Anna Cabot i Montse Pujolàs són membres de la seu d’Òmnium Cultural a Cardedeu. En aquest grup participen voluntàriament i activament una vintena de persones, organitzant totes les accions que es proposen des de l’entitat. Entre elles, el VOC, una mostra i uns premis de ficcions i documentals en format curt en versió original en català. El febrer de 2020, la Mostra VOC es podrà veure per tot el territori català i en algunes ciutats europees –Zuric, Colònia i Munic–, i una de les poblacions on es passaran les dues sessions de curts programades serà Cardedeu. “Aquest projecte ens va interessar des del primer moment. Ja havíem treballat per promoure el cinema infantil en català, una iniciativa que s’ha acabat consolidant en la programació de la cartellera de Cardedeu”, explica Cabot.
Què suposa per a les implicades en el VOC de Cardedeu portar a terme la Mostra? “No gaire més que coordinar-se per poder disposar del cinema del poble aquell cap de setmana, vetllar per una bona difusió i, en el nostre cas, l’any passat també vam iniciar la coordinació amb els centres de secundària del poble per poder acostar el VOC i els curtmetratges en català als adolescents”, subratlla Pujolàs. Malgrat que els esforços no són gaires, la Mostra de vegades no és tan agraïda com tocaria: “És difícil que arribi la difusió a la població general i que la gent se senti engrescada per explorar el món dels curtmetratges”, comenta la responsable del VOC de Cardedeu. “Però si venen, la gent passa una bona estona i acaba valorant que hi ha talent al nostre país”, sentencia Cabot.
I és que a la Mostra VOC 2020, per posar un exemple, els curts seleccionats són de volada: peces com Ferides (35 nominacions i 14 premis), Negre de merda (premi al millor curtmetratge documental musical de talent jove de l’In-Edit) o Savis de l’horta (18 nominacions i 9 premis) es combinen amb estrenes VOC com Dins la lluna o Ophelia. Els curtmetratges destaquen per la seva intensitat, a voltes dramàtica, i per les temàtiques de marcat caràcter social: l’amistat, l’amor, l’assetjament, l’animalisme, el dol, el gènere, les migracions, la mort… A més, enguany els premis compten amb la Sala Oberta, una categoria de projectes en desenvolupament en la qual cinc seleccionades defensaran la seva obra audiovisual davant d’un jurat. La guanyadora s’endurà 1.800 euros i l’assignació d’una mentora, que farà acompanyament del projecte fins a l’estrena. Tot plegat es lidera des d’Òmnium però es materialitza gràcies a un centenar de voluntàries, per defensar que als Països Catalans hi ha talent fet en català i que mereix veure tot el territori: la sessió inaugural de la Mostra serà el 6 de febrer al CineBaix de Sant Feliu de Llobregat i es podrà veure a més de trenta municipis repartits per Catalunya, Mallorca i Europa.
Resistències, cinema per reflexionar i debatre
Del 16 al 19 de gener de 2020 s’ha celebrat a La Cinètika, cinema okupat des del 2016, la mostra de cinema Resistències, que neix amb la voluntat de recollir algunes de les experiències de resistència i lluita enfront del projecte neoliberal i l’expansió capitalista i esdevenir un punt de trobada i reflexió entorn del dret a l’habitatge, la ciutat i el territori. La mostra se centra només en el format documental i ve, a més, farcida de debats i trobades socials.
Les principals organitzadores del Resistències són La Cinètika i el Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu, que han fet la programació i la comunicació de la mostra
La Cinètika es descriu, segons el portaveu de la mostra, Enric Escofet, com “un cinema autònom, feminista i anticapitalista”. Situat al barri de Sant Andreu de Barcelona, rambla de Fabra
i Puig número 28, és el que havien estat els mítics Cines Lauren, que van tancar les seves portes el 2011. La Cinètika porta quatre anys d’activitat i de moment no hi ha constància de cap amenaça de desallotjament per part de les diverses entitats financeres propietàries del local.
