilada Alicia Valencia Cuetia; ella va dubtar fins l’últim moment de poder venir, ja que allà cuida tant la família com el territori. Una vegada retornin, les dues hauran de començar de zero el procés de sol·licitud de protecció, si ho volen. Amb l’afegit d’haver de reconstruir també la seva vida allà.

Així doncs, malgrat la perspectiva de gènere que contenen els Acords de Pau i l’existència d’un Programa Integral de Garanties per Lideresses i Defensores, les violències impacten fortament en les dones en lluita social. Amb l’afegit, però, que són encara més invisibles: amenaces i fets violents travessats pel sexisme, pel racisme, per l’homofòbia… d’una lògica violenta i patriarcal molt arrelada en tots els actors armats i també en l’Estat o ens internacionals que les haurien de protegir.

Un ball de xifres macabre

El recompte d’Indepaz suma fins a 763 assassinats, incloent en el registre tota persona que exerceix lideratge, sense importar que ocupi una posició determinada o directiva en una organització. Així, és l’entitat que treballa amb el recompte més elevat. A la violència sostinguda, se suma el ball de xifres que ofereixen òrgans governamentals i altres ens. La Fiscalia colombiana, per exemple, fa servir el llistat que publica l’Oficina a Colòmbia de Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides. Segons l’ONU, tan sols hi ha hagut 397 assassinats de líders socials a Colòmbia d’ençà de la posada en marxa del procés de pau. Comparativament, només compten la meitat.

I és que incloure unes o altres víctimes en el recompte té conseqüències. La feina de reparació, protecció i garantia de no repetició creix a mesura que se sumen homicidis al procés de pau. Alhora, també hi ha una divergència important en l’enfocament. La Fiscalia colombiana només inclou a les persones que ocupen càrrecs directius o portaveus en organitzacions reconegudes; això invisibilitza tot un teixit social de defensa de drets i territoris, no articulada en estructures rígides. També deixa a l’ombra totes les morts violentes en l’entorn de les defensores. Flamtermesky opina que amb aquesta postura el govern colombià intenta fer veure que no s’estan produint assassinats sistemàtics. Però, assenyala, la realitat és tossuda: “les recomptin o no, aquestes morts van passar. Són persones que han estat assassinades per les seves lluites”, afirma.

El recompte d’Indepaz suma fins a 763 assassinats, incloent en el registre tota persona que exerceix lideratge, sense importar que ocupi una posició determinada o directiva en una organització. És l’entitat que treballa amb el recompte més elevat

També en la imatge internacional del país en un procés de pau que genera interès i discrepàncies: com més assassinats, més sembla allunyar-se de la consecució dels Acords. Una imatge que està en dubte: recentment, Colòmbia ha estat expulsada de la Coalició Internacional d’Espais amb Consciència i de la RESLAC, ambdues xarxes internacionals de memòria històrica. El motiu de l’expulsió és que Rubén Darío Acevedo, director del Centre Nacional de Memòria Històrica col·locat pel president d’estel·la uribista Iván Duque, no admet que en el país hi ha hagut durant més de cinc dècades un conflicte armat.

A Acevedo se li havia demanat que complís la llei de víctimes: reconèixer el conflicte per garantir el dret a la veritat de totes les víctimes, familiars i organitzacions, de tots els actors armats, per garantir la seva participació en processos de reparació simbòlica. Però des que va assumir el càrrec, just fa un any, no ha rectificat la seva posició i segueix afirmant que en el país no es va viure una guerra, sinó “una amenaça terrorista”, a més de negar que els falsos positivos són una realitat de fa molts anys. Un negacionisme orwel·lià que vol reescriure la història d’un conflicte armat que perviu, sota altres coordenades, en un país que tanmateix no es rendeix.