Jo en les mans m’hi fix molt, i aquell dia idò també i vaig pensar: amb aquestes dues mans petitones aquesta dona ha escrit tot el que ha escrit. Maggie O’Farrell ens va saludar amb cara d’agraïment i es va asseure a escoltar les preguntes que teníem sobre El retrat de matrimoni (l’Altra Editorial, 2023), la seva darrera novel·la i el motiu de la seva visita a Barcelona el març passat.
Lucrècia de Mèdici tenia 13 anys quan es va prometre al duc Alfons II d’Este i 15 quan s’hi va casar. O’Farrell va reconèixer que li va “xocar moltíssim” l’edat tan i tan jove de Lucrècia, però també vàrem poder parlar de com el cos de la dona esdevé una moneda de canvi per mantenir i consolidar el poder (dels homes): “Néixer a una classe pròpia de l’aristocràcia, com és el cas de la Lucrècia, era néixer sense opció, havies de seguir amb la dinastia. (…) Sí que hi ha aquesta agressió, el cos de les dones era una mena de camp de batalla”.
No és la primera vegada que O’Farrell ens brinda una història en què una dona que no vol passar per l’adreçador –recordem ‘L’estranya desaparició d’Esme Lennox’ o ‘Hamnet’…– acaba patint unes conseqüències que l’aboquen a la tragèdia o a l’enclaustrament
La protagonista és una nina díscola, curiosa i apassionada que es veu abocada a uns pactes propis de l’època que li va tocar viure, però que duu el ram de flors de les seves noces com qui duu un escut i com qui sap que una part d’ella mai no es doblegarà. Amb O’Farrell també vàrem poder parlar dels personatges masculins, que supuren odi i insensibilitat, i de com durant la seva construcció s’havia adonat de la crueltat i el nivell de sadisme d’Alfons (i que si llegiu la novel·la podreu comprovar). I és més: de l’orgull que en sentia ell mateix. De fet, el ritme lent i les descripcions acurades del paisatge i dels personatges que desenvolupa l’autora creen cert clima de calma tensa durant tot el relat que va fer que tengués ganes de ficar-me dins la novel·la i agafar del braç na Lucrècia per dir-li: partim d’aquí, que et mataran.
No és la primera vegada que O’Farrell ens brinda una història en què una dona que no vol passar per l’adreçador –sinó, recordem L’estranya desaparició d’Esme Lennox (l’Altra Editorial, 2020) o la protagonista de Hamnet (l’Altra Editorial, 2021)– acaba patint unes conseqüències que l’aboquen a la tragèdia o a l’enclaustrament.
Que els cossos (i les vides) de les dones siguin un camp de batalla no és nou. També ho va exposar Mary Wollstonecraft a finals del segle XVIII amb Maria o el món contra les dones, que acaba de publicar l’editorial Cal Carré. Amb aquesta novel·la trepidant i que entusiasma, l’autora de Vindicació dels drets de la dona va aconseguir, de fet, novel·lar el seu famós tractat polític. I el problema de na Maria, la protagonista, és un de molt concret: haver escapat del seu marit, que la persegueix fins que aconsegueix tancar-la.
Al fantàstic ‘Nueve nombres’ (Temporal, 2021), la psiquiatra María Huertas Zarco explica en quina situació es trobaven nou dones de les prop de 200 persones que varen ser traslladades a mitjans dels anys setanta del Manicomi de Jesús
Que a les dones ens han de tancar, amb patrons i submissions que ens limiten la vida quotidiana o directament dins del que abans anomenàvem manicomis, tampoc no és nou. De fet, al fantàstic Nueve nombres (Temporal, 2021), la psiquiatra María Huertas Zarco explica en quina situació es trobaven nou dones de les prop de 200 persones que varen ser traslladades a mitjans dels anys setanta del Manicomi de Jesús –el primer centre d’aquestes característiques que es va fundar al món– a l’Hospital Psiquiàtric de Bètera (el Camp de Túria). Totes comparteixen haver patit tractes vexatoris i una mort en vida, fruit d’un sistema patriarcal
i deshumanitzat.
Aquestes històries no són noves i el drama és que continuïn passant. Malgrat tot, ens ha de reconfortar trobar llibres que ho expliquin i ho reconeguin. No només per no oblidar, sinó per continuar reivindicant les vides que ens mereixem viure i trobar certa alegria, com diu Alva Gotby, en el fet d’enfadar-nos juntes.
Irene Jaume Gambín és una de les llibreteres que atenen a la botiga de La Ciutat Invisible, una cooperativa de treball autogestionària que funciona des del 2005 al barri de Sants de Barcelona i que, entre altres activitats dirigides a difondre pràctiques i processos autònoms de transformació social, també disposa d’un espai de venda de productes culturals i de roba.