“Volíem posar sobre la taula una sèrie de qüestions com l’habitatge, les diferents formes de vida, de ciutat… I hem aprofitat el cinema i l’excusa del documental per poder-ho fer. L’objectiu de la mostra és la projecció de documentals de qualitat i, posteriorment, debatre, reflexionar i, per tant, oferir resistència. El fil conductor de totes les peces és que els protagonistes són individus o comunitats que estan fent front a l’expansió capitalista, defensant les seves formes de vida i de relacionar-se”, explica Escofet. A la mostra es podran veure des de clàssics de renom com En construcción, de José Luís Guerín, fins a la cinta punk Mi kerido puto barrio, de V. C. López, passant pel documental col·lectiu de la Directa i CooperAcció Cuidar entre terres sobre el drama de les cuidadores migrants. A més, hi haurà imatges inèdites, com el nou final de Som la Jahnela, documental sobre una okupació al barri de Gràcia realitzat per Obra Social Bcn i l’Oficina d’Habitatge de Gràcia, o el documental brasiler ¿O qué vai acontecer aquí?, de Left Hand Rotation, que s’estrena per primer cop al nostre país.
Les principals organitzadores del Resistències són La Cinètika i el Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu, que –juntament amb altres col·lectius del barri– han fet la programació, la comunicació i l’organització, des d’idear el programa fins a oferir els sopars durant l’esdeveniment. I tot a canvi de taquilla inversa. La mostra, que espera no ser flor d’un dia i fer-la anualment mentre hi hagi energies, espera per la seva primera edició bona concurrència i penjar el cartell d’entrades esgotades durant el cap de setmana. Avís a interessades: els beneficis s’entregaran íntegrament per l’autogestió del Sindicat de l’Habitatge de Sant Andreu.
Protesta, un festival social i paritari revoluciona Vic
I, de Sant Andreu, a Vic. Durant l’octubre, se celebra el Protesta: un festival internacional de cinema de crítica social amb voluntat de transformar la societat a través del cinema. La cita cinematogràfica va néixer del desig de set amigues de parlar de cultura des de l’òptica social i en clau paritària. El Protesta, nascut el 2012, es basa en tres activitats principals: el concurs de curtmetratges de ficció i documentals de temàtica social; la projecció de pel·lícules, i les activitats, la pota més jove del festival, emmarcada sempre en una temàtica central –el 2019 ha estat l’eufòria de gènere.
Les xifres del festival Protesta de Vic potser no són contundents, però els escenaris i l’apropiació dels espais és, si més no, un model que remou
El 2019 van assistir-hi 3.000 persones, amb una ocupació d’espais del 85% de mitjana. I tot organitzat des d’un petit grup motor: “En total, a l’organització som set persones. Més enllà del nucli dur, les persones que viuen i pateixen el festival són una vintena i estan implicades en tasques com la taquilla, el marxandatge, el control d’accés, la creativitat, el visionament de curtmetratges, la preparació dels espais o la logística. Cap persona està alliberada o contractada pel festival, però sí que tenim una partida del pressupost que serveix per atorgar una petita remuneració. Durant els dies del festival s’ha optat per contractar professionals que fan la part tècnica (projeccions, subtítols, fotografia). Tenim la voluntat de professionalitzar en aquest sentit el Protesta, és un dels nostres reptes i creiem que no canviarà en absolut l’essència del festival”, explica Laura Casas, membre de l’organització.
Les xifres del festival de Vic potser no són contundents, però els escenaris i l’apropiació dels espais és, si més no, un model que remou: “El Protesta s’apropia d’espais com el Fòrum de Debat, un espai on es reuneixen cada setmana persones de més de 50 anys i de perfil conservador; i espais com La Nyàmera o Muntanya de Llibres, espais gastronòmic i literari de Vic, amb un perfil de públic més jove, progressista i alternatiu. La programació que s’hi fa en tots crea vasos conductors: gent que s’acosta a espais que no són afins i gent que acudeix al seu espai i veu temes que no són els seus habituals. Aquest any, per exemple, al Fòrum de Debat vam dialogar sobre protestar a través del gènere amb la intervenció de dues persones trans que parlaven del seu trànsit. Per una ciutat com Vic, és trencador”, exposa Casas. I que tot plegat s’aconsegueixi amb la feina de set amigues, encara més.
