Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Eleuterio Sánchez, 'El Lute', expresidiari

"La meva pàtria és la llibertat"

/ Christian Gonzalez Garcia

Sobre ell s’han fet pel·lícules i fins i tot Boney M., la famosa banda eurodance dels anys setanta, va dedicar-li la cançó “El Lute”. També va deixar-se fotografiar per estrelles del cinema i personatges de la jet-set, però la seva popularitat no obeïa a cap mèrit científic. Eleuterio Sánchez (Salamanca, 1942) era famós per haver-se llançat d’un tren quan la Guàrdia Civil el traslladava a una presó el 1966 i per fugar-se del penal del Puerto de Santa Maria (Andalusia) la nit de cap d’any de 1970. El Lute, com així se’l coneix, havia estat condemnat a cadena perpètua arran d’un robatori en una joiera de Madrid en el qual un dels seus acompanyants va matar el vigilant de seguretat. Després de quedar en llibertat el 1981, va continuar amb una vida que sempre ha anat lligada a la natura, la música i els llibres, a través dels quals ha denunciat la presó i l’alienació de la societat capitalista. A països com Alemanya, les reflexions d’El Lute s’estudien com a tractats de sociologia.


Tothom et coneix per les peripècies que has hagut d’afrontar (presó, fugues, etc.). Què t’hi va portar?

Hem de situar-nos a l’època franquista, on excepte els vencedors, la resta ens moríem de gana. I per un fill de mercheros –venedors itinerants d’objectes de metall, també coneguts com a quincallers o nòmades– la situació era pitjor, perquè així com a l’Estat francès se’ns permetia acampar, a l’Estat espanyol érem empestats, víctimes del fred de l’hivern i la Guàrdia Civil de Franco. De fet, el meu pare era anarquista de la CNT i, a causa d’això, va haver-se de canviar els cognoms per passar desapercebut. Es deia Nieto Ruiz i es va posar Sánchez Rodríguez. La meva vida va transcórrer en aquest ambient tan hostil, davant el qual no hi havia altra sortida que caminar o rebentar.


La marginació et va abocar a la delinqüència?

Després que el pare fos empresonat per robar un sac de blat, vaig adonar-me que érem una comunitat exclosa pels nostres costums. I és que si bé el Codi penal no considerava punible sostreure aliments –eren tipificats com a delictes famèlics–, si nosaltres ho fèiem, se’ns perseguia igualment.


Vas romandre divuit anys a la presó i, no obstant això, vas sortir-hi preparat pel que vingués. Què et va ajudar?

He de reconèixer que sóc un rara avis, perquè la presó castiga, destrueix les persones i les institucionalitza en un règim atroç. Però jo vaig tenir l’ambició d’estudiar i culturitzar-me llegint Nietzsche, Kant, Unamuno, Ortega y Gasset, i altres escriptors i filòsofs. I això, sumat al suport dels meus amics i familiars, em va salvar.


Sempre vas intentar escapar-te d’on estaves confinat. A què ho atribueixes?

La meva pàtria és la llibertat, un instint que sempre m’ha acompanyat. Té a veure ser merchero, on aquest anhel marca la nostra manera de ser, però també la influència que vaig rebre de Miguel de Cervantes, del qual he llegit desenes de versions del Quixot, i el plaer que vaig experimentar a l’Àfrica en una estança amb el poble massai. Allà, vaig dormir amb una màrfega sota el cel i les estrelles, sentint-me part d’un tot on no hi ha complexes ni estats d’inferioritat.


En quina mesura vas pagar la fama?

Els mitjans em van destrossar perquè se centraven en el personatge i no en algú a qui li havien amputat divuit anys de vida. Però clar, estàvem a l’Espanya de Franco, on estava prohibit parlar d’economia, cultura i encara menys de política, però sí de Lola Flores, grans futbolistes o mites fabricats, que com jo, servien per entretenir la població. Volia deixar de ser El Lute per ser Eleuterio, però no vaig aconseguir-ho.


Amb l’escriptura t’has alliberat d’aquest llast?

Ha estat el millor divan per treure el que porto dins. Abomino la figura d’El Lute però reconec que l’he utilitzat per explicar l’ésser humà que hi ha al darrere. De fet, en la meva època hi havia molts Lutes, però van quedar a l’oblit o no van tenir les circumstàncies atzaroses que em van envoltar a mi, i de les quals la premsa es va fer ressò.


Ara vius a Cabezabellosa, un petit municipi de la província de Càceres (Extremadura). Com vas anar a parar-hi?

“Necessitava fugir d’una ciutat on l’home és víctima de l’hedonisme, l’individualisme i la competitivitat”

És el poble de la meva segona esposa, la Carmen. Però també necessitava fugir d’una ciutat on l’home és víctima de l’hedonisme, l’individualisme i la competitivitat a què l’ha reduït la societat de consum. Al camp tot és diferent. Allà puc apreciar la bellesa de les petites coses, com ho és gaudir la natura. Convido a tothom a sentir la felicitat que suposa estar-hi en contacte.

Article publicat al número 496 publicación número 496 de la Directa